Associació Wagneriana de Barcelona

Eva Muns

Tema: Der Fliegende Holländer

Bona tarda.

Benvinguts de nou al cicle de Wagner Poeta i Músic. Hi ha unes cares conegudes, de manera que agraïm la seva assistència, també donem la benvinguda a les noves persones que venen avui a aquesta sessió, que és la primera del cicle. També agraeixo la presència dels meus companys de l´Escola d´Escriptura, que estan aquí per escoltar aquesta presentació.

Aquest és el vuitè cicle i els que han anat venint ja ho saben, hem anat analitzant la vida i l´obra de Wagner, tant important i tant creativa. Aquest any fen l´Holandès Errant com vostès saben, i dividim l´obra que té tres actes en tres sessions. La primera la fem avui, la segona el mes de maig i el tercer acte serà el mes de juny.

Abans de parlar directament de l´obra que comentarem, voldria situar l´acció en l´època i presentar a grans trets, la situació en què es troba Wagner durant aquells primers anys de joventut, per passar després a analitzar en més detall l´acte primer de l´obra que avui presentarem. Crec que això servirà per donar a conèixer i entendre millor la personalitat del Mestre, ja que en poc més de vint anys se sent capaç d´aconseguir l´èxit amb les seves obres, treballant de valent i intentant sortejar les múltiples dificultats en què es troba de tot tipus, personals, econòmiques, polítiques fins i tot, que se li van presentant al llarg dels anys.

D´entrada ens situem a l´any 1835. Wagner es troba a Königsberg, que és a Prussia -en aquell temps encara no existia l´Alemanya que coneixem avui, i això formava part del Regne de Prussia, que actualment és el Nord d´Alemanya-, procedent de Berlín on han estat intentant buscar possibilitats per poder treballar i aconseguir contractes. Té vint-i-tres anys. Ja ha composat "Las Bodas", una primera òpera i "Les Fades", una segona òpera que es nota que té una influència bastant italianitzant. Als vint-i-tres anys ja ha composat dues òperes importants, ha conegut l´obra de Carl Maria von Weber, al qual admira enormement i s´ha impregnat molt de la seva obra "El Caçador Furtiu".

El director d´un teatre de Riga, que estava prop de Königsberg, es trobava com a director a Königsberg i semblava que volia tornar al seu antic càrrec a Riga.  Wagner aspirava a aquell lloc de treball, però aquest director va canviar de plans i va decidir no moure´s de Königsberg, i Wagner va pensar que podria pretendre la plaça que deixava lliure a Riga.  Això, unit a la proximitat geogràfica entre Königsberg i Riga, l´antiga capital de Livònia, en l´actualitat Letònia, el va imposar a escriure a un amic seu, Heinrich Dorn, que havia conegut a Leipzig, i que tenia bones influències a Riga, per veure si podia prosperar la seva idea de treballar en aquell teatre.

La resposta de Dorn a Wagner va ser decebedora, doncs li deia que el teatre de Riga estava a punt de no programar activitats. Així doncs, Wagner va haver de quedar-se a Königsberg, on no podia desenvolupar gaire bé els seus dots per manca de recursos. Per aquells dies, ja pensa que aquell poble i totes les seves anteriors activitats fetes en altres ciutats alemanyes, no són suficients per poder desenvolupar-se i té ganes de triomfar a París, que és considerada  la capital de l´art.

Ell mateix, en la seva obra "Mi Vida", ja ho diu posteriorment: "En mi -a l´època que estava a Königsberg- se desarrolló una ansiedad que llegó a ser un corrosivo anhelo. Salir de la pequeñez y mezquindad de la situación que me rodeaba. En realidad, este anhelo, ocupó un segundo lugar en mi vida; en el primero aparecía ante mi, un esplendoroso camino hacia el arte. Salir del pequeño negocio del teatro alemán y buscar mi suerte en París." És a dir, que als vint-i-tres anys, la seva aspiració, inclús d´abans, ja és poder triomfar a París i poder deixar lliure el seu esperit creador.

