Associació Wagneriana de Barcelona

Juan C. Juárez

Tema: Tristan und Isolde

Bona tarda.

Avui ens toca presentar-los, per acabar amb la visualització que estem efectuant del drama "Tristany i Isolda", el tercer i últim acte d´aquesta obra.

Al llarg de les jornades que venim dedicant a mostrar-los la gènesi d´aquest drama wagnerià, la inspiració en què es va gestar aquesta obra, o els detalls sobre els avatars de la seva composició, arribem avui al desenllaç artístic del drama. Com Wagner escriuria en una de les seves nombroses cartes: "Avui matem al Tristany"

Ben poca cosa s´ha d´afegir al que ja està explicat en conferències anteriors. Anem a recordar únicament alguns petits conceptes  -importants, però-, per captar la grandesa d´aquesta obra.

Com sabem, molts dramaturgs i poetes s´han inspirat en l´antic poema de "Tristany i Isolda", però únicament Wagner ha sabut treure´n profit d´aquests personatges per a, despullant-los de tot el superflu, crear una atmosfera molt més íntima i amb un resultat final notablement més elevat que els altres autors.

Wagner aprofita la llegenda original tant sols en la seva part externa, però com diria el pensador wagnerià H.S. Chamberlain:

"Va convertir una història frívola i superficial, en un sublim poema d´amor; sense esperança, però amor dels més purs".

D´entre tots els canvis substancials que Wagner realitza en l´obra, el del "filtre de mort" és el més important, ja que no existeix en cap dels originals històrics. I això és el que explica clarament el desenvolupament dels esdeveniments. Ja sabem, i no entrem a exposar-ho de nou, que Tristany i Isolda no s´enamoren pels efectes de cap "filtre d´amor". Com veurem a continuació, quan recordem alguns aspectes del poema, queda suficientment clar que l´amor d´ambdós és anterior de prendre´s el beuratge. Però amb la introducció del "filtre de mort" Wagner dóna un gir radical a les llegendes originals, per a expressar que quan els enamorats creuen ben propera la seva mort, és quan ja no es poden ocultar el seu amor, cosa que ens durà al dramatisme de la història espiritual wagneriana, en contraposició a l´amor sensual, més propi d´una immoralitat quasi escandalosa, amb la que ens obsequien les versions dels poemes originals.

Comprendre la importància d´aquest "filtre de mort", és essencial per entendre el drama interior que es va desenvolupant en els protagonistes de l´obra. Aquest drama interior n´és mostrat per la música i per això, en aquest tercer acte  -com en la resta de l´obra-  no hi ha quasi acció exterior, tant sols l´estrictament necessària per l´evolució de la història en ella mateixa. Únicament mitjançant la sincera apreciació de la música, acompanyada de la correcta actuació dels actors-cantants, i d´un estat d´ànim especial per part de l´espectador, es pot gaudir d´aquesta obra.

*  *  *

Ara entrarem a analitzar, sense profunditzar excessivament, en els detalls que ens trobarem en aquest tercer acte.

El preludi del tercer acte és trist, i descobreix la melangia i el sofriment de Tristany. Però escoltem i sentim amb atenció: no és el dolor per la ferida que li va infligir Melot al final del segon acte el que provoca el sofriment de Tristany, sinó l´enyorança de l´amor.

Malgrat aquesta enyorança, Tristany espera confiat a Isolda, perquè sap que ella vindrà. Recordem que ella li va prometre al final del segon acte:

- Tristany: "La terra on vull anar no veu brillar el sol: allí la nit és eterna"

- Isolda: "Mostra´m el camí i jo et seguiré, tendra i fidelment"

Prestem també, atenció al tema cromàtic de quatre notes que planeja per tota l´obra i que troba la seva plenitud en la mort dels dos protagonistes.

Aquest tema ja el vam estudiar detingudament en la sessió que vam fer sobre Ricard Wagner i Mathilde Wesendonck. Els llibrets amb el poema wagnerià acostumen a denominar-lo equivocadament com "desig" o "ànