Associació Wagneriana de Barcelona

María Infiesta

Tema: Tristan und Isolde

 

Bona tarda.

Aquesta tarda ens toca parlar una mica i veure l´acte segon de "Tristany i Isolda".

Aquest segon acte és el gran monument a l´amor que Richard Wagner va dedicar a Mathilde Wesendonck.

En aquest drama hi ha pensaments i frases que es poden aplicar perfectament a Wagner i Mathilde igual que a Tristany i Isolda. Hi trobem l´amor, les trobades d´amagat, els instants d´embadaliment, el fondre´s i deixar de ser dos per tal de ser un de sol. Tot són sentiments i circumstàncies que va experimentar Richard Wagner en persona.

De tots els drames de Wagner, aquest és el que té menys acció; realment es podria resumir l´argument en quatre línies i tanmateix és el que té un contingut afectiu més poderós.

Quan l´any 1852 Wagner i Mathilde es van conèixer, Wagner tenia trenta-nou anys i Mathilde vint i quatre. Mathilde va quedar meravellada pel compositor i li va declarar que en ella trobava un llibre obert i en blanc; que comencés a escriure tots els seus pensaments, totes les seves idees, perquè ella era com una esponja que ho aniria aprenent tot. Wagner, quan parlava de Mathilde, deia que ella, l´escoltava com Brunilda escoltava a Wotan.

Durant la relació entre Wagner i Mathilde, plegats van llegir una gran quantitat d´obres del teatre clàssic espanyol. D´entre tots els autors, el que va tenir per a ells més èxit, va ser Calderón de la Barca, que era l´autor preferit de Mathilde. Del teatre clàssic espanyol, sabem que el sentit de l´honor és una constant en totes les obres i sobre tot en Calderón. Doncs en el "Tristany i Isolda" hi ha setze al·lusions a la paraula "honor".

Durant el mes de novembre de 1857, és molt probable que tots dos llegissin junts "La vida es sueño", perquè en aquesta època, cada tarda es reunien per fer la lectura de teatre clàssic. És en aquesta època quan Mathilde escriu els cinc famosos poemes  -ella també va escriure obres de teatre i molts més poemes-  als que Wagner va posar música. Un d´aquests cinc poemes és el titulat "Träume" (somnis), musicat pel Mestre en el més de desembre de 1857. Aquest Lied de Wagner està considerat com un estudi pel "duo d´amor" de l´acte segon del "Tristany" i com en l´obra de Calderón de la Barca, la realitat i el somni arriben a confondre´s.  

Tots sabem, que va arribar un moment en què la seva estada a Zuric va ser inviable i quan va deixar aquesta ciutat va passar uns mesos a Venècia on va compondre tot el segon acte del "Tristany". A l´abril de 1859 es va tornar a trobar amb Mathilde Wesendonck, una vegada havia passat tot el drama de la separació.

Ara llegiré un escrit de Wagner, i mentre ho faig, anem pensant tant en "La vida es sueño" de Calderón, com en el "Tristany i Isolda" de Wagner.

Wagner escriu quan torna a veure a Mathilde després de la dolorosa separació:

 "El somni de tornar-nos a trobar s´ha realitzat. És així, ens hem tornat a veure. Això ha estat una cosa diferent d´un somni? El que jo he sentit durant aquestes hores a casa teva, en què es diferencia d´aquest altre somni deliciós que em perseguia des que vaig tornar? Per dir-ho d´alguna manera m´ha estat més real que l´altre, aquest somni melancòlic i greu que la meva memòria gairebé no pot evocar. Em sembla que no t´he arribat a veure clarament. Boires espesses ens separaven a través de les quals escoltàvem amb prou feines el so de les nostres veus. Igualment em sembla que tu tampoc m´has vist a mi, que un fantasma ha entrat en lloc meu a casa teva. M´has reconegut? Déu del Cel, ara me n´adono, això és la via cap a la santedat. La vida, la realitat, assumeixen cada vegada més la forma d´un somni; els sentits es debiliten, l´ull enormement obert ja no hi veu. L´orella que voldria escoltar ja no percep la veu del present. On estem, no hi veiem. Només on no estem es fixa la nostra mirada. Així el present no existeix, el futur és un no res".

És pur Calderón i és pur "Tristany i Isolda".

