Associació Wagneriana de Barcelona

Juan Carlos Juárez

Tema: Die Meistersinger von Nürnberg

Bona tarda

Benvinguts a una nova sessió audiovisual, que durant aquest any ens està apropant a "Els Mestres Cantaires de Nuremberg", una obra "atípica" dins de les obres wagnerianes, però "atípica" perquè ens mostra una grandesa dramàtica, dins d´una obra de caràcter eminentment popular, i allunyada de qualssevol complicada filosofia, que faci més difícil la seva comprensió per un aficionat mitjanament interessat en el sublim art wagnerià.

Avui arribem, després de les tres últimes sessions, al desenllaç de l´obra que ens ocupa. Desenllaç, que si bé no té cap misteri, ja que la majoria de vostès ja el coneixen abans de què apaguem els llums i puguem delectar-nos amb aquesta producció, és no obstant certament intrigant per a qui s´acosti per primera vegada a l´obra.

Recordaran que el mes passat ens vam quedar al taller del sabater-poeta protagonista de la nostra història, a l´espera de què tots en traslladéssim, junt amb els altres actors i cantants, a una prada a les afores de Nuremberg, per assistir com a espectadors privilegiats a l´última escena de l´obra.

La "cosa", i entenc per això la trama argumental, no pinta gens bé perquè acabi feliçment pels nostres protagonistes.

Estem al matí del dia de Sant Joan. Es va a celebrar la festa popular que donarà pas al certamen de cant, on l´Eva haurà d´atorgar la corona amb la seva aprovació al Mestre Cantaire que tingui l´honor de realitzar la més bella cançó d´amor, i guanyi amb això la seva mà. Ella, està enamorada de Walther, el jove foraster que va ser rebutjat com a mestre en l´examen realitzar el dia d´abans, i per tant, no es pot presentar al concurs. També donaria gustosament la seva mà a l´amic Sachs, però aquest no té cap intenció de presentar-se al concurs. El vell pedant Beckmesser té totes les de guanyar, perquè a més de ser un experimentat mestre, sembla que no té cap rival digne en el certamen. El pare de l´Eva, Pogner, està patint, perquè veu que prometent la mà de la seva filla a qui guanyi el concurs, s´ha ficat en un embolic del que no sap com sortir-se´n. I el bo d´Hans Sachs, vol arreglar la papereta, però no sap massa bé com fer-ho, perquè tot depèn de què l´opinió del poble de Nuremberg camini juntament amb la seva, i això tan sols els esdeveniments posteriors poden determinar si serà així.

Com podem veure, la "cosa" no pinta gens bé.

 

Respecte a aquest segon quadre amb el que l´obra arriba al seu desenllaç, veurem que és realment molt curt per la duració total de l´obra, estem parlant d´uns 45 minuts per una obra que dura gairebé unes 4 hores i mitja. Això significa dues coses, una bona i una altra dolenta: la primera, és que avui acabarem abans del que sol ser habitual en les nostres activitats. Aquesta és la bona. I la dolenta, és que com l´escena que veurem dura tant poc, m´ha tocat la tasca d"entretenir-los" una mica més de l´habitual en les nostres presentacions.

En algunes ocasions, alguns dels assistents a les nostres activitats, han expressat la seva opinió en el sentit de què hauríem de limitar-nos a apagar les llums, pitjar la tecla del DVD i veure i escoltar una representació sense cap tipus de comentaris. I això és una idea que realment, no està malament, però que s´allunya precisament del nostre interès, com a membres de l´Associació Wagneriana, de fer-los comprendre una sèrie d´ideals artístics que com a wagnerians tenim l´obligació moral de comunicar-los, màxim, quan en llibres, concerts radiofònics o representacions en teatres actuals, s´altera de tal manera l´obra dramàtica de Wagner, tant per la posada en escena com pels comentaris d´alguns crítics, que el "drama wagnerià" resulta realment incomprensible pels aficionats menys formats.