A Königsberg té problemes, perquè no acaba d´entrar bé en el teatre, i la seva promesa, Christine Wilhelmina Planer, Minna, que ha conegut a Dresden també és amb ell.  Aprofitant que estàn en aquesta ciutat, el 24 de novembre de 1835 es casen. Wagner intenta així aconseguir que en aquest món de sofriment i de penalitats que està passant, poder tenir una llar i poder trobar l´ambient per desenvolupar els seus dots creatius. Però, en aquesta estada a Königsberg, ell mateix escriu posteriorment que va ser una època molt poc creativa, i fins i tot en la seva obra diu: "El año que pasé en Königsberg fue un tiempo perdido para mi arte debido a los penosos sucesos. Escribí una única obertura: Rule Britannia." És a dir, que degut a tot el nerviosisme i al mal estar, no va tenir la inspiració i la tranquilitat necessària per poder composar cap altre obra .

Al març de 1837 -hi havia arribat l´agost de 1835- pot ocupar per fi, el podi de director de l´orquestra de Königsberg, perquè se´n va el seu titular. Però el teatre estava gaire bé en fallida i Wagner prefereix continuar amb els seus plans d´expansió i mirar si el poden contractar en algun altre teatre.

El seu matrimoni, desgraciadament, fa aigües fins el punt que la seva dona, el deixa per un temps. Després però, es reconciliaran passats uns mesos.

Amb aquestes idees i veient que a Königsberg no acaba de triomfar, té problemes, no aconsegueix bons contractes, se´n va a Riga. Riga, com dèiem,  es troba a Livònia, a pocs quilòmetres de Königsberg, i és una ciutat que en aquell temps depenia de Rússia. Hi arriba a mitjans d´agost, però a Rússia hi havia el calendari Julià, en el que hi ha un desfasament en referència al calendari europeu, que és el que ell feia anar. De manera que si li semblava que estava el quinze d´agost, a Riga són dotze dies menys, per tant, ha de retardar la seva vida dotze dies, com si diguéssim, la qual cosa ja li va bé, perquè la temporada de l´òpera per la qual ell, en principi, havia de ser anomenat director, començava el primer de setembre.

En el teatre de Riga, coneix al seu director, Karl von Holtei, que és la persona amb qui fa els tractes i haurà de fer el contracte. En aquest teatre, també es retroba amb el seu antic amic Heinrich Dorn, que li havia comunicat anteriorment que les coses no estaven gaire bé, i també es troba amb el segon director musical, que li posen com un assistent, que és Franz Lobmann, que és un personatge que va acollir molt bé a Wagner, van ser molt amics i bons companys fins a la mort de Lobmann el 1871, quan Wagner ja feia molt de temps que havia deixat Riga.

Karl von Holtei, que era el gerent, havia arribat del teatre de Berlín, però era una persona que no tenia gaire experiència en la direcció de conjunts artístics. Venia del Königstadtischen Theater de Berlín on hi havia treballat com a secretari, poeta teatral i regidor. També era autor de diverses cançons escenificades. Va arribar a Riga per Pasqua de 1837, és a dir, molts pocs mesos abans de l´arribada de Wagner. Al principi, Wagner es va confiar amb ell i amb el temps va adonar-se´n de què von Holtei no va ser-li molt lleial. A  , aquest segon director assistent, s´havia de fer càrrec de dirigir les Lobmann operetes i vodevils i se li va assignar una paga de 1000 Rubles, mentre que a Wagner, que teóricament havia de dirigir les obres de més envergadura se li va dir que per raons personals i artístiques, només se´l retribuiría amb 800 Rubles, i com que en aquells moments Wagner es trobava en una situació econòmica molt delicada, va haver d´acceptar-ho, tot i adonarse´n de la diferència injusta de retribució. .

Com estava programat, la temporada del Stadstheatre de Riga, s´inaugura el primer de setembre de 1837, i s´encomana a Wagner la direcció del "singspiel" en un acte de Carl Blum  "Mary, Max und Michel". Wagner, en aquesta obra incorpora una romança, perquè sigui cantada pel personatge de Max, és a dir, ell composa dues setmanes abans de l´estrena de l´obra, una petita peça, perquè es pugui cantar pel protagonista, peça que va agradar. Aquesta obra ha desaparegut.

