Associació Wagneriana de Barcelona

Maria Mercè Guix Gros

Tema: Tristan und Isolde

Bona tarda a tothom

En aquesta sessio d´avui voldria excusar-me i al mateix temps homenatjar al públic wagnerià de fa uns anys.

Començo per les excuses: en menys d´una hora i mitja no es pot parlar de tots els reis Markes, Tristanys, Isoldes, Kurwenals i Branganies que han fet història.

No escoltarem avui ni a Jon Vickers, ni a Birgit Nilsson, ni a Waltraud Maier, ni a Ben Heppner, ni a Violeta Urmana, ni a Siegfried Jerusalem o a René Kollo.

He preferit dedicar la sessió a altres cantants. Aquells, dels que he sentit anomenar a casa, a la gent de la generació anterior a la meva, que eren un públic com cal. No volien monades operades d´Hollywood, ni buscaven l´entreteniment, ni l´espectacle de pirotècnies més o menys vistoses. No anaven a ser impactats.

No.

Anaven a ser emocionats i per això apreciaven en els intèrprets el que sabessin: dir, explicar, transmetre, sense crits, amb passió la complexitat dels personatges, en una paraula sabien que era i com treballava un bon cantant.

A tots ells, els que ens han deixat, ja fa temps o fa poc, i als que encara estan aquí, us dediquem aquesta modesta presentació, que consta de 10 talls d´àudio il·lustrats amb fotografies dels intèrprets. Hi ha dos fragments de Tristany, dos d´Isolde, un de Kurwenal, un del Rei Marke i quatre del segon acte del duo de Tristany i Isolde.

En total podrem gaudir de 5 grans sopranos, 5 tenors, 1 baríton i 1 baix.

 

Gertrud Grob-Prandl. Isolde.

Començarem per un fragment cantat per Isolde, rol que requereix una soprano dramàtica, de tessitura extensa i amb potència en tota ella. Va del La2 al Do5.

Potència i sentiment es donaven la mà amb Gertrud Grob-Prandl. Per a molts, tant magnífica o més que Kirsten Flagstad. Com diu una benvolguda amiga, "s´en podria parlar molta estona" Sigui com sigui, és una gran veu recordada amb molta admiració i estima per aquells que la van gaudir.

Va ser Isolde en les temporades del Liceu: 1951-52 amb Max Lorenz; 1953-54; 1958-59 amb Wolfgang Windgassen; 1959-60 amb Ludwig Suthaus i en la de 1964-65.

Malauradament, hi ha pocs enregistraments d´ella, difícils de trobar i a més a més, tècnicament no li fan justícia.

Escoltarem del 1er Acte, l´acte d´Isolde: "Wie lachend sie mir Lieder singen", la narració d´Isolde.

De l´enregistrament fet per Archipel Records a la Scala de Milà, el 13 de desembre de 1951, amb Max Lorenz com a Tristany; Elsa Cavelti com a Brangäne; Siegurd Björling com a Kurwenal i Sven Nilsson com el rei Mark. Orquestra de La Scala de Milà, dirigida per Victor de Sabata.

 

Max Lorenz. Tristan

I desprès d´aquesta Isolde, el Tristany que la va acompanyar en moltes ocasions i que era idolatrat pel públic i amb raó: Max Lorenz.

Segons el tenor Kment: "el seu cant era com una ploma" i segons el baríton Fischer Dieskau, "tot en ell fluïa naturalment, sense esforç, l´expressivitat estava dins de cada nota, omplia les notes, no només les deia". Impressiona sobre tot la claredat de la seva veu. El que René Kollo tipifica com: "timbre nòrdic"

Qui el recorda diu que quan no cantava sempre estava en el  teatre. I els que no l´hem gaudit en directe li hem d´agrair l´haver estat el mestre de James King, Jean Cox o Jess Thomas, que sí hem sentit.

Aquest heldentenor podia perfectament amb aquest llarg i dur paper, ja que tenia la potència, resistència i capacitat expressiva necessària. Podia passejar-se sense problemes des del Do sostingut 2 al La3 que requereix aquest paper.

Va cantar com a Tristany, en el Liceu en la temporada 1951-52 amb Gertrud Grob-Prandl com a Isolde, dirigits per Karl Elmendorff.

Escoltarem del 3er Acte, l´acte de Tristany: "Noch ist kein Schiff zu seh´en!"