Anem a realitzar una exposició dels esdeveniments i intervencions més notables d´aquest segon quadre del tercer acte, i anirem veient el que ja els hem anat comentant en altres intervencions a propòsit d´aquesta obra: que dins de l´aparent "banalitat" de l´argument de "Els Mestres Cantaires" s´amaga una magnífica representació del què per Wagner és l´Art popular, i dels sentiments més nobles i idealistes que es troben en els personatges que a priori són menys propensos a ser considerats precisament com a herois populars o artístics.

 

Començarem la representació d´avui amb el final de l´escena del quadre anterior. Quan s´acaba la interpretació del "quintet", es produeix un enfosquiment de l´escena  per donar pas a una música que ens serveixi d´introducció al quadre següent, mentre es realitza la transformació de l´escenari.

Quan aquesta transformació s´ha realitzat, ens trobem en una bonica prada a les afores de la ciutat de Nuremberg. L´escena ens mostra un nombrós grup de gent, que en un to festiu celebra la festa de Sant Joan. Balls i cançons, ens mostren la gent alegre i feliç, amb els seus millors vestits i gaudint en comunitat de la jornada festiva. Els diferents gremis de treballadors van arribant al lloc de la cita mentre entonen cançons populars, i aprenents i oficials aprofiten per donar sortida al seu juvenil entusiasme.

En aquest ambient alegre, fan la seva entrada els Mestres Cantaires, als que el poble ret homenatge d´una manera sincera i espontània. Quan van arribant al lloc de la reunió, precedits dels seus estendards, són saludats amb víctors i entusiasme per part dels ciutadans de Nuremberg. Aquesta sincera estimació neix de l´admiració cap a la seva tasca com a fidels dipositaris de la tradició artística i cultural del seu poble, i també, per què els Mestres Cantaires són "burgesos" com ells. No s´han allunyat del poble, sinó que són dignes representants dels seus respectius gremis de treballadors artesans.

Aquesta estimació sincera dels habitants de Nuremberg, arriba al seu apogeu quan fa la seva entrada a la prada el Mestre Hans Sachs. En una emotiva escena, el poble, després de saludar i victorejar a l´il·lustre sabater, entona uns versos al seu honor. Aquesta cançó són els mateixos versos de l´històric Hans Sachs va composar per a Luter, i que en aquesta ocasió Wagner fa cantar al poble en homenatge al seu admirat protagonista.

Després de la cançó es produeix un emotiu silenci, que ens mostra l´emoció d´Hans Sachs, transmesa també amb paraules al seu estimat poble de Nuremberg.

Al començament, amb veu trèmula i emocionada, agraeix al poble les mostres d´afecte, i finalment, com a portaveu oficial del gremi de Mestres Cantaires, fa el pregó inicial amb el que comença la festa. Aquest pregó és d´una gran solemnitat, i en ell es crida l´atenció firmament als ciutadans de Nuremberg, sobre la importància del que passarà aquest matí en el concurs de cant. No és tan sols un premi extraordinari el que avui es concedirà a qui guanyi el concurs de cant, sinó que aquest premi té vida per ell mateix, i per això ha de valorar-se excepcionalment. Ell ja coneix la veneració dels seus paisans davant l´art que presenten els Mestres, però crida l´atenció en el sentit de què en virtut del premi que avui està en joc, l´artista que el guanyi ha d´ésser, com el seu cant, pur i noble.

Aquesta intervenció del mestre Sachs és molt important, perquè grava en la consciència del poble, que quan atorgui el premi a un determinat aspirant, té de judicar no solament la noblesa de la cançó, sinó també la del seu autor. Un fet que en ocasions a nosaltres, com a poble que també hem d´atorgar validesa a l´art que ens rodeja, se´ns oblida.

