Associació Wagneriana de Barcelona

Josep Maria Busqué

Tema: Die Meistersinger von Nürnberg

 

Bona tarda senyores i senyors.

Em correspon parlar-los a vostès de la direcció musical de Els Mestres Cantaires i no és cap empresa fàcil, ja que em trobo amb un auditori amb un públic que a aquestes hores ja ha tingut l´ocasió d´assabentar-se ben bé del que són Els Mestres Cantaires, tant des del punt de vista musical com del dramàtic. Vostès han pogut gaudir d´una gran producció en tots els aspectes, tant del musical, com el de les veus i com el de la decoració.

Començaré dient que avui no hi haurà exemples de vídeo, no hi haurà "multimèdia show" com en altres ocasions i ens concentrarem en la música, és a dir, que tindrem solament exemples d´àudio.

Com he dit, el tema d´avui és complex: La música de Els Mestres Cantaires. Aquesta complexitat deriva en gran part de què és una obra molt llarga, és una obra de gran duració i d´unes característiques ben especials. Té fama de ser la més llarga; si hem de fer cas del "Guinness Book of the Records" és la més llarga de les que es representen habitualment, quan es representa completa. Però n´hi ha moltes que són més llargues; es coneix el cas de Guillem Tell de Rossini que dura vuit hores quan es representa completa, que s´ha fet algunes vegades, per exemple a Palerm fa molts anys. Però sí, és veritat què és la més llarga de les que es representen habitualment en els teatres d´òpera europeus.

Els Mestres Cantaires té un caràcter emblemàtic, molts diuen nacional; ho diuen moltes persones i molts ho veuen així. Jo penso que no és casual que amb motiu del 150 aniversari de l´Orquestra Filharmònica de Berlín, l´actual director Simon Rattle va programar un concert gratuït de portes obertes a l´auditori de la Filharmonia Berlín que va durar dotze hores i que va començar amb l´obertura de Els Mestres Cantaires. A aquest concert hi vaig poder assistir per casualitat per trobar-me a Berlín. Té Els Mestres Cantaires, aquest caràcter emblemàtic, una òpera llarga, complicada, amb caràcter nacional, i se´n diuen moltes coses que des del meu punt de vista no venen al cas.

Hem de parlar de la música, del que ens interessa, del què és substancial d´aquesta obra, i en aquest sentit em sembla molt més interessant el que va dir Maria Infiesta en aquesta sala i que està aquí escoltant-me, quan va presentar el segon acte en el mes de febrer. Deia Maria Infiesta: "Els Mestres Cantaires té una música alegre, que revela un gran domini de l´orquestració per part de Wagner i que té un caràcter popular". Que és música alegre és evident, vostès han escoltat aquesta obra i se n´han assabentat ben bé. El domini de l´orquestració per part de Wagner és prou sabut. Ara bé, "caràcter popular": s´ha percebut sempre Els Mestres Cantaires com una obra popular?  A mi em dóna la impressió de què no. Com a mínim en els ambients llatins. Sobre tot pel públic tradicional dels teatres d´Europa i en concret el nostre del Liceu. No ha estat sempre tan evident i tan ben rebut el caràcter popular de Els Mestres Cantaires. Aquí a Barcelona, per exemple, el públic tradicional català té molta tendència a les veus líriques de l´òpera italiana, els personatges femenins de les òperes italianes, els tenors "lírico-spinto", la qual cosa no és gens objectable i és llegítima, o sigui que ja voldria jo que avui dia s´estrenessin òperes com La Bohème o com La Traviata, però amb Els Mestres és completament diferent. Entenem Els Mestres com una obra de caràcter popular, segueixo insistint, però amb un sentit molt diferent al que s´està acostumat a escoltar i a veure en l´òpera lírica italiana.

És popular, perquè allí, el poble, el cor, els Mestres tenen una gran participació; hi ha una gran quantitat de veus de baix i de baríton. Això sempre ha provocat una reacció de poc entusiasme per part del públic, per això és necessari acostumar-se a escoltar aquesta òpera. En realitat, els vull dir que dintre del terreny de Wagner, òperes com Lohengrin o com La Walkiria sempre han estat molt més apreciades pel públic general i el d´aquí de Barcelona en particular.

El fet és que Els Mestres Cantaires és una obra realment popular en el sentit que els estic dient i tenim un excel·lent testimoni en el mestre Amadeu Vives que era un gran crític de música, que va escriure molt sobre música d´altres autors, i en el seu article "Los Maestros Cantores" que va escriure amb motiu d´una representació de Els Mestres Cantaires i que va recollir Espasa-Calpe en un volum publicat amb el nom de "Júlia, ensayos literarios".  A finals del segle XIX, en aquesta crítica de Els Mestres Cantaires deia el següent:

"Hay unas cuantas obras musicales en el mundo, no muchas, ante las cuales la crítica debería enmudecer para siempre. Una de estas obras es Los Maestros Cantores. No produce el estupor de la Misa en si menor de Bach; no llega a la maravillosa espiritualidad lírica y formal de algunos fragmentos de Mozart, pero su contenido poético es tan grande y jugoso, su perfección es tanta, la emoción que produce es tan intensa, rebosa la obra tanta alegría y entusiasmo, que al terminar la representación parece que nos hallemos poseídos de aquel estado dionisíaco descrito por Nietzsche. Todo ritmo y música, borrachera, exaltación y danza. Por nuestro lado pasó vertiginoso el tren de la alegría y de la felicidad, una ráfaga de viento nos hizo percibir su perfume y su música, pero por más que gritábamos nos ha dejado en tierra desvanecidos en un largo, lejano y triste sueño lleno de deseos infinitos"

Continua Amadeu Vives parlant d´aquesta obra; l´article és més llarg, però no el podem llegir complet:

"La gran conquista wagneriana consiste precisamente en esto, en habernos arrancado por un lado a la sensación puramente física y material de una voz hermosa, tal como la concibió el italiano i por otro lado habernos emancipado en parte, de la absorción en que la expresión dramática, según el sentido del teatro francés nos tenia esclavizados. Wagner nos ha devuelto al puro sentimiento lírico de los griegos, nos ha devuelto la música, pues para la música y por la música escribió sus poemas, escogió sus asuntos, trabajó toda su vida. Quiso encontrar la interna razón lírica de todas las cosas, resolviéndola en obra de arte y lo consiguió. Estos son Los Maestros Cantores. Id a ver esta obra maravillosa y no penséis en nada, entregaos a ella como las caricias de la mujer amada, sin reservas, sin prejuicios, sin filosofías y veréis poco a poco iluminarse vuestro espíritu de una luz blanca y rosa que os inundará, os envolverá, os llevará con arrebatado pero suave sensualismo, donde no se acaban los días, donde no existe el dolor, donde ha muerto el tiempo, donde se vive plenamente, absolutamente, eternamente, donde la vida misma se ha convertido en melodía, en ritmo, en música".

És difícil expressar més clarament i amb més sentiment el que ens comunica i ens diu aquesta obra. Hem de tenir presents aquestes opinions de Vives, però no son invencions d´ell, naturalment.

Parlarem ara una mica de les característiques musicals de l´obra, després d´aquest preludi i després estudiarem una mica l´evolució de la direcció musical d´aquesta obra al llarg del temps.

Vives diu això, però com hem dit, no és que ell s´ho inventi. El propi Wagner, en alguna de les seves obres diu el següent: "Considero els meus drames com a fets, accions musicals que arriben a fer-se visibles", és a dir: Wagner dóna a la música un valor original, un valor fonamental dins de la seva obra. El camí per arribar a la comprensió total de la seva obra va, des del fossat de l´orquestra fins a l´escena on es troben el cor, els cantants i els decorats. Per ell la música juga un paper original i fonamental però en una forma especial que ara veurem pel que ara segueix.

Wagner va escriure molta música, però molt poca música absoluta, entenent per música absoluta els gèneres clàssics, és a dir, simfonies, sonates,  quartets, etc. contràriament a altres compositors d´òpera com Mozart, Haydn o d´altres. Ell és, com sabem tots, un compositor bàsicament teatral, però la seva tècnica és en línies generals tradicional i molt fidel a la tècnica clàssica, ell no inventa res, Wagner continua amb les formes que ell rebia i que eren habituals a Alemanya en la seva època, és a dir, en l´època del romanticisme.

Què és el que diferencia Wagner dels autors de la seva època, com Brahms, Mendelssohn, etc.?  Què és el que el fa extraordinari?  Wagner juga amb aquests elements, amb aquesta tècnica tradicional i la transporta, eleva aquests elements musicals i els temes, fins assolir expressions dramàtiques que ens interessen i que ens commouen. Aquesta és la novetat i la importància que té Wagner. I tot això ho veiem molt clar en aquesta obra, en Els Mestres Cantaires, potser més clar que en altres obres. En aquesta obra, naturalment, hem de considerar l´orquestra, cor i cantants. Referent a l´orquestra, per interpretar Els Mestres s´ha de disposar d´una orquestra romàntica completa.

El senyor Xavier Aguilar, en aquest fulletó que tenen vostès i que acompanya aquestes conferències, diu el següent: "No oblidem que fins i tot l´orquestra, dins el sistema wagnerià és tractada amb una diferent mesura". Això és ben cert, el senyor Aguilar té raó, però hem de veure quina és aquesta "diferent mesura", què és diferent en Els Mestres Cantaires. La música de Els Mestres Cantaires és molt clara, és d´un caràcter simfònic declarat, molt obert, i l´orquestració té un caràcter més lleuger que el d´altres obres coetànies, de la mateixa època de Wagner. Si vostès comparen la música de Els Mestres Cantaires amb la del Tristany o amb la del Capvespre, que va ser escrites aproximadament en la mateixa època, veuran una diferència enorme en el caràcter. Els Mestres tenen un caràcter més clàssic, més tradicional, en comparació amb el Tristany o amb El capvespre dels déus, que són obres una  mica més avançades des del punt de vista musical.

Per interpretar Els Mestres Cantaires fa falta una orquestra romàntica completa i alguns instruments especials com són el llaüt per les escenes de Beckmesser, el corn o sigui la trompa del vigilant del final del segon acte, i l´orgue per l´església del començament de l´obra en el primer acte.

Una part fonamental, molt important i essencial la representa el cor, que té un gran protagonisme. Aquí hi trobem una altra característica d´aquesta obra, i és la disposició coral. El caràcter que té la música de cor, que és molt abundant, és bàsicament barroc. Bach està sobre tot present; recordem que en l´escena del començament a l´església, Wagner introdueix el coral Luterà, el coral religiós. Wagner juga amb els corals que formen part de la tradició religiosa protestant d´Alemanya en els fragments corals d´aquesta obra, que són tants, com vostès saben. Això contribueix a augmentar el caràcter tradicional de l´obra, els fragments corals li donen un caràcter més tradicional. Pensin vostès en el que he dit abans, referent al Tristany i El capvespre dels déus, en què no es veu res que recordi aquesta tradició. Els Mestres Cantaires sí que té a veure amb aquest caràcter emblemàtic nacional que hem dit abans.

Wagner, amb això, assoleix una música coral, potser la més espectacular de tota la història del teatre líric. Els Mestres Cantaires impressionen, al menys a mi i a altres persones molt més que altres òperes per aquest paper tant evident, tan dramàtic, que juguen el cors. En conjunt, aquest caràcter tradicional el té per aquesta tècnica d´utilitzar en sentit dramàtic les formes clàssiques tradicionals de la música alemanya del classicisme i del romanticisme, Els Mestres Cantaires és la partitura més polifònica i més contrapuntística de Wagner. Això ho hauran escoltat en aquestes conferències i està plena de les formes característiques del barroc. Poso un exemple que per vostès és prou conegut que suposo que s´ha citat també aquí, que és el de la fuga a que dona lloc la baralla, la batussa, al final de l´acte segon. És una fuga perfectament construïda, que no pot haver-hi forma més clàssica que la fuga i que aquí és utilitzada precisament per tot el contrari, per descriure un caos, una baralla, una batussa entre la gent. És a dir, què és l´originalitat d´aquest sentit dramàtic de Wagner, que fa servir una forma totalment barroca, totalment tradicional, per descriure un desastre, com és aquesta baralla.

Diríem altres coses, en podríem allargar molt més, però per a vostès arribaria a ser un a llauna, i aleshores ens limitarem a citar el "lied", la cançó romàntica i l´anomenat "leitmotiv".

En Els Mestres Cantaires, que és una obra romàntica, hi ha una gran participació del "lied". A l´època de Wagner, Schubert, Schumann, tots els compositors de "lied", Wagner també va escriure cançons romàntiques, i ell usa el melodisme, és a dir, el "lied" romàntic. Pensin vostès en les cançons de Walther, de Sachs i fins i tot les de Beckmesser, que estan en la línia del "lied" romàntic.  Ara bé, en aquesta obra, aquesta música lírica del "lied" va circulant sobre una base, una llera barroca, que li dóna aquest caràcter tradicional que hem dit.

No insisteixo sobre les veus, perquè Mercè Guix ja en va parlar a  abastament en la seva conferència, però diré alguna cosa del "leitmotiv". Quan es parla de Wagner, es parla dels "leitmotiv" que Wagner usa per descriure els temes de les seves obres. El "leitmotiv" és un concepte una mica erroni. El primer que s´ha de dir, és que Wagner no parla mai del "leitmotiv" en les seves obres, això és una cosa que els crítics la van inventar després. "Leitmotiv" vol dir un motiu, una música, una melodia que "leitet" -en alemany, conduir- que condueix a alguna cosa, però se n´ha abusat molt d´aquest concepte de "leitmotiv". Moltes vegades es descriuen com a "leitmotiv" coses que no condueixen a res, és a dir, que hi ha una mica de garbuix, de confusió en tot això. A mi no m´agrada gaire parlar dels "leitmotiv", molts parlen de quaranta en aquesta obra, uns altres de cinquanta, també de setanta. En aquesta obra hi ha molta confusió i en les altres també.

En aquest tema, a mi m´agrada més citar temes i figures, i per això tenen vostès aquestes còpies de les traduccions al català que feu Joaquim Pena, amb els motius descrits a la dreta, i amb la instrumentació, tal com ho va preparar ell mateix. Pena no parlava de "leitmotiv", parlava de "temes" i de "figures", considerant "temes" una expressió determinada d´alguna cosa dramàtica, i les "figures" eren frases més secundàries que estaven relacionades amb algun tema.