Les noticies que es tenen d´aquest teatre de Riga, en el que Wagner va treballar-hi durant un temps, són de què era un teatre de províncies, bastant fosc, amb una única primera fila, darrera la qual s´aixecava la galeria on les famílies benestants si reunien, per veure la representació i a més a més per berenar, per fer labors, i fer una mica de vida social. A Wagner, tot això no li agradava gens, doncs ja tenia unes idees bastant clares sobre el tema. Precisament, poc temps després, un amic seu, violoncel·lista, li va dir que com havia pogut dirigir en aquell teatre que era considerat pel violoncel·lista com una quadra, i Wagner li va respondre que de tot s´aprèn i que justament d´aquell teatre havia tret la idea de què l´orquestra enfonsada, la foscor de la sala i la inclinada platea en forma d´amfiteatre, li havien donat idees per construir al cap dels anys, el seu teatre dels Festivals de Bayreuth. El que va descartar d´aquest teatre de Riga, va ser que el públic estigués berenant i xerrant, ja que volia el silenci durant les representacions.

Un dia, en aquest teatre, no es va presentar la primera cantant, i Wagner va aprofitar per proposar si podien contractar la seva esposa, Minna Planer i a la seva cunyada Amàlia, ja que ambdues eren cantants. El Teatre ho va acceptar i van arribar les dues germanes. L´Amàlia era una mezzo i va tenir molt d´èxit, essent admirada pel públic per la seva veu, per la bona tècnica que tenia i per la seva commovedora manera de cantar. L´Amèlia es va quedar a Riga fins que es va casar. Amb el nou contracte signat per Minna i el teatre de Riga, Wagner va tornar a reunir-se amb la seva dona.

També ens diuen que l´orquestra de què disposava Wagner en aquest teatre, era relativament petita, constava d´una vint-i-quatre mestres, i en ocasions de preparar obres grans, s´ampliava amb una banda militar. Wagner, amb el seu rigor, era molt exigent amb els assajos i fins el punt de què alguns dels seus cantants i professors de l´orquestra s´havien queixat al director general, creant una mica de mal estar. Wagner però, era inflexible en aquesta questió i volia que els concerts i les funcions estiguessin ben preparades.

Wagner era reconegut pel poble, fins el punt de què el Desembre de 1837 van organitzar un concert en honor seu. En aquella ocasió es va representar per primera vegada a Riga l´òpera Norma de Bellini. Wagner va aprofitar per dir que admirava molt a Bellini sobretot per la força dramàtica de les seves obres; de fet ja havia composat  alguns arranjaments d´obres d´aquest músic com el de Norma, la Cavatina de El Pirata que malauradament s´han perdut. En aquesta època havia fet també transcripcions d´obres de Meeyerbeer el músic famós que, com veurem, estava a París i admirava molt Wagner.

Motivat per deutes pendents, té uns creditors que el busquen. No pot composar gaire però fa una peça que titula Cant Popular amb un text de Harold Brakel amb motiu de la celebració de la pujada al trono de l´emperador Nicolàs. Era una obra curta que va tenir èxit en el seu temps i es va utilitzar per celebrar commemoracions, aniversaris i sants, però també ha desaparegut.

En aquest ambient una mica més familiar, amb una feina més estable, Wagner comença una òpera còmica que es titula La família feliç dels óssos. En fa uns esborralls i desprès l´aparca per començar a treballar amb Rienzi, la seva primera òpera important.

Fins aquí encara no hem parlat de L´Holandès           Errant, perquè només hem referit la situació en què es troba Wagner quan es planteja la composició d´aquesta obra.

Com hem vist, Wagner es trova a Riga, fent de director del seu teatre. Wagner té vint-i-cinc anys . El mes dl´agost de 1838, cau a les seves mans una obra de Heinrich Heine que es titula Der Salon, on inclou Les memòries de Schnabelwopski,  que havia estat publicada l´any 1833, i aquí és quan Wagner té coneixement de la llegenda d´un vaixell maleït, que possiblement és una llegenda molt antiga tramesa de manera oral i no escrita fins el segle XIX. Heine la relata com una peça de teatre, més o menys fictícia, en la que hi participen alguns elements que Wagner aprofitarà pel seu Holandès Errant. Entre ells, el tema de l´Holandès,  un navegant maleït que ha de vagar durant set anys per la terra;  recull el sacrifici d´una noia que el redimirà per amor i també el quadre davant el qual la noia somnia pensant en aquest ser fantàstic que arribarà un dia i a qui ella el podrà salvar.