Finalment, Sachs fa un elogi de la pròpia noblesa del mestre Pogner, que, amb la seva actitud generosa, al ser dels més rics comerciants de la ciutat, li imposa atorgar a l´art que tant valora, un premi altíssim, com és la mà de la seva filla Eva, i amb ella tots els seus béns, al Mestre que guanyi el concurs.

Acabat aquest pregó, Pogner es mostra agraït a Sachs, que tant bé ha sabut interpretar i exposar els seus sentiments.

Acabada la intervenció de Sachs i mentre Beckmesser -que ha romàs absent a totes aquestes escenes-  es concentra en estudiar el poema que, com recordem, va agafar de la casa del sabater. Amb l´aprovació del secretari de la corporació Kothner comença el concurs.

L´escrivà Beckmesser és justament, en qualitat de ser el més gran dels pretendents, el primer en sortir a escena per recitar la seva cançó.

Beckmesser s´esforça per donar sentit als versos del jove Walther, però posant-hi la seva pròpia música. La incongruència d´aquesta unió, junt amb el fet de què no ha aconseguit aprendre´s el poema original, el porten a desfigurar-lo completament, fent-lo absolutament inintel·ligible per part de l´auditori.

Aquesta escena, molt complicada de traduir pel joc de paraules que fa servir Wagner alterant el significat dels dos poemes, l´original de Walther i la interpretació desfigurada de Beckmesser, resulta la més divertida de l´obra, quan l´actor-cantant que interpreta el paper de Beckmesser ho fa adequadament.

 

Aquí convé fer un incís en l´explicació de la trama argumental, per a estudiar una mica més, la importància d´aquesta escena, des del punt de vista artístic que Wagner ens vol transmetre.

Normalment, es presta molta atenció a la confusió de paraules que realitza Beckmesser, un joc literari què és molt enginyós, i com ja hem comentat, de molt difícil traducció, segons l´original alemany; però el més important no és això, sinó que Wagner ens vol assenyalar unes altres coses:

El primer és, que el text d´un poema s´ha d´entendre i "sentir-lo" per poder expressar-lo adequadament. Beckmesser no pot entendre el poema original que obté de casa del sabater, i no és que es limiti a no entendre les lletres i paraules del vers, és que no pot fer-ho per què no té la sensibilitat necessària per això; i al no poder entendre aquest sentit, no el pot interpretar adequadament. Recordem ara, que Sachs li diu al jove cavaller quan aquest li canta la cançó per primera vegada: "Teniu ben present el somni mentre canteu". És un simple consell, però mostra la importància de la inspiració per un artista. No n´hi ha prou de tenir unes bones qualitats com a compositor o com a poeta per fer una cançó magistral, sinó "sentir" internament allò que l´artista crea amb el seu geni. Això és el que diferencia una obra d´art magistral d´una simple bona obra. I és quelcom que Beckmesser no pot realitzar, perquè, per molt mestre que sigui i per molt domini que tingui de la tècnica, li falta l´indispensable, que és el sentiment artístic.

Això és el primer que Wagner ens vol assenyalar amb aquesta escena. I el segon és: que el text té d´estar unit d´una manera adequada a la música, perquè pugui funcionar correctament. Aquest concepte és la base de la seva visió artística del drama musical, i és quelcom que Beckmesser no respecta en la seva cançó, doncs ell uneix un text poètic concret i dotat d´una clara inspiració, amb la seva música, que encara que pugui ser perfecta en les formes, no l´ha escrit pensant amb aquest text -que llavors no coneixia- i per tant, la unió entre aquest poema i música és imperfecta.

Amb aquests dos exemples clars, veiem que el que Wagner realitza, no és simplement una escena jocosa per a passar l´estona i ridiculitzar a l´escrivent pedant Beckmesser, sinó que amb això el que està realitzant és quelcom més ampli, que és el mostrar a qui ho vulgui entendre, els principis que guien la seva renovació de l´art teatral i musical.