De l´enregistrament fet per Preise Records a la Staatskapelle Berlin, maig de 1943, amb Paula Buchner com a Isolde; Ludwig Hoffman com rei Mark; Jaro Prohaska com a Kurwenal i Margarete Klose com a Brangäne. Orquestra de la Staatskapelle dirigida per Robert Heger.

A l´última fotografia que il·lustra aquesta secció es pot veure a Max Lorenz amb Anna d´Ax.

 

Lauritz Melchior. Tristan.

És una bajanada dir "l´altre gran heldentenor" però, què es pot dir? Que per molta gent Lorenz era el Siegfried i ell el Tristany? Desprès del que hem escoltat...

La biografia de Melchior es titula "Tristanisimo" i en el Met hi ha un quadre a l´oli d´ell com Tristany, amb la copa, al 1er acte. També en el Met tenen el vestuari que feia servir, en aquesta obra, i de tant en tant, l´exposen. Va representar aquest rol 223 vegades al llarg de la seva carrera.

Però sempre hi ha un primer cop. I aquest va ser a Barcelona, en la temporada 1928-29, on es cantava tot en italià i per tant no hi havia apuntador en alemany. La seva dona, Kleinchen, es va brindar a fer d´apuntadora i donat que era molt baixa, li van muntar un "tinglado" amb un tauló i una cadira, tot bastant inestable. Com tothom sap la llei de la gravetat és d´obligat acompliment. Va caure la senyora Melchior i el Sr. Melchior va continuar en danès.

Un mes desprès el va cantar a Filadèlfia amb un apuntador a cada costat de l´escenari.

L´intendent i director d´escena de l´Òpera d´Hamburg, Leopold Sachse, que el preparava per cantar-ho en alemany, ja li havia dit que ho fes, primer, fora d´Alemanya.

Escoltem (en alemany) del 2on acte: "Wohin nun Tristan scheidet"

De Danacord,  Lauritz Melchior Electrola and His Master´s Voice, 1928-1931, Melchior Antology Vol, 3, enregistrat el 12 de maig de 1930 a Londres, amb la London Symphony dirigida per Robert Heger.

 

Frida Leider. Isolde

Segons Melchior la millor Isolde. Amb ella havia cantat aquesta obra moltíssimes vegades, tant al Covent Garden com al Met.

S´explica que en una d´aquestes representacions, a Lyon, estava, ella, a punt de començar el Liebestod i va sentir com Melchior-Tristany, que representa mort, va començar a xiular, se´l va mirar i ell li digué: "treu-me aquesta mosca del nas". Un cop fet, va cantar el que ara escoltarem, el "Liebestod" del 3er acte, de la gravació de DECCA The Singers, Frida Leider, de 1921.

 

Hans Hotter. Kurwenal

Ni que sigui aquest minut i mig per escoltar al gran Hans Hotter.

En les seves memòries parla de què quan va arribar a la "barraca de l´aeroport de Barcelona" li van obrir la maleta. Aleshores els cantants, es portaven el vestuari, i li van trobar un  sabre, ja que anava a cantar "Un rapto en el serrallo". Alarma!. Però, per sort, una noia va dir a la policia, "No el coneixen? És el sultà de tal lloc" I així va passar.

Va ser el rei Marke en el Festival de Bayreuth a Barcelona en el 1955.

Kurwenal és un paper per baríton de tessitura alta que va des del La 1 al Sol 3. Alguns cantants que l´han interpretat meravellosament han estat: Gustav Neidlinger, Thomas Stewart o Fisher Diskau. Raimundo Torres el va interpretar en el febrer de 1949, en el Liceu, als 50 anys de la seva estrena en aquest teatre sent Isolde Erna Schlüter i dirigint George Sebastian.

És un paper molt agraït, en què el cantant  pot expressar els sentiments nobles de lleialtat i amistat.

Escoltem del 2n acte: "Rette dich, Tristan!"

De l´enregistrament Opera d´Oro, amb Ramon Vinay  de Tristany, Martha Mödl, Isolde, Ludwig Weber com rei Marke, fet en el 1952 als Festivals de Bayreuth sota la direcció de Herbert von Karajan.