Aquesta llegenda, de fet, també s´inspirava en un poema anterior de Coleridge titulat "The rime of the ancient mariner", de l´any 1790 i també amb una altra obra d´un autor que més endavant veurem.

Com a detall de la seva estada a Riga, també tenim notícia que a  Riga Wagner va viure en dues cases diferents. En principi, quan va arribar, es va instal·lar en una  vivenda petita al centre, molt a prop del teatre on treballava. Posteriorment, passats uns mesos es va canviar a una vivenda més gran, al barri de Petersburg. Les condicions econòmiques no li permetien grans espais, però era una vivenda on hi podia rebre convidats, i fer-hi música.

En aquesta época, Wagner va treballar moltíssim, ja que es feia càrrec de  tot el que li arribava. Va dirigir 160 òperes en el seu primer any d´estada a Riga: Romeu i Julieta, Freischultz, Norma, La dama blanca, Fra Diavolo, La flauta màgica, Don Giovanni, La Muda de Portici, Les noces de Figaro. Cada ópera es representava normalment de dues a deu vegades. En principi va tenir molt d´èxit, perquè era reconegut i un mestre incansable.

Una de les feines que li van servir en aquella època per obtenir  ingressos, va ser la de copiar partitures. Era un treball que ell detestava, per no ser gens creatiu, però si se li oferia la possibilitat de fer-la, també l´acceptava ateses la seva delicada situació económica.

En aquest temps a Riga, va estrenar una òpera del seu amic Heinrich Dorn,  El Jutge de París, que va tenir èxit i quan aquesta es va deixar de representar, es va oferir El Campaner de París de Birchpfeiffer aprofitant els decorats de l´òpera anterior.

L´any 1839 mor l´esposa del director general, el senyor von Holtei, i aquest, unes setmanes més tard, deixa el càrrec de director del teatre. Com que Wagner ja portava allà més d´un any va pensar que potser i amb sort, el càrrec podria ser per a ell, o en tot cas pel seu amic Dorn i ell, ocupar el càrrec que aquest tenia. Això va ser una falsa il·lusió, perquè von Holtei, va nomenar com a director, a un amic seu, un cantant, que es deia Johan Hoffmann i va posar com a segon, a Heinrich Dorn. També van destituir a l´antic director, que era una persona que Wagner si avenia molt. En aquesta situació, Wagner veu que està a punt de perdre el seu contracte i la seva importància dintre d´aquell teatre, i encara pren més força la idea d´anar-se´n a París. Acompleix els seus últims compromisos contractuals, dóna uns últims concerts a les representacions d´estiu a la ciutat de Mitau i el mes de juliol abandona Riga amb fredor i indiferència tant per part seva com de la major part de la gent amb qui s´ha relacionat..

Aquí tornem a trobar referències a L´Holandès Errant. El 9 de juliol de 1839 travessa furtivament la frontera de Prussia,  eludint la vigilància dels guardes fronterers russos, fins arribar a Pillau, on s´embarca en el bergantí "Tetis" capitanejat pel Sr. Wulff  que li servirà de referent pel personatge de Daland en la seva obra. El viatge comença el 19 de juliol, i el dia 29, travessant l´estret de Skagerrack una forta tempesta obliga al capità del vaixell a buscar refugi en la costa noruega. També aquest indret serveix a Wagner d´inspiració per la seva obra posterior, pel tema dels cants dels mariners i dels cants populars que escolta provinents de la gent del poble.