És preferible deixar una mica obert aquest tema dels "leitmotiv", perquè, com deia sempre Joaquim Pena i és el que hem de tenir present, no podem estar esmicolant Els Mestres Cantaires o qualssevol obra de Wagner, però sí, considerar els "temes" i relacionar-los entre si, per tal de què l´obra pugui ser entesa en la seva totalitat. Per això, amb aquests exemples i les fulles que tenen vostès, podrem analitzar una mica els temes, no els "leitmotiv" sinó els "temes" que formen part d´aquesta obra.

Ja passarem a la història i posarem un exemple, però vull dir alguna cosa més: aquestes traduccions que tenen vostès són adaptades a la música, fetes per Joaquim Pena a principis del segle XX i a la banda dreta hi ve l´estudi de l´orquestració indicant els temes i l´orquestració que porta cada un d´ells. És  una tasca mica feixuga, perquè si atens al text, no pots veure els temes i si atens als temes no pots veure el text. Jo només els ho deixo, perquè és interessant i si vostès tenen gravacions de Els Mestres Cantaires a casa seva, és un motiu perquè vostès s´acostumin a profunditzar en l´obra, amb aquests estudis editats de Joaquim Pena, que són fàcils de trobar i que pràcticament n´hi ha de totes les obres de Wagner. Però ja els dic que no es preocupin, perquè resulta difícil, estar simultàniament pels temes i per la traducció catalana que és molt bonica, i a més a més, com vostès hauran vist, en català antic, anterior a la reforma de Fabra. Aquesta em sembla que és de 1903.

Bé, ja hem introduït l´obra, i direm alguna petita cosa de la història de la direcció musical. Els Mestres Cantaires s´estrenen a Munic el 21 de juny de 1868 amb direcció de Hans von Bülow, que com vostès saben, va ser el primer marit de Cosima Wagner, que ja anteriorment havia estrenat el Tristany, també a Munic. Wagner va estar present a l´estrena. Com va ser aquesta estrena?  Com es va interpretar Els Mestres Cantaires?  Ens ho tenim d´imaginar, perquè lògicament no tenim cap gravació d´aquesta època. Però sí que sabem, que va tenir un gran èxit de públic i que la majoria de crítiques no obstant, van ser negatives. Això ens fa pensar, que actualment passen coses similars, és a dir, que de vegades, aquí més aviat passa a l´inrevés, les crítiques són favorables i les del públic són negatives. Doncs, com deia, el públic va respondre molt positivament, va ser un gran èxit, però en canvi les crítiques no solament del famós Hanslick sinó de quasi tots, van ser negatives. Però Els Mestres Cantaires van anar continuant, es van seguir representant en altres teatres d´Alemanya i posteriorment a tota Europa i pràcticament, amb alguna excepció, sempre amb molt d´èxit.

No tenim cap enregistrament d´aquesta època, però si que tenim un testimoni escrit del mateix Wagner i que amb motiu de l´estrena, es va adreçar a von Bülow, quan estava assajant Els Mestres Cantaires i li recomanava el següent: "Recomana discreció, reserva conscient en la força de les sonoritats i sobre tot en l´acompanyament simfònic del diàleg musical a escena". És a dir que la música juga un paper bàsic, però no té d´ofegar, no té de tapar el diàleg musical a l´escena. Pel que veiem, segurament von Bülow, en la seva acreditada honradesa, va fer el que havia de fer, però no ho podem comprovar.

Bayreuth: Els Mestres Cantaires van arribar a Bayreuth vint anys més tard, l´any 1888, posteriorment a la mort del mestre, dirigits per Hans Richter. Hans Richter és un director que mereix ser citat aquí, perquè va contribuir molt a la gestació, a la composició de l´obra. Richter va estar vivint amb Wagner durant l´època de Tribschen a Suïssa i va ser qui va ordenar i va copiar al net la partitura, ajudant a Wagner. Era un gran devot i un gran enamorat de la música de Wagner, i tenim el testimoni de la seva neta que és Eleonore Schacht-Richter, que viu encara, i que va escriure un petit llibre dedicat al seu avi, i en el que explicava que als vint-i-tres anys se´n va anar a Tribschen i va ajudar a Wagner en la composició de Els Mestres Cantaires.

Tribschen està al costat del llac dels Quatre Cantons, i diu Eleonore que Hans Richter anava aprenent-se la partitura, fragments d´ella de memòria, i com que era trompista, agafava la canoa, donava passeigs pel llac dels Quatre Cantons i mentre passejava tocava amb la trompa, els fragments que sabia de Els Mestres Cantaires. És a dir, que Richter va ser el primer que va escoltar i va interpretar música de Els Mestres Cantaires. Això li dóna un gran crèdit referent a questa obra, ell la va estrenar a Bayreuth, i ja l´havia estrenat a Londres anteriorment el 1882, sis anys abans.

Aquesta representació de Bayreuth el 1888, va tenir un gran èxit i  també personalment Richter com a director. Va ser molt alabada pels crítics; potser en aquella època no gosaven criticar el que es feia a Bayreuth. Va ser un gran èxit total.