 

René Pape. Rei Marke

El rei Marke és una figura egrègia no pel fet de representar a un rei, sinó pel fet que donant-se compte de què no es casarà amb qui ell ha triat i que no pot deixar el regne al seu hereu, no manifesta ira ni rancúnia, sinó desconcert i tristor i finalment, quan és rectament informat del que ha passat, ho entén i perdona. Aquí rau la seva reialesa.

L´han manifestat de manera fantàstica: Ludwig Weber, Matti Salminen, Theo Adams, Gottlob Frick, Kurt Moll, Hans Sotin... Realment és un rol per dedicar-li temps, i espero poder-ho fer en una altra ocasió i omplir de sentit l´encapçalament de la conferència.

El paper és per un baix amb autoritat i emissió noble. Avarca des del  Sol 1 al Mi 3

Avui escoltarem a René Pape (pel que tinc una especial debilitat) en "Tatest du´s wirklich? Wähnst du das? del 2on acte, en l´enregistrament de Deutsche Grammophon: "Gods, Kings and Demons" amb la Staaatskapelle Dresden dirigida per Sebastian Weigle.

 

2on Acte. Tristan, Isolde. Isolde, Tristan

Anem a escoltar, ara, veus magnífiques de dos en dos. El duet, duo, idil·li, com es vulgui dir i entendre. L´escena 2ona del 2on acte de Tristan und Isolde requereix dos grans veus, potents i sensibles alhora, que estiguin sincronitzades i que es respectin mútuament. Els dos intèrprets han d´estar molt ben dirigits i entendre´s.

Moltes parelles que se´n sortien bé ho repetien. Així ens han quedat agermanats els següents noms:

 

Lauritz Melchior i Frida Leider

Gertrud Grob-Prandl i Max Lorenz

Max Lorenz i Kirsten Flagstad

Kirsten Flagstad i Ludwig Suthaus

Ludwig Suthaus i Astrid Varnay

Astrid Varnay i Wolfgang Windgassen

Wolfgang Windgassen i Birgit Nilsson

Birgit Nilsson i Jon  Vickers

 

Començarem per una altra parella magnífica de cantants:

 

Ramon Vinay i Astrid Varnay

Les dues ocasions en què Ramon Vinay va ser Tristany a Bayreuth estan, afortunadament, enregistrades. Aquest esplèndid tenor va tenir com a Isoldes a dos grans sopranos wagnerianes. En el 1952 va ser Isolde, Martha Mödl i en el 1953, Astrid Varnay. En el 1952 dirigia von Karajan i en el 1953, Eugen Jochum.

Astrid Varnay va ser una de les grans Isoldes de la història.

S´explica que  cantava el Tristan und Isolde amb Wolfgang Windgassen com a Tristany i dirigia en Herbert von Karajan. En un moment dels: "Tristan, Isolde, Isolde, Tristan", en Windgassen se la mirà donant-li a entendre que s´havia perdut, ella li va fer com que no el podia ajudar, van mirar cap el podi, von Karajan, com sempre sense partitura, els va fer senyes de què tampoc sabia per on anaven!

En acabar la representació, Astrid Varnay li va dir a von Karajan: "Mestre com pot fer això, de no tenir la partitura davant". Es van passar 10 anys sense dirigir-se la paraula!

I va ser von Karajan, al cap de tot aquest temps, qui va trencar el gel, enviant-li un ram de flors, perquè la necessitava per una obra.

En la temporada del Liceu de 1955-56 va ser Isolde amb Ludwig Suthaus com a Tristany.

Escoltarem a Astrid Varnay i a Ramon Vinay a: "O sink hernieder, Nacht der Liebe Tristan, Isolde" de l´enregistrament fet per Golden Melodram, amb Gustav Neidlinger com a Kurwenal; Ludwig Weber com el Rei Marke i Ira Malaniuk com a Brangäne, a Bayreuth en el 1953, amb l´orquestra del Festival, sota la direcció de Eugen Jochum.

 

Kirsten Flagstad i Ludwig Suthaus

El timbre nòrdic, que segons René Kollo, és com imaginar-se l´aigua cristallina, gelada i pura, en forma de veu, és la característica més representativa de Kirsten Flagstad. Altres qualitats que l´han posat a la història de la interpretació vocal són la potència, dicció, l´aparent manca d´esforç i l´expressivitat. Com Gertrud Grob-Prandl, deien les notes, explicaven els sentiments, sentien les emocions, en una paraula interpretaven, engrandint amb el seu cant al personatge.