El 12 d´agost arriba a l´estuari del Tàmesis i roman a Londres una setmana, on marxa en direcció a París amb la idea de trobar-se amb Meyerbeer, que es troba a Boulogne sur Mer, un músic molt respectat i que ha triomfat a la capital francesa,  per demanar-li una carta de presentació. Però les esperances posades en  Meyerbeer es van evaporant, perquè no arriben i ja a París s´instal·la en un suburbi de les afores passant privacions i intentant obrir-se camí. Aquí, Wagner recupera la idea de L´Holandès.

A principis de 1840, fa un esborrany d´aquesta història, tenint com a antecedent la que havia llegit de Heinrich Heine. Ho fa amb prosa, visita a Heine per demanar-li permís per utilitzar el tema que ha fet servir pel seu poema. Wagner escriu aquest esborrany, però fa transcórrer l´acció a les illes Shetland, a les Orcades al nord d´Escòcia, tal com ho fa Heine en la seva obra. Després veurem que canviarà l´ambientació.

Wagner conta a "Mi Vida" que per aquella època pensava que seria més ben acollida fer una obra d´un sol acte i que li seria més fàcil aconseguir un encàrrec per una obra més curta, que per una obra de més grans dimensions. En conseqüència i amb la idea d´aconseguir que se li encarregui la composició musical d´aquest text, envia aquest esborrany condensat en un sol acte i traduït en un deficient francès, a un famós llibretista, Eugène Scribe, que és autor de peces de teatre i llibrets d´òpera important, com Vespres Sicilianes, Els Hugonots, L´Africana, etc. i li fa la proposta de què li escrigui un llibret, al qual Wagner s´ofereix per posar-li la música. Scribe no li respon.

Mantenint la seva idea de poder fer quelcom amb aquest text, li envia dues cartes a Meyerbeer. Aquest li contesta al cap d´un temps, i li diu que es posi en contacte amb León Pillet, director de l´Òpera de París. Pillet li contesta dient-li que el text que li ha passat és molt interessant, i que pensa enviar-lo a un altre escriptor, Paul Foucher, cunyat de Victor Hugo, perquè li faci el llibret i a un altre compositor, Philipe Dietsche, aleshores director de l´Òpera de París, per la música. Amb això, Pillet passa l´encàrrec a dos amics seus i Wagner , que és qui ha donat la idea i l´esborrany, queda fora del projecte.

Degut als deutes que té i a la situació dificultosa en què es troba, Wagner cedeix a la proposta de Pillet i li ven aquest esborrany  per cinc-cents francs. Amb alguns canvis en el redactat original i musicada, l´obra resultant serà serà El Vaixell Fantasma. En conseqüència un altre escriptor (Paul Foucher) i un altre músic  (Philippe Dietsche), prendràn la idea de Wagner, se la faràn seva, i la presentaràn com a pròpia sota el títol de El Vaixell Fantasma.. El seu compositor musical Philipe Dietsche passarà més endavant tristament a la història, per ser el director amb el que Wagner, posteriorment, es va haver de barallar quan va presentar Tannhäuser, i el seu amic Hans von Büllow, director també d´orquestra, va dir d´ell que era el director d´orquestra amb menys sentit musical que havia conegut. Aquesta obra de Philiph Dietsche s´estrena a París el 1842.

El 1841, amb el desengany de no haver pogut compondre la música d´aquell primer projecte que Foucher i Dietsche li han comprat, Wagner segueix mantenint  la idea de compondre una obra pròpia sobre el tema. Es decideix a escriure-la, fent una trama nova i una obra important. Wagner canvia l´acció inicial, d´Escòcia la passa a Noruega, i així pot recollir les impressions que va tenir en la nefasta  travessa marítima des de Riga a Londres. En uns pocs mesos fa la trama i l´agost de 1841, acaba l´orquestració de la seva obra L´Holandès Errant. Li posa el títol de Der Fliegende Holländer que és amb el que ha passat a la història, si bé, moltes vegades també es titula aquesta obra El Buque Fantasma, i en molts teatres encara  es programa sota aquest títol.