Estem arribant al final del segle XIX i ens trobem en una situació respecte a la direcció d´aquesta obra, en què hi ha un predomini a tota l´Alemanya de l´aspecte dramàtic, que es procura fer intel·ligible i comprensible de les veus, seguint les recomanacions que hem dit de Wagner. L´orquestra, sempre al servei de les veus i dels cors. No sempre era així fora de Bayreuth, encara que dins d´Alemanya es respectava, fora d´Alemanya moltes vegades, no era aquest el cas, sinó que no es feia una interpretació comprensible de l´obra.

Tampoc tenim enregistraments de Richter i ara posaré un exemple, que és el de millor qualitat tècnica que he trobat que ens pugui il·lustrar una mica el que s´està dient, és una gravació de Berlín de l´any 1912. Escoltarem la quarta escena de l´acte tercer, que és un fragment de Hans Sachs, que interpreta abans del quintet que després escoltarem. Vostès tenen aquí el text, amb els temes a la dreta. Els ho resumeixo una mica: Sachs està recolzant el paper de Walther i està a favor de la seva forma de cantar. Diu que el nou cant ha d´ésser batejat. Aleshores, Wagner ho il·lustra amb el tema del "bateig" que hem escoltat en el primer acte en l´església; es va desenvolupant aquest tema fins que arriba el tema dels "Mestres" que vostès ja coneixen, amb l´orquestra i la corda, transformat, i ens recorda l´episodi de Fritz Kothner quan llegia les normes de la "tabulatura" o sigui, de com havien de cantar els Mestres. Però Wagner cus els temes i al final fa triomfar sobre la música de Kothner, la del baptisme, és a dir: el nou cant s´imposarà sobre l´antic, fins que tot desemboca en "L´evocació del somni". Es fa una pausa, i ve "L´evocació del somni", que la tenen vostès aquí. Hi ha més coses, però com he dit, és difícil abastar-ho tot. Escoltarem aquesta gravació de 1912, el baríton (Hans Sachs) és Walter Soomer, que jo no el coneixia, però és molt interessant, i l´acompanya l´orquestra de l´Òpera de Berlín dirigida per Bruno Seidler-Winkler.  (1)

 

 

Aquí acaba aquest fragment. A continuació vindria el quintet que escoltarem després, en un altre exemple.

Ens trobem a finals del segle XIX. Els Mestres Cantaires ja han fet carrera per Europa i arriba l´estrena a Espanya.  Els Mestres Cantaires es van estrenar primer a Madrid l´any 1893 amb la direcció de Luigi Mancinelli. Va tenir també èxit, però posteriorment va haver-hi polèmica. El wagnerisme era polèmic a finals del segle XIX i va haver-hi gent a favor i gent en contra. Després del 1893, a Madrid no es va tornar a fer fins l´any 1911. Naturalment, l´estrena va ser en italià  "Il Maestri Cantori di Noremberga" i amb bastants talls, és a dir molt incompleta. No obstant això, Luigi Mancinelli era un director important, i hem de dir unes poques coses d´ell, perquè va ser un gran wagnerià i va contribuir molt a estendre la música de Wagner per tot Europa però la moda en aquella època era fer-ho en italià i incompleta ja que era una obra molt llarga i no es considerava possible fer-la completa pels motius que fossin.

Barcelona va estrenar Els Mestres Cantaires el 19 de gener de 1905, una estrena que va ser propiciada per l´Associació Wagneriana d´aquella època, i prèviament a l´estrena es va produir a la ciutat una gran expectació, amb moltes al·lusions a la premsa. Jo recordo haver vist acudits referent als Mestres fins i tot en "El Patufet" que com vostès saben era un periòdic infantil.  Va haver-hi un gran ressò, posteriorment a l´estrena a la premsa, i en molts ambients més o menys culturals i populars. També es va fer en italià i va ser dirigida per Michael Balling i pel català Antoni Ribera.

Antoni Ribera va fer els assajos amb l´orquestra, que van durar dos mesos, i va dirigir les dues últimes representacions. Les altres, que van ser tretze en total les va fer Michael Balling, que en aquella època treballava a Bayreuth. Va tenir un enorme èxit. Hem de dir que Ribera havia treballat a Bayreuth i havia aconseguit les partitures originals dels Mestres de Bayreuth amb indicacions manuscrites de Richter. Naturalment, això va donar una qualitat enorme a l´estrena, malgrat aquestes limitacions que hem dit d´incompleta i demès. Ribera, posteriorment va treballar a Bayreuth. Tenim unes coses més de Mancinelli, que va néixer l´any 1848, com he dit. Va dirigir molt a Barcelona, en general a tot Europa, va tenir una presència important, dirigint moltes òperes de Wagner i simfonies de Beethoven que en aquella època no es tocaven tant com ara, va ser un director molt important, va acabar dirigint en el Metropolitan, també era compositor -les seves obres són ara oblidades- i se´l considerava molt autoritari i molt preocupat per la fidelitat estricta a la partitura; en aquest sentit se´l considera un antecedent de Toscanini.

No sabem com van anar aquestes representacions a Barcelona o a Madrid de Els Mestres Cantaires, perquè no tenim cap registre, però hi ha el testimoni de Felix Weingartner, posteriorment gran director d´orquestra, molt famós a tot Europa, que va escoltar interpretacions dels Meistersinger de Mancinelli. Deia Felix Weingartner i és interessant de senyalar-ho: "Mancinelli comprenia delicadament quan l´orquestra tenia de dominar i quan tenia de ser dominada". Això era l´estrena dels Mestres a Madrid.

A Barcelona, com hem dit ho va fer Michael Balling que en aquella època dirigia a Bayreuth. Va començar com a assistent de Felix Mottl i va dirigir a Bayreuth a partir de 1904. Ens interessa més Antoni Ribera, que com he dit va fer dues de les representacions a Barcelona i avui dia com a màxim, es pensa que Ribera era un director d´orquestra relacionat amb l´Associació Wagneriana, però és una personalitat molt important que penso que convé parlar una mica d´ell per la importància que va tenir en aquesta estrena dels Mestres aquí a Barcelona, i per la seva dedicació al wagnerisme.

Antoni Ribera va néixer a Barcelona, va estudiar música amb el mestre Nicolau i va anar ja al Festival de Bayreuth de l´any 1894. A la seva tornada a Barcelona, va començar a dirigir fragments, naturalment obertures o coses petites d´obres wagnerianes i en vista d´aquesta situació i de l´ambient wagnerià que hi havia, diversos amics van fer el que avui dia seria un "sponsor", és a dir, li van aconseguir una assignació, perquè pogués passar un temps a Bayreuth i estudiar allí. El 1899 va anar a Bayreuth, va conèixer personalment a Cosima, va viure l´ambient de Bayreuth d´aquella època, i també va veure a Felix Mottl que dirigia l´orquestra, i el mateix Mottl, posteriorment el va portar a Karlsruhe on Mottl era director titular.

L´any 1900 el va dur allí com a Director Voluntari -no sé que volia dir això-. L´any següent va ser correpetidor a Bayreuth per preparar els assajos amb els cantants i també va aprofitar per perfeccionar estudis a Leipzig amb Hugo Riemann i a Berlín amb Julius Hey, que en aquella època preparava els cantants de Bayreuth. Per tant, la seva formació wagneriana va ser completíssima i molt estricta. Després de dos anys va tornar a Barcelona, va ser un dels fundadors de l´Associació Wagneriana l´any 1901 i va contribuir a aquestes traduccions de l´obra de Wagner al català i adaptades a la música, junt amb Joaquim Pena. Joaquim Pena dominava molt bé l´alemany però no sabia música, i Antoni Ribera li explicava a Joaquim Pena com havia d´anar l´accentuació; l´un traduïa els texts i l´altre li deia quines paraules tenia d´escollir, perquè l´accent coincidís amb la música original.

Antoni Ribera va ser director artístic de l´Associació Wagneriana el 1901, i era l´únic que cobrava un sou pel seu càrrec. Va estrenar Els Mestres Cantaires el 1905, i posteriorment va fer una carrera que el va dur a seguir col·laborant amb Bayreuth, fins l´any de la guerra. El 1943 encara estava treballant a Bayreuth i finalment va morir a Madrid l´any 1956.

D´aquesta època de principi de segle, tampoc hi ha grans exemples, però n´hem trobat un d´interessant, que ens permet passar a una altra època. En aquest primer terç del segle comença a haver-hi ja una mica de "Star-System", ja comencen a haver-hi figures de cantants, directors d´orquestra una mica personalistes, però encara es manté una enorme fidelitat a les tradicions musicals que hem senyalat.

Escoltarem un exemple del 1929 per un cantant que en aquella època era una gran figura mundial, que va interpretar moltes vegades el Sachs i se´l considerava el millor Sachs de la seva època. No el va fer mai a Bayreuth, però allí va fer moltes vegades Wotan i altres papers de baríton. Em refereixo a Friedrich Schorr, i l´escoltaren en el "Wahn monolog" o sigui en el "monòleg de la il·lusió" que obra, després del preludi, la primera escena de l´acte tercer. És una gravació de l´any 1929, l´acompanya l´orquestra de l´Òpera de Berlín dirigida per Leo Blech.

En aquesta música del "monòleg de la il·lusió", que és de les més conegudes, s´ha d´observar com la música, a partir d´uns acords molt profunds dels violoncels, es va elevant a mesura que Sachs va reflexionant. La corda inicia el tema bàsic de la "contemplació" i posteriorment passa al metall i a la veu, fins arribar al tema de la ciutat, molt animat de Nuremberg, que enllaça amb el de la fuga o de la batussa, es produeix una interrupció i entra el tema del segon acte de "l´amor de Walther" que queda interromput i molestat per la serenata de Beckmesser. Hi ha molts temes, però el bàsic és el de la "contemplació" i al final tot arriba al tema de la festa de Sant Joan i Nuremberg, amb el qual acaba aquest fragment que és formidable i que ens dóna una idea molt cabal de la personalitat de Hans Sachs.

Escoltarem aquest exemple de l´any 1929.  (2)

 

En els anys 20, 30 i 40 del segle passat, ens trobem en l´època de Siegfried Wagner i de Winifred Wagner dirigint Bayreuth. Es produeix ja, una internacionalització del tema de la direcció orquestral i de les veus; apareixen grans figures en aquests anys, Toscanini, Furtwängler i demés, i molts d´ells són invitats a Bayreuth i quasi tots els que eren importants dirigeixen les obres de Wagner. Quan un director important o no tant important arribava a Bayreuth, mai intervenia en la producció, en l´escenografia ni en la direcció artística; dirigia l´orquestra supeditat al que passava en l´escena i en la direcció dramàtica que feien Siegfried i Winifred més tard. No era com ara que imposen els seus capricis, les seves idees respecte a produccions, escenografies i demés. Anaven purament "a servir", com deia Mottl sempre que anava a Bayreuth. Molts anaven a Bayreuth sense cobrar; es van donar molts casos, Knappertsbusch va estar molts anys anant a Bayreuth sense cobrar sou, és a dir, només dietes i el viatge.

D´aquesta època, grans directors d´orquestra que van actuar a Bayreuth, i que es van dedicar a Wagner van ser Karl Muck, famós director de Parsifal,   Fritz Busch, famosíssim però que no va quallar a Bayreuth, no va agradar, Michael Balling que va estrenar els Mestres a Barcelona, ja ho hem dit, Karl Elmendorff, Franz von Hoesslin, aquests eren els que més actuaven. Però en canvi hi van haver molts directors importants d´aquella època, que no van actuar mai a Bayreuth, que van assolir una gran fama i que dirigien Wagner fora de Bayreuth, entre ells, per exemple Leo Blech, que l´hem vist dirigint a Berlín, aquest "monòleg de la il·lusió", ni tampoc van actuar mai Otto Klemperer, Bruno Walter, Felix Weingartner o Artur Nikish, que en aquella època dirigia la Filharmònica de Berlín, abans que ho fes Furtwängler. Furtwängler sí que hi va actuar, però va ser més tard, a l´època de Winifred, i no hi va actuar molts anys. S´ha de dir que això va tenir una avantatge i és que es va aconseguir amb aquestes grans figures, una major qualitat musical en general.

D´aquesta època en tenim exemples molt brillants. Posarem un exemple dels anys quaranta, i aquest,  per primera vegada serà de Bayreuth, que com he dit, les primeres gravacions de Bayreuth van ser a finals dels anys vint, el Tannhäuser tan famós que va preparar Siegfried Wagner. De l´any 1943 hi ha un document musical de gran importància. De fet són dos, perquè hi ha dos Mestres Cantaires, un, dirigit per Furtwängler i un altre per Hermann Abendroth, que és un director una mica oblidat avui dia, però que va ser un gran director i aquests Mestres Cantaires d´Abendroth de Bayreuth de l´any 1943 em semblen més interessants pel repartiment. Tenim en aquest repartiment, un gran Hans Sachs per Paul Schöffler, que després de la guerra el va fer moltíssimes vegades fins que va morir l´any 1977 i hi ha un gran tenor, que posteriorment a la guerra va actuar poc, que era Ludwig Suthaus i que aquí fa el Walther, on vostès podran veure com diu fa frase "Deine Liebe liess es mir gelingen", la claredat amb què ho diu i el sentit enorme que hi posa, perquè escoltarem el quintet del tercer acte.

El quintet és un dels fragments més lírics i més coneguts de Els Mestres Cantaires, és la quarta escena de l´acte tercer. De fet, aquest quintet, amb el seu lirisme i el seu encantament, podria ser ja el final de l´obra, ja ha quedat tot clar aquí, és natural que Walther guanyarà i es podrà casar amb l´Eva. Podria acabar l´obra aquí, és a dir que l´últim quadre és una apoteosi final i de fet, és un resum, un punt de pau al que s´arriba després de tota l´obra.

En els papers que vostès tenen de l´Associació Wagneriana, comença amb el tema que Joaquim Pena en diu de la Benanança, aquest és un nom una mica estrany, deu ser la Benaurança, la paraula "Selig", la felicitat que es va desenvolupant fins arribar al "Cant del Somni", el cant de Walther. La soprano comença el tema del quintet i s´hi enganxen les altres veus. Contrapunt. Hem esmentat les formes clàssiques en aquesta obra i és interessant que observin la gran trama contrapuntística que fan veus i orquestra. Però l´important és que  s´havia enregistrat el 16 de juliol de 1943. Crec que està editat en CD, jo l´he vist en algun aparador, és a dir que es pot comprar. Jo ho tinc gravat d´una emissió que va fer la ràdio alemanya, però fixin-se vostès en la data. El juliol de 1943 era una època ja de risc. Crec que els espectadors rebien un paper amb instruccions per cas de bombardeig, i la sala  -eren festivals de guerra-  estava bàsicament ocupada amb soldats, treballadors de fàbriques de guerra, que era l´ambient dels festivals de guerra que es van organitzar. Fixin-se vostès com en aquest ambient i amb aquesta amenaça de bombardejos, s´arriba a aquesta pau, a aquesta benaurança que escoltarem ara.  (3)

 

Això era Bayreuth l´any 1943.