Sempre s´ha afirmat que Wagner volia ridiculitzar a Hanslick, el crític musical vienès, contemporani del mestre i que es va dedicar a amargar-li la vida amb els seus escrits, però jo crec, que podem anar més enllà d´aquest comentari temporal, per a traslladar-lo als nostres dies, doncs per desgràcia encara sovintegen els Hanslick en els nostres mitjans de comunicació i en la direcció dels nostres teatres. Aquestes persones són les que, com el  Beckmesser d´Els Mestres Cantaires, agafen una obra genial de qualsevol artista, i l´adapten posant-hi la seva pròpia música, que és la música de la mediocritat artística de la que ells no en poden sortir. El resultat és, com en aquesta escena de Beckmesser, no tan sols còmic, sinó que amés a més destrossa l´obra d´art original.

 

Tornem novament a l´argument de l´obra i observem com el poble de Nuremberg afirma en els seus comentaris: "En què està pensant?", que és la plasmació del que dèiem anteriorment, de la importància de tenir present la nostra inspiració quan volem realitzar una composició artística. Mes endavant, quan el jove Walther canti la seva cançó, Wagner incidirà novament en la importància d´aquest tema.

Finalment, i davant la hilaritat i la poc dissimulada antipatia cap a l´escrivà i la seva cançó, Beckmesser, llençant el text del poema, acusa a Sachs d´haver-li "col·locat". Beckmesser fa aquesta acusació d´una manera honrada: ell no coneix el veritable origen del poema, i a més a més, com venim dient, amb la seva formació teòrica intransigent, és incapaç de comprendre que la cançó que ha cantat, ha estat tergiversada en el seu intent d´unir un poema que li és aliè en la seva mateixa essència, amb una música que no li escau.

Hans Sachs, davant l´atònita mirada dels seus paisans, afirma que aquesta cançó tan bonica, ell no l´hagués pogut escriure mai, i com que el poble el mira amb els ulls ben oberts, aclareix que efectivament la cançó és bonica, però que l´escrivà l´ha desfigurada.

Sentint-se fingidament molest amb l´acusació de Beckmesser, Sachs afirma que requereix la intervenció d´un testimoni que corrobori les seves paraules, fent-se càrrec de l´autoria de la cançó, demostrant que aquesta és efectivament una cançó bonica, i que a més a més, el que ho faci serà digne de nomenar-se realment Mestre Cantaire.

És en aquest moment, quan Hans Sachs dóna un gir complet a l´argument de l´obra, per tal de procurar un desenllaç que sigui satisfactori per a totes les parts implicades en l´acció.

Surt d´entre la multitud el cavaller Walther, disposat a testificar amb la seva cançó el què ha dit el sabater. Sachs sol·licita a l´aprovació del poble la seva proposta, però al mateix temps, per no fer perdre l´autoritat dels mestres, entrega el text del poema a Kothner, el secretari de la corporació, per què comprovi si el que canta Walther s´ajusta al text escrit en el poema.

És molt important el que Sachs ens diu amb aquesta intervenció, doncs intenta desfer tot l´embolic causat al llarg de l´obra, i servir al seu propòsit de provar que una cançó pot ser digna d´un mestre, encara que no s´adapti perfectament a les normes. (Sachs fa que s´oblidi la primera prova de Walther i incita al poble a què sigui ell el que atorgui el títol de Mestre al cantant, encara que sempre amb el consentiment dels mestres, que també li atorgaran mentre Walther canta).

Davant el silenci expectant de tota la població, Walther, situat en el seu lloc, comença a interpretar la cançó.

Després de la primera estrofa, el poble, en respectuosos comentaris, manifesta la seva comprensió i la bellesa de la cançó, i a més a més, els mestres, captivats també per la bellesa de la perfecta unió entre la música i el poema de la cançó de Walther, deixen caure el paper que Sachs els va donar amb el text de la cançó, fet poc rellevant, però que, observat per Walther causa l´efecte de permetre que el jove, no sentint-se examinat per la corporació de mestres, continuï cantant amb més gran llibertat i seguint lliurement la seva inspiració, que ve a significar que una creació artística, encara que se separi de les normes rígides, sempre que sigui bonica i d´acord a l´estil, és acceptada com a vàlida. Els mestres i el poble atorguen validesa a aquest principi que sentencia la qualitat de la cançó de Walther i el seu reconeixement com a Mestre Cantaire.

El poble diu: "el que aconsegueix la paraula precisa i la bona interpretació..." el mateix que nosaltres podem dir d´una bona obra d´art. Poble i mestres -cadascú independentment-, es mostren unànimes en les seves lloances a la cançó de Walther.  

"Encara que l´encant soni llunyà, sembla que ho visqui ell mateix", són paraules del poble que validen a Walther com l´autor del poema i de la cançó.

El poble, silenciosament, comenta que el que canta és tan real que sembla que la "musa" a la que ell al·ludeix, pugui aparèixer d´un moment a l´altre. És la demostració de la "realitat" d´una obra d´art ben definida: el públic es "fica" dins de l´obra. Els mestres, per altra banda, tot i notant la cançó "estranya", l´accepten com a vàlida artísticament.

Davant d´aquesta actitud de comprensió, tant diferent de la que va trobar en el seu examen del dia anterior, Walther es va entusiasmant i canta una tercera estrofa que genera l´aprovació de tots els presents. Poble i mestres donen validesa al "testimoni" presentat per Sachs i aproven l´actuació del cantant. Igualment, com el jove Walther, s´han oblidat de la rigidesa de l´examen i s´han entusiasmat deixant que sigui el sentiment el que atorgui la validesa a una obra d´art.

La cançó de Walther no és exactament la mateixa que va cantar al matí, però ha seguit el consell de Sachs i té present el seu somni quan la canta, de manera que encara que d´una forma improvisada, mostra la mateixa força que en la seva primera exhibició, ja que la inspiració de l´artista, mentre sigui fidel a la seva sensibilitat, segueix produint fruits nobles i bells.

El poble, unànimement i els mestres d´acord amb ell, sol·liciten que li sigui atorgat el premi.

Aquesta unanimitat és també fonamental pel missatge de l´obra, doncs ens mostra que el poble i els directors artístics tenen d´estar d´acord a l´hora de valorar una obra d´art.

No és una expressió "democràtica", com es pot llegir en ocasions per part d´alguns crítics, doncs, en aquest cas la majoria, sense el consentiment de la interessada i la confirmació dels mestres, no serveix per rés. És la unió de la voluntat del poble i la dels seus líders el que atorga validesa a les seves expressions. Si llegim el llibret d´una manera detallada, podem veure que Sachs sempre es refereix d´una manera uniforme "al poble i als mestres" com un tot, que camina alhora. Sachs "invoca als mestres davant el poble" en la seva intervenció en la presentació del concurs: "Si els mestres i el poble ho desitgen, que comenci el concurs".

Quan l´artista és aclamat per tothom, Pogner mostra la seva satisfacció davant Sachs, perquè estava realment angoixat pel desenllaç de la seva audaç idea, després de què l´Eva ha cenyit el front de Walther amb la garlanda que li atorga el seu consentiment com el guanyador del concurs, a petició dels mestres.

En aquests moments, de manera quasi imperceptible, i amb la manifestació d´alegria general, se sent per última vegada el tema musical del "Wahn", que ja vam comentar en anteriors conferències, mostrant-nos d´aquesta manera els sentiments de renunciació que Hans Sachs realitza en el seu cor.

Hans Sachs sol·licita del poble la validesa del seu testimoni i a continuació, Pogner es disposa, a petició de tots els mestres, a entregar a Walther el distintiu de la corporació que l´admet com a membre de la mateixa.

... Però és en aquests moments, quan tot sembla resoldre´s feliçment, que el jove cavaller torna, amb el seu ímpetu, a posar les coses difícils, quan arrogantment rebutja la distinció que se li atorga com a Mestre Cantor.