L´Holandès Errant s´estrena a Dresden, sota la direcció del propi Wagner el 3 de gener de 1843 amb un èxit discret, si bé això li va servir per poder ser anomenat Kapellmaister de la Reial Cort de Dresden. Després de l´estrena, va dividir l´obra en tres actes, i va haver d´abaixar un to la balada de la protagonista, perquè l´actriu que la cantava, Wilhelmine Schröder-Devrient, no arribava a la tessitura. L´obra es va anar representant pels diversos teatres d´òpera d´Europa. El 1844 es representa a Riga, també a París el 1860, i a Barcelona en el Teatre del Liceu es va representar per primera vegada el 12 de desembre de 1885, amb el nom de El Buque Fantasma.

És curiós el constatar que L´Holandès Errant, estrenada, com dèiem el gener de 1843, va seguir a una altra obra important de Wagner, Rienzi que va ser estrenada l´octubre de 1842, és a dir, que en poc de tres mesos, Wagner va poder representar dues obres importants. També és curiós dir, que Rienzi va tenir un gran èxit mentre que L´Holandès Errant no va agradar gaire. I és que el públic no va saber apreciar bé el canvi que existia entre les dues obres. Rienzi estava concebuda com una gran òpera en la que la música i els personatges eren més a la italiana, mentre que amb L´Holandès, Wagner inicia la seva preocupació, que a partir d´aquí ja es notarà en tota la seva obra, per dotar als personatges de perfils psicològics profunds. Vol tractar temes humans, penetrant en l´interior dels personatges i representant poèticament i amb la música, les seves emocions en els drames.

En L´Holandès Errant, és on Wagner fa present per primera vegada el "leitmotiv", temes musicals que recorden les situacions anímiques i psicològiques dels personatges. Ja en l´obertura, s´incorporen tots aquests temes. El mateix Wagner ho reconeix i diu que és amb L´Holandès Errant on comença la seva carrera de poeta i acaba la de llibretista d´òpera.

Ara voldria situar les fons mítiques de L´Holandès Errant. Arrenquen d´aquell interès per explorar els mars més remots del Sud per part dels navegants, especialment amb la descoberta del Cap de Bona Esperança, en el segle XV. En el llibre Der Vieglende Hollander, biografia d´un navegant, de Reggie Naus, es citen com origen d´una llegenda, un mariner cruel, Peter van Halen qui va construir un vaixell negre amb veles negres, que va acabar en mans dels pirates.

També es parla del mariner frisi Bernard Fockez, que l´any 1677 va desaparèixer amb el seu vaixell, construït de manera estranya i acusat de bruixeria, i també el llibre "The phantom ship",  del britànic Frederick Marryat que va escriure l´any 1839. Després, en el segle XIX, el mite del Jueu Errant s´identifica amb l´Holandès, pel fet que Ahasverus és condemnat a vagar eternament amb una creu marcada al front fins la seva mort. Aquesta condemna de vagar eternament també es dóna a L´Holandès errant.

Wagner, en la seva obra "Una comunicació als meus amics" diu: "L´Holandès Errant és una creació poètica i mítica del poble. En ell s´expressa amb gran energia un dels trets primitius del ser humà, l´aspiració al repòs després de les tempestats de la vida. En la serenitat del món hel·lènic, no ho trobem. Ho trobem en els errors d´Ulisses, en la seva nostàlgia per la Pàtria i la seva casa, la llar, la família. El cristianisme que no té pàtria terrestre, va encarnar aquest aspecte en el Jueu Errant, aquell etern viatger, sempre sense objectiu ni alegria, condemnat a una vida pitjor que la pròpia mort on no hi ha esperança possible de redempció terrestre". Amb aquestes paraules recull tot el pensament que vol bolcar en aquesta obra.

Quant a la ubicació de l´obra, segons el text de Wagner, la casa de Daland, pare de Senta, la protagonista femenina, es troba a la badia de Sandwike, a Noruega. Wagner diu que aquesta badia està a unes set milles de la ciutat d´Arendal i això també ho dirà el personatge de Daland, capità del vaixell.

El tenor wagnerià norueg Gunnar Garaud va fer una recerca i va descobrir en un diari d´Arendal, que el 9 d´agost de 1839, el vaixell "Tetis", es va refugiar d´una tempesta a la illa de Boroia el dia 29 de juliol -el mateix dia que li havia passat a Wagner- i al sud d´aquesta illa es troba Sandwike. Aquí és on Wagner va escoltar diverses cançons noruegues i on va dir a Glasenapp, el seu biógraf, que recordava haver anat amb uns mariners a un molí i s´ha constatat que a tres quilòmetres de Sandwike hi ha un molí on els mariners anaven a treure aigua fresca.