Arribem a la postguerra. A partir dels anys cinquanta, entrem ja en l´època de l´estereofonia, del "Star System" i de tot el nou ambient que s´ha produït en el món de l´òpera i de la música. És una gran cosa, perquè s´han fet grans interpretacions que són molt bones i molt útils. M´agradaria destacar d´aquestes de la postguerra, de les que estan al mercat, per exemple la de Von Karajan, que es va gravar a Dresde l´any 1970. Encara era l´Alemanya Oriental, i és molt fidel i musicalment molt bona, i també la de Eugen Jochum, què és de Berlín, de l´any 1975 o 1976, que si bé, com molt bé va dir Mercè Guix "alguns dels cantants són massa liederistes i estan una mica equivocats", en el seu temps va ser la que tenia un so més eficaç i és en línies generals molt completa i molt bona.

És a dir, què no insistiré més en el tema de la música d´aquesta obra, però farem un últim exemple, amb el qual acomiadarem l´obra, en el que participen cantants, cor i orquestra. És el que ve immediatament després d´aquest quintet que hem sentit. Després del quintet es produeix el canvi d´escena, i del taller de Sachs passem al prat os es farà el concurs.

Aquesta última escena del tercer acte, comença amb els temes de l´entrada dels gremis de sabaters, sastres i flequers, entren després els aprenents, inicien el vals, que és interpretat solament per l´orquestra, i es passa al tema dels "Mestres" quan aquests entren, desenvolupant-se aquest tema i a continuació ve el de la "Senyera", que són els que hem escoltat en el preludi de l´obra. Tot això condueix a un altre coral Luterà que interpreta el cor, què és el conegut  "Wach auf": Desperta!, que com saben vostès són els versos que el Hans Sachs històric va dedicar en honor de Luter en la seva visita a Nuremberg.

Wagner li dóna la volta i posa aquests versos en boca del poble, saludant a Hans Sachs. Amb aquest coral Luterà, que és  molt poc típic en la música de Wagner, torno a insistir en el tema de la tornada a les tradicions. Tancarem aquest exemple musical i acabarem aquesta conferència. En aquest exemple, com he dit, hi ha la participació del cor, de cantants solistes i de l´orquestra, i l´enregistrament que escoltarem és de l´any 1951, enregistrat a Viena amb l´Orquestra Filharmònica de Viena que dirigeix Hans Knappertsbusch i els principals papers els fan Paul Schöffler, què és el mateix Sachs que hem escoltat abans, Günther Treptow com a Walther, Hilde Gueden coneguda per les seves interpretacions d´opereta, que fa l´Eva, i Anton Dermota que se´l sent quan ballen els aprenents durant el vals. Anton Dermota -potser alguns de vostès el recordin- venia molt a Barcelona quan existia el  Festival de Música de la Tardor, i era un gran cantant de lieder. Aquí fa una interpretació per mi insuperable del David, i l´escoltarem, com he dit, durant el vals. He posat aquest exemple, que dels de la postguerra té menys qualitat, perquè procedeix d´un enregistrament monoaural de l´any 1951 i també té menys qualitat que la de Jochum, o la de Karajan i de moltes d´altres que també són interessants, però té una gran vitalitat, una gran alegria, un caràcter molt popular en aquest començament de l´escena del concurs, i vull recordar el que deia el gran wagnerià Ángel Fernando Mayo quan parlava d´aquest enregistrament. Deia que eren "Los genuinos Meistersinger". Jo penso que Ángel Fernando Mayo tenia raó, i escoltarem aquesta alegria, aquest ambient, aquesta vitalitat que té aquesta escena final de Els Mestres Cantaires, en aquest enregistrament de Hans Knappertsbusch de Viena del 1951, i amb això acabarem l´acte.  (4)

Moltes gràcies a tots vostès.

 

AUDICIONS :

(01)  ´Evocació del Somni´: Hans Sachs: Walter Soomer. Orq. de l´Òpera de

Berlín. Dir: Bruno Seidler-Winkler (1912)

(02)  ´Wahn monolog´: Hans Sachs: Friedrich Schorr. Orq. de l´Òpera de Berlín

Dir: Leo Blech (1929)

(03)  ´Quintet´: Enregistrament d´una emissora de ràdio alemanya (1943)

(04)  ´Escena final´: Hans Hnappertsbusch (1951)

 

l'ATENEU BARCELONÈS 2009-04-20