Anna d´Ax també escriu:

"Fent una excepció, Wagner acobla la seva música a un text que no és seu. Però, podem dir que no sigui seu? No és ell qui inspira a Mathilde aquells versos exquisits? Llavors, a qui atribuir aquelles melodies sublims? A Mathilde, qui amb la seva poesia i el seu amor les va fer brollar d´aquell cap creador que convertia les emocions en melodies"

És a dir, que tots dos estan fosos; ja no és Wagner i Mathilde sinó que és un, com ho seran Tristany i Isolda.

Quan va acabar el "Tristany", Wagner el va entregar a Mathilde amb la següent dedicatòria:

"Curull de felicitat, lluny de tot dolor, lliure i pur, teu eternament. Els dolors i renuncies de Tristany i Isolda els diposito als teus peus, en l´or cast del so, amb les seves llàgrimes i besos, en lloança de l´àngel que tant alt em va elevar"

És a dir, el "Tristany i Isolda" és com l´autobiografia de Wagner i Mathilde.

El gran contrast d´aquest acte segon, és que tenim un argument molt sobri, que es pot dir en unes poques paraules, i en canvi tenim una música que descriu amb una violència tremenda les passions dels personatges protagonistes. La música no para en tot l´acte. Fins i tot quan hi ha pauses o silencis per part dels protagonistes, la música agafa un protagonisme impressionant. Es tracta de la "melodia infinita" que passa d´uns moments d´esgarrifança a una tempesta, quasi sens adonar-nos. Música i poesia estan unides en aquesta obra d´una manera indissoluble.

Hi ha un musicòleg molt important per a nosaltres, el Dr. Carlos  Duverges, que subratlla que en el "Tristany" gairebé sempre, amb comptades excepcions, cada síl·laba es canta sobre una sola nota, augmentant notablement la claredat i el fet de què l´oient pugui comprendre en tot moment el que s´està dient, que com tots sabem, és una de les coses que més importaven al compositor.

Aquest acte segon està ple de simbolismes, comença amb un Preludi, amb un acord dissonant, que és com un crit de passió que s´escapa del cor d´Isolda, interpretat per tota l´orquestra en ple.

Anna d´Ax defineix i diu:

"El preludi de l´acte segon és lluminós com un llampec de passió en la nit serena de l´ànima. És l´espera delitosa de l´instant sublim que promet la més completa felicitat"

Brangäne demana a Isolda que no apagui la torxa, fent-li veure que la cacera no és tal cacera, sinó que és una trama de Melot per descobrir-los i perquè el rei s´adoni del què està passant. Mentre Brangäne s´està dirigint a Isolda, sentim els corns que ens indiquen la cacera i la corda en pizzicato, però l´orquestra és molt parca quan està acompanyant a Brangäne, perquè Wagner volia que s´entenguessin les paraules de Brangäne i fins i tot quan ella acaba, els instruments deixen de tocar i quan ella diu:

 

                                   "vor Melot seid gewarnt!"

 

(guardeu-vos, astut és Melot. No us fieu!), gairebé canta ella sola. Però res no pot distreure a Isolda de la seva passió, l´orquestra comença a tocar de manera febril, i tota l´estona anem sentint el tema del "Deler". A partir d´aquí comença la seva invocació a Frau Minne, la reina de l´amor, demostrant que ella està decidida a no viure més que per la passió. Aquest tema es repetirà quan Isolda es trobi amb Tristany i es jurin que no se separaràn mai més.

La torxa és el primer símbol que trobem i simbolitza el "Dia", i el dia pels amants és separació, obstacle, mentides, enveja, és en fi, tot el que els impedeix amar-se com ells voldrien. Per això, quan Isolda agafa la torxa i l´apaga contra el terra diu:

 

"La torxa,

encar que ma vida fos,

amb goig

jo l´apago sense por!"

 

Comença ara l´escena segona on anirem escoltant contínuament el tema de l´Amor. Quan es troben, en principi, es van traient les paraules l´un a l´altra, però després hi ha moments en els que canten a duo. Els duos són un recurs operístic que Wagner considerava com antinatural, perquè ell deia que la gent quan parla, no ho fan els dos a l´uníson, però aquí, com en altres ocasions durant la seva vida, hi ha moments en els que transgredeix la seva pròpia opinió, perquè pensa que en aquell moment és necessari. En aquest segon acte del "Tristany" hi ha diversos duos en els que canten ambdós les mateixes paraules, i és quan se senten totalment units, quan esdevenen un sol.