Amb el seu rebuig a rebre l´ingrés en la corporació de Mestres, rebutja a la vegada la mà de l´Eva, doncs ambdues coses van unides. Es produeix una consternació general de tots els presents, que es pot solucionar únicament amb la intervenció d´Hans Sachs. Entrem ara, en l´última intervenció del nostre protagonista i en el desenllaç definitiu de l´obra. Amb aquestes paraules de Sachs es dóna forma, definitivament, a tota la trama argumental. El sabater-poeta, després d´haver presentat al poble el seu "testimoni" com l´autor d´una cançó magistral, i haver renunciat definitivament a optar a la mà de l´Eva, té de salvar novament la situació, i exposar el seu parer sobre la importància de les corporacions d´artistes, en el seu paper de guardians de l´art popular, per sobre de modes i altres circumstàncies que poden influir desfavorablement en el desenvolupament de l´art.

Podem dir, que al marge de la resta de consideracions importantíssimes que hem vist exposades al llarg de tota l´obra, aquesta intervenció d´Hans Sachs, d´una bellesa poètica extraordinària i amb una força sentimental impressionant, constitueix una arenga dirigida com ho podem suposar, no tan sols a l´impetuós cavaller Walther, i per extensió a tot el poble de Nuremberg, sinó també a nosaltres, els espectadors d´aquesta obra, que en aquestes altures i a punt de finalitzar, ja estem plenament identificats amb el pensament del sabater-poeta.

 

Les paraules que Wagner ens ofereix en aquesta última intervenció de l´obra, han estat objecte, com altres molts pensaments del nostre artista, de crítiques, males interpretacions i tergiversacions de tot tipus.

El més elegant que es fa amb ella, i realment és una barbaritat des del punt de vista artístic, és tallar-la. En ocasions és freqüent censurar-la en un interval que dura unes cinc pàgines de la partitura original. Això ens mostra, evidentment, no tant sols una estretor de mires, sinó una autèntica, m´atreveixo a dir-li, estupidesa per part dels directors teatrals que ho fan.

Treure les paraules finals de Sachs de l´obra és deixar aquest extraordinari drama de Wagner sense el seu sentit més important. Si acceptem que dins d´aquesta obra es donen dos missatges clars, un és l´actitud honesta i bona del sabater-poeta davant els esdeveniments que viu, que l´obliguen a actuar sempre pensant amb els demés (cosa que li atorga realment el premi d´ésser possiblement el personatge wagnerià més honestament modelat de tots els creats pel mestre), té també, com venim repetint, el missatge clar de mostrar-nos les qualitats que deu tenir una obra per a ser declarada com una obra d´art, i la manera com hem de valorar-la per acceptar-la com a tal.

Si ens oblidem de les paraules finals de Sachs, tot aquest segon missatge queda totalment enfosquit.

Ara bé, què és el que realment ens diu WAGNER-SACHS en aquesta última intervenció? Doncs res del que ens haguem d´avergonyir o tinguem de mantenir ocult al públic.

Ens diu que no menyspreem els mestres i honorem l´art que ens han llegat; que en moltes ocasions no estem gaudint d´un premi en la nostra vida pels nostres propis mèrits, sinó perquè "altres" han aconseguit els beneficis que ara assaborim; ens diu que els defensors de l´art en altres temps, han hagut de lluitar per mantenir-lo honrat i lliure d´influxos nefasts, tant quan era cultivat per prínceps, com quan, altres prínceps, aliens a la nostra cultura el degradaven; i finalment ens diu que si algun dia la nostra cultura cau en mans indignes, si nosaltres mantenim fidelitat a l´esperit dels nostres avantpassats, haurem aconseguit salvar-lo per entregar-lo als que ens segueixin.

És aquest missatge quelcom immoral?  Indigne de dir-se i que per això, s´hagi de censurar en els nostres teatres?

 

En un informe realitzat l´any passat a Catalunya, es va donar a conèixer que la música que més s´escoltava en els espectacles en viu i en festes populars era... la samba i els ritmes africans. Coneixent aquesta dada, hem d´atorgar plena actualitat a les paraules d´Hans Sachs d´honorar els nostres mestres i mantenir la independència del nostre art.

I per això, els proposo un "joc" mot senzill de realitzar. Queda una mica estrany que sigui precisament jo -l´únic col·laborador habitual de l´Associació Wagneriana que no sóc català- que els ho digui, però crec, que el meu coneixement i l´estimació que sento per Catalunya i la seva cultura m´autoritzen a fer-ho.  

El "joc" és el següent: Quan arribem al final de la nostra projecció d´avui i estem escoltant la intervenció de Sachs, canviïn la paraula Alemanya per Catalunya. No pensin en els "mestres alemanys" als que ell invoca, sinó en els "mestres catalans" que avui tenim el deure de preservar de l´oblit. Durant la intervenció del nostre protagonista, pensin que ell es refereix als nostres músics, a Pedrell, a Enric Morera; als nostres poetes Joan Maragall o Verdaguer; als nostres literats insignes com Guimerà o Sagarra; a la llista inacabable dels nostres artistes que avui estan sepultats en l´oblit dels nostres "estranys prínceps que no coneixen el seu poble" i veuran com s´emocionen i com comprenen clarament el missatge final d´aquesta obra wagneriana, que sota el títol de "comèdia musical", conté un profund i emotiu missatge, al què molt poques vegades es presta l´adequada atenció.

 

Quan finalment Hans Sachs acaba la seva intervenció, ja no existeixen diferències entre Walther, el poble, o els propis mestres. Tots canten alhora. Tots formen una unitat anímica perquè han comprès que deuen caminar plegats.

El geni de Wagner és capaç de dir-nos, arribant directament al nostre cor, coses que altres ciències més complexes, com la filosofia o la política són incapaces de fer.

No està gens malament per a una simple "comèdia" que no té altre interès a priori que el d´entretenir-nos i fer-nos passar una bona estona?

Deia un pensador europeu que "tan important és la genialitat d´una obra d´art, com la recepció que aquesta obra té en el poble". Una cosa sense l´altre no funciona bé. En "Els Mestres Cantaires de Nuremberg", Wagner ens mostra la validesa d´aquesta afirmació, i que tant sols quan el poble i els seus dirigents artístics caminen plegats, com hem reiterat durant tota aquesta introducció, és quan s´aconsegueixen realitzar obres magistrals.

 

Ens hem esplaiat molt en parlar-los del missatge artístic d´aquesta obra wagneriana, i no és que menyspreem les qualitats musicals, però això és quelcom que tots els espectadors poden apreciar sense necessitat de què els convencem d´allò.

A manera d´una petita anècdota, sobre la gran complexitat musical d´aquesta obra, volem mencionar els comentaris que el trompa de l´Òpera de Viena, Roland Horvath, ens va dir durant una visita a Barcelona ja fa uns anys.

Ens va comentar que, per exemple, en "La flauta màgica" la partitura per a trompa té 8 pàgines, i en canvi en "Els Mestres Cantaires" en té 132. En quasi tots els teatres unes trompes interpreten el primer i segon acte, i altres, el tercer. En ambdós casos les pàgines de la partitura són de 66 (8 vegades més que en "La flauta màgica". En un to divertit afirmava: "Jo, després de l´obertura ja me n´aniria a casa", i encara comentava que "el tercer acte és més difícil que el primer i segon, junts". Segons el seu parer, "el passatge més compromès i difícil és l´himne "Wach auf" del tercer acte" (que avui escoltarem), "però al menys, les trompes es consolen pensant que ja s´acaba el final de l´obra".