També se sap que a Sandwike, Wagner i Minna es van allotjar a casa d´un capità que estava de viatge. Això ho ha pogut constatar l´actual president del Cercle Richard Wagner de Lyon, el senyor Perrier, que ha fet una investigació sobre el tema i que anat "in situ" a Sandwike per contrastar les referències que Wagner diu i comenta que ha vist dues cases, que podrien ser les que es va allotjar Wagner, i constata que existeix un espadat de granit sobre el mar amb un bosc al cim, on Wagner, possiblement, es devia inspirar per què fos el lloc des del qual Senta es tira al mar per a redimir  l´Holandès.

La producció que a continuació veurem, és dirigida pel txec Václav Käslíc, el director d´orquestra és Wolfgang Sawallisch, i l´orquestra és la Bayerisches Staatsorchester. El segell és de la Deutsche Grammophon.

És una producció, con veuràn, que no és feta en un teatre, sinó que és en estudi però, això no vol dir que eludeixi representar fidelment les escenes de l´obra, il·lustrades i ben aconseguides pel decorador Gerd Krauss.

Voldria destacar que es fixessin en l´actuació dels personatges que en aquest primer acte han de cantar sotmesos a l´efecte de la tempestat.

Els personatges de l´obra són: Daland, que és el capità del vaixell norueg,  s´encomana a un baix i en aquesta ocasió veuran que està molt ben caracteritzat com un autèntic llop de mar. El pilot de Daland, que és un mariner, atribuït a un tenor. L´Holandès Errant, el protagonista masculí, baríton. I els mariners que conformen el cor, que en aquest primer acte tenen una especial importància. Senta, és la filla de Daland, encarregat a una soprano. Maria, la dida de Senta, que s´encarrega a una mezzo o a una soprano. Erik, caçador, amic de Senta, que és un tenor. En aquest acte apareixen només tres personatges i el cor.  Daland l´encarna Bengt Rundgren; L´Holandès Errant és Donald McIntyre; el Pilot és Harald Ek.

L´obertura s´inicia amb el tema de l´Holandès, la tempestat la fa la corda, i se sent una melodia que dóna idea de la premonició del veler fantasma. Se senten uns acords que representen la redempció de Senta, el cor alegre dels mariners, amb la flauta, els oboès i els clarinets, i tota l´orquestra va desgranant els diversos "leitmotiv" que conformen els aspectes més importants de l´obra. Els motius conductors retraten els principals moments del drama.

En aquest DVD, diferent de moltes altres produccions, durant la obertura no s´enfoca directament als mestres músics, sinó que hi ha diverses escenes que segons la música dels "leitmotiv" es representen amb diferents gravats fixos.

En aquest primer acte, Wagner fa una presentació de les característiques dels personatges de Daland i de l´Holandès. En aquest acte, Wagner encara no insinua el tret característic romàntic més  important que vol destacar en l´obra, que és el perfil de la protagonista, Senta, filla de Daland que considera que entregant-se voluntàriament a la mort pel seu amor, lograrà la redempció de l´Holandès, i és que en aquest acte no hi surt Senta. Aquest aspecte de la redempció per amor, que és un tema molt recurrent en Wagner, el tornarà a tractar en el Tannhäuser, si bé amb la diferència de què l´Holandès és ell mateix qui demana ser redimit, mentre que a Tannhäuser és la pròpia Elisabeth qui voluntàriament redimirà al seu estimat, sense que aquest li ho demani.