Analitzar la música del "Tristany" és molt difícil i a més a més pensem que Wagner preferiria que no l´analitzéssim, sinó que ens fiquéssim dins dels sentiments dels protagonistes.

Ja ficats en el duo d´amor, ve el simbolisme de la "Nit"; la nit és el contrari del dia, és a dir, simbolitza protecció, sinceritat, amor, i veiem que Nit i Dia és el mateix que Vida i Mort. La nit per ells és la vida i el dia per ells és la mort. Gradualment, a mida que va passant l´acte van desitjant aquesta mort, que per a ells no és una cosa terrible, maligna, sinó que és l´alliberament; quan ho aconsegueixin, llavors seran feliços i lliures.

Quan diuen al final:

 

                       "Eterna Nit! Dolça Nit!"

 

de fet estan dient «Eterna Mort! Dolça Mort!». No és una invocació a la nit protectora de l´amor com nosaltres ho pensaríem, sinó que és una invocació a la mort alliberadora.

El duo d´amor presenta l´estructura d´una simfonia clàssica; és un adagio situat entre dos allegros, o sigui, primer és molt sorollós, després és molt més tranquil i al final torna a ser allegro. La conversa dels amants, no és com la de dos amants portats per la fúria de la passió, sinó que són dues ànimes desesperades que pensen que la vida no val res.

Anna d´Ax  -la cito constantment, perquè és una wagneriana de referència per a nosaltres-  diu :

"Al voltant de Tristany i Isolda tot és pau i calma, la nit està saturada d´amor. La veu de Brangäne s´enlaira dues vegades per advertir del perill. Ells no se n´adonen. L´encís de la música, melodies inspiradíssimes, capta el murmuri del bosc, l´èxtasi, la grandiositat de la nit i la victòria sobre el jorn".

Abans de rebre el primer avís de Brangäne, tots dos canten:

 

                       "Oh nit d´amor

                       a mi davalla!

                       Fes que oblidi

                       aquesta vida,...   

                       Jo, sols jo

                       sóc el Món!

                       Oh sublim delícia!

Dolça vida amorosa!

                       Mai més despertar-se!

                       Plàcid, fort,

                       conscient desig!"

 

Aquí, la melodia i l´harmonia que sentim, estan basades en l´esbós que va fer en el Lied "Somnis" de Mathilde Wesendonck.

Brangäne els dóna el primer avís, i aquí la instrumentació és preciosa perquè escoltem la veu de Brangäne com a flotant sobre el si de la nit. Les ondulacions de l´arpa són com a etèries i dóna la sensació d´una nit estelada.

Comença la tercera part del duo d´amor. En aquest moment, l´únic desig d´ells és morir per amar-se eternament. És quan Isolda li diu a Tristany de treure la "i":

 

                       "Mes nostre amor

                       ¿no es diu doncs Tristan

                       i Isolde?...

                       Mes la paraula "i"

                       si es destruís,

                       ¿la pròpia vida

                       d´Isolde no es perdria

                       quan Tristan moriria?"

 

Tristany canta, i a continuació els dos a la vegada:

 

                       "Morint viuríem

                       sempre junts,

                       junts per sempre

                       eternament,

                       sens consciència,

                       sens temença,

                       sense nom,

                       d´amor voltant-nos,

                       l´un feliç en l´altre

                       vivint l´amor sens mida."

 

Aquesta part musical és la que després farà servir Wagner per l´escena final de la "Mort d´Isolda". Ells comencen d´una forma molt amarga, seguidament l´orquestra els va recolzant, i tot va quedant més clar i més tranquil. Aquest cant es veu trencat novament per l´avís de Brangäne, el famós:

 

                       "Habet acht!"

 

(atenció, compte), i llavors ja és el final de la tercera part d´aquest duo d´amor, que és totalment un crescendo frenètic, amb els temes del cant de la Nit i del cant de la Mort, fins que es trenca pel crit de Brangäne. 

Els amants no s´adonen de què està passant i la flauta i la corda repeteixen el cant de la Mort, mentre que l´oboè i el clarinet toquen melangiosament el tema de l´Èxtasi, de l´Amor. Després sonen les melodies del Jorn mentre es va fent de dia en l´escenari i entra Melot denunciant la traïció dels amants. En aquest moment, l´orquestra toca invertit, el tema de l´Honor de Tristany, perquè "Honor" ha passat a ser "Deshonor".