El tenor Ludwig Suthaus va ser una parella a la seva alçada, en els escenaris en moltíssimes ocasions.

Va ser el Tristany les temporades del Liceu 1955-56 i 1959-60. Va tenir com a Isoldes a Astrid Varnay i a Gertrud Grob-Prandl.

Era el heldentenor preferit per Furtwängler.

A aquest director, un cop li van preguntar, perquè dirigia amb partitura i ell va contestar: "perquè ser llegir música"

Escoltem: "Doch unsre Liebe, helsst sie nicht Tristan" de l´enregistrament d´EMI  Classics de 1953, amb Blanche Theobom com a Brangäne; Josef Greindl com el Rei Marke i Dietrich Fischer-Dieskau com a Kurwenal; i la Philarmonia Orchestra conduïda per Wilhelm Furtwängler.

 

Lauritz Melchior i Frida Leider

A les memòries d´aquests cantants, tots dos recorden, l´extraordinària suma que els van pagar per cantar aquest duo d´amor en un sopar benèfic, organitzat per Elsa Maxwell en el Bois de Bologne. Potser no eren conscients de la seva vàlua!

Escoltem: "Isolde! Tristan! Geliebter!" de Danacord,  Lauritz Melchior Electrola and His Master´s Voice, 1928-1931, Melchior Antology Vol, 3, enregistrat el 13 de setembre de 1929 a l´Òpera Estatal de Berlín i el 6 de maig de 1929 a Londres, amb la London Symphony dirigida per Albert Coates.

 

Wolfgang Windgassen i Catarina Ligendza

Ludwig Weber en les seves memòries explica que cantant, Birgit Nilsson, sueca, i Wolfgang Windgassen, alemany, el Tristan und Isolde, es jugava un partit de futbol entre Suècia i Alemanya. Donat que ell no estava en escena tant de temps com els dos protagonistes, anava seguint el partit per la radio i anava passant el resultat des de les bambolines. Va guanyar Alemanya, quan encara estaven cantant en segon acte, i en el moment en què Tristany, ferit de mort, s´acosta a Isolde per fer-li un petó i acomiadar-se, l´Isolde, sueca, li va dir al Tristany, alemany: "Felicitats". A Birgit Nilsson la van contractar per a Bayreuth, desprès de la funció, i a Wolfgang Windgassen, no. No és bo barrejar passions!

Wolfgang Windgassen va cantar com a Tristany en les temporades del  Liceu 1957-58 amb Birgit Nilsson com a Isolde i en la de 1958-59 amb Gertrud Grob-Prandl com a Isolde, Ludwig Weber com el rei Marke i Gustav Neidlinger com a Kurwenal, dirigits per George Sebastian. També va ser el Tristany en el Festival de Bayreuth a Barcelona de 1955 amb Martha Mödl com a Isolde, Hans Hotter com el rei Marke i dirigits per Eugen Jochun.

Escoltem a Wolfgang Windgassen i a Caterina Ligendza en: "Soll ich lauschen" de Living Stage Thrilling Performances, amb Grace Hoffman com a Brangäne; Gustav Neidlinger com a Kurwenal i Gottlob Frick com el rei Marke, amb la Staatsorchester Stuttgart dirigida per Carlos Kleiber, el 22 d´abril de 1973.

 

I voldria acabar recordant una nit memorable a Barcelona, al Palau de la Música, en el 1982, on vàrem escoltar una representació perfecta del Tristan und Isolde amb Jon Vickers com a Tristany; Roberta Knie, Isolde; Josephine Veasey, Brangäne; Kurt Moll com a rei Marke; Thomas Stewart com a Kurwenal; Enric Serra, un pastor i Dalmau González com un mariner, amb la Coral Sant Jordi dirigida per Oriol Martorell i l´Antiga Escolania de Montserrat, dirigida per Leo Massó, amb l´Orquestra Ciutat de Barcelona, dirigida per Franz Paul Decker.

El més impressionant va ser el llarg silenci en què el públic ens vàrem quedar al final de la representació, aquell dissabte, 17 de febrer de 1979.  Semblava que ningú volgués tornar a la realitat desprès d´haver gaudit d´aquell èxtasi schopenhaueria.

Moltes gràcies per la seva atenció.

 

l'ATENEU BARCELONÈS 2010-04-19