Aquest acte consta de tres escenes. En la primera escena, l´acció s´inicia cap el segle XVII, en un paisatge que Wagner situa a Noruega, on el mar ocupa bona part de l´escena. Als dos costats del prosceni, roques i espadats. El vaixell de Daland acaba d´arribar a la costa. Hi ha una violenta tempestat, grans onades i fort vent. Al mig de l´oratge, els mariners intenten arriar com poden les veles i assegurar les amarres. Daland, el patró del vaixell salta a terra i des de dalt d´una roca mira l´horitzó per reconèixer el lloc on és. No ha pogut arribar a casa seva, Sandwike que està allà al tocar, per culpa de l´oratge. La música que obra l´acte així ho representa amb un fort "crescendo". Un acord que es repeteix dues vegades, representa la tempesta i els dissenys de la corda representen la fúria de les onades. L´escena s´inicia amb els cants dels mariners, que és una pàgina d´inspiració folklòrica. Apareix Daland, reconeix el lloc, ell mateix ho diu: "Sandwike ist´s" allunyada set milles de la costa. Lamenta no poder abraçar encara la seva estimada filla Senta i li pregunta al mariner com van les coses. Puja novament al vaixell i demana paciència a la tripulació per esperar que passi la tempesta. Diu "Arrieu les veles i descanseu", i la música es calma. El mariner tranquil·litza al capità que roman sol al pont, comença el seu cant de nostàlgia per ser lluny de la seva novia i de la seva terra, fins que, cansat, s´adorm. El mar torna a agitar-se, la música canvia totalment, i el vaixell de l´Holandès, amb les veles vermelles i els arbres negres s´apropa. Aquí destaca la força i expressivitat de la música que contraposa el so suau del somni del mariner amb els "trèmuls" de la corda representant el tema de la tempestat, el vent i la fúria de les ones. El mariner mig despert recorda l´estimada i l´Holandès salta a terra vestit de negre.

La segona escena que va enllaçada a continuació s´inicia amb el recitatiu monòleg de l´Holandès que amargament, recorda que ja han passat altres set anys, es dol de la seva desgràcia, i ara se li presenta la nova oportunitat per trobar una dona que li sigui fidel, amb la qual cosa perdrà l´efecte de la seva maledicció de restar arran altres set anys. Increpa al cel per demanar la seva redempció, sentiments que la música transmet i que s´evidencien sobretot quan canta "Només em resta una esperança" i quan a continuació accepta la fatalitat exclama "Eterna aniquilació, fes-me teu", crit que enllaça amb la intervenció dels mariners del vaixell fantasma que fan cor amb el seu capità dient: "Que vingui el no rés per sempre".

En la tercera i darrera escena, s´intercala un duet entre el personatge del mariner Daland i l´Holandès Errant i el cor. Daland es desperta junt amb els mariners que descobreixen l´arribada del vaixell fantasma mentre dormien, i demanen a crits a la tripulació que s´identifiqui. Aquí comença el diàleg entre ambdós. L´Holandès es presenta i explica la seva situació penosa a la recerca inútil de la seva llar, li demana allotjament a canvi d´oferir-li riqueses que li mostra. Daland li dóna la benvinguda i fent seves les paraules de l´Holandès pensa que potser la seva filla Senta seria la dona que convindria a l´Holandès per a formar la llar que busca, tan desitjada, i li diu que li pot presentar. L´Holandès s´imagina que aquella dona podria ser l´àngel que es compadirà d´ell, el salvarà, i en el seu cor abriga l´esperança. Se senten de nou els mariners que es preparen per hissar les veles i llevar les ancores, perquè el mar s´ha encalmat. L´Holandès diu a Daland que comenci a passar que ell el seguirà després, ja que vol deixar descansar una mica més a la seva tripulació. Quan el vaixell de Daland es posa en marxa, se senten les cançons dels mariners noruecs: "Halloho!" que és una expressió típica noruega i el tema de l´Holandès sona de nou amb els trombons, però ara en un to festiu molt diferent del que havíem vist en l´escena anterior, que era ombriu i trist. L´acte es clou sentint el cor dels mariners que pensen en les seves estimades i demanen al vent del Sud que segueixi bufant per arribar aviat a terra.

A grans trets, aquest és l´argument que vostès podran seguir perfectament perquè la versió que passem està subtitulada en castellà.

Espero que els agradi i només dir-los que aquest acte primer dura quaranta-cinc minuts.

Moltes gràcies.

l'ATENEU BARCELONÈS 2011-04-12