També ens va comentar que quelcom aparentment senzill com és el toc de trompa del sereno en el segon acte, en l´Òpera de Viena s´interpreta a l´uníson amb trompeta, tuba Wagner, trombó i trompa, cosa que li dóna un so molt característic però també molt compromès de realitzar. En el segon acte, el final corre a càrrec d´un fagot i una trompa, detall que ens indica que un final d´acte magistral, tampoc ha de ser molt sorollós o excessivament instrumentat. Per últim, i en relació a les seves interpretacions d´"Els Mestres" va comentar que tant sols en dues ocasions s´ha vist obligat a tocar en una representació completa d´aquesta obra, i que en ambdós casos, va tenir problemes respiratoris el dia següent.

Roland Horvath també va realitzar uns comentaris molt interessants sobre la dramatúrgia d´"Els Mestres" que els interessats poden consultar en la revista "Wagneriana" número 39.

 

És de recordar una representació realitzada al Gran Teatre del Liceu el 18 d´abril de 1989, amb motiu de l´homenatge que es va retre al gran pintor i escenògraf Josep Mestres Cabanes. Per aquest homenatge, es van rehabilitar els extraordinaris decorats -unànimement aclamats pels que van participar en l´esdeveniment-, que el nostre artista va pintar l´any 1944 per al Liceu, i es va buscar, a més, un elenc realment extraordinari d´artistes. El repartiment de cantants estava encapçalat per Bernd Weikl en el paper d´un insuperable Hans Sachs, i secundat per Hermann Prey com a Beckmesser, Kurt Rydl com a Pogner, Paul Frey com a Walther i Sue Patchell com a Eva. En la part musical, l´orquestra i cors del Gran Teatre del Liceu dirigits per Uwe Mund en l´orquestra i Romano Gandolfi i Vittorio Sicuri a càrrec dels cors.

Aquesta memorable representació, va comptar a més a més, -cosa que va contribuir al seu èxit artístic- amb l´excel·lent direcció escènica de Jean Claude Riber. 

En relació a aquest esdeveniment, de malauradament no es troba disponible de manera comercial, he de dir que per mi és un motiu de record. La causa d´això és que vaig tenir el privilegi d´assistir a aquesta representació. En aquells moments, jo no residia a Barcelona i a més a més era la primera vegada en la meva vida que assistia a una òpera en directe.

Recordo que els amics amb els que vaig compartir la vetllada, i amb els que des de llavors he crescut molt wagnerianament parlant, em van dir: Fixa-t´hi bé, perquè no tornaràs a veure rés d´igual". I la veritat és que tenien raó, doncs, certament no he tornat a veure una representació wagneriana tan extraordinària en tots els aspectes com aquella.

Recordo el meu estudi del text i de la música de l´obra (que llavors, fora del preludi, no coneixia gens) abans d´assistir a teatre, i la veritat és que em resulta summament extraordinari el què 20 anys després d´aquella història, hagi passat de ser un espectador novell de l´art de Ricard Wagner, a estar residint en aquesta encantadora terra catalana i avui aquí, a l´Ateneu Barcelonès, tenint el privilegi de compartir les meves idees amb tots vostès.

Bé, perdonin-me per aquest parèntesi emotiu però són records que em porten l´activitat que avui realitzem.

 

Una representació com aquella possiblement no la tornarem a veure en el nostre teatre, perquè els meravellosos decorats de Mestres Cabanes es van convertir en cendra -junt amb tantes altres coses- en aquell fatídic incendi que tots recordem.

El meu màxim desig seria que en un futur -espero que no molt llunyà-, poguéssim tenir ocasió de veure en el nostre teatre del Liceu veritables obres d´art, cosa que tristament sembla que ens està vedada en l´actualitat.

Mentrestant, disposem-nos a gaudir de les oportunitats que el genial invent del vídeo ens ofereix, i assistim com a espectadors d´excepció a aquest meravellós final de "Els Mestres Cantaires de Nuremberg".

 

l'ATENEU BARCELONÈS 2009-03-09