Així arribem a l´escena tercera que es composa de tres fragments que són: "El plany del rei Marke", cantat amargament pel clarinet, d´una gran emotivitat, "L´acomiadament de Tristany" i el "Duel" que provoca l´heroi. Aquí tenim el personatge de Marke que tots sabem que és el d´Otto Wesendonck, el marit de Mathilde, i que Wagner ens el mostra com una ànima noble i generosa, no és un vell feble o una bona persona, és un home que està sobrepassat pel seu destí i que en aquest moment, veu que tot el seu món s´esfondra. El seu més gran problema no és que ha perdut a Isolda, de fet en tot el monòleg que segueix no diu cap paraula contra Isolda, sinó que el que més el dol, és que el seu millor amic, el seu millor cavaller, l´ha traït, ensorrant-lo completament. Això és pur Calderón de la Barca, és el moment de "Tristany i Isolda" més calderonià de tota l´obra, quan el rei Marke diu:

 

                       "¿On has fugit, fidelitat

                       si el que era el més fidel,

                       si Tristan, m´ha enganyat?

                       Si Tristan

                       ha oblidat el bé,

                       ¿on és anada

                       la virtut

                       quan de l´amic fugí,

                       de Tristan, que em traí?

                       Vas prodigar-me

                       els teus serveis,

                       ¿per què els honors

                       i el gran poder

                       per Marke vas guanyar,

                       si així l´honor

                       i el poder,

                       junt amb aquests

                       constants serveis,

                       fas que amb l´afront et pagui?"

 

El plany del rei és molt expressiu i és pràcticament sense acompanyament d´orquestra, només tenim el clarinet que ens està parlant del seu sentiment, i això pel cantant, exigeix una musicalitat i expressivitat tremendes. Tot aquest monòleg és cantat en forma d´un arioso amb uns recitatius entremig. Aquest plany del rei Marke és molt llarg, dura uns tretze minuts i per la gent no acostumada pot ser bastant avorrit, però realment, si es comprenen les paraules del poeta, el missatge i el sentit de l´obra, és un dels moments més ben aconseguits de tota la producció wagneriana. 

El rei Marke fa una sèrie de preguntes, diu:

 

                       "¿per què amb tal força,

                       oh amic traïdor,

                       tu, tu vols ferir-lo?...

                       L´amic trobo traint-me

                       i l´honor robant-me per sempre ?

                       ¿Per què em dónes un cel

                       que l´infern pot abatre?

                       ¿Per què afront tan vil

                       que res pot redimir?..."

 

I la primera resposta no ve de Tristany, la primera resposta a totes aquestes preguntes la fa l´orquestra. Sentim el corn anglès i l´oboè tocant melangiosament el motiu del "Deler" i de l"Enyorament" perquè Tristany no pot contestar-li, no té paraules, perquè té honor i l´ha perdut.  De fet és el motiu que va començar el Preludi del primer acte. Com en el Preludi, aquesta resposta es repeteix tres vegades i després desapareix.

Tristany li diu que res pot contestar-li i llavors es gira vers Isolda i li pregunta si vol seguir-lo:

 

                       "vers la terra que el sol no veu lluir..."

 

mentre l´orquestra en aquest moment va tocant el tema de la Nit i l´Èxtasi, que és el que ell està oferint a Isolda. Els dos amants, de fet, són dues persones nobles, ells no gaudeixen amb tot el que estan passant, no ho passen bé veient el que li estan fent al rei Marke, perquè tots dos estimen a Marke, però les circumstàncies han estat així, i no poden evitar amar-se i el voler morir i viure eternament junts.

El final de l´acte no és el final de les llegendes de Tristany i Isolda sinó que Wagner, com tantes vegades, ho canvia tot i fa el seu propi final. Aquí, en Wagner, és Tristany qui repta a duel a Melot, Tristany no repta al rei Marke i Marke no repta a Tristany. Tristany no és assassinat a traïció, com en algunes versions de les llegendes, sinó que és ell qui repta a Melot, però no per vèncer-lo sinó per morir. La música és agitada en el moment del duel, quan Tristany es llença sobre l´espasa de Melot, però l´acte clou amb el tema musical del rei Marke, no expressant aquest tema musical, ni odi ni venjança. El que expressa aquest tema musical és el dol immens del seu cor per tot el que ha passat.

Podem dir, per acabar, que "Tristany i Isolda" posa en escena el tema predilecte de Richard Wagner: el poder primordial de l´amor, fita suprema de la  vida.

 

l'ATENEU BARCELONÈS 2010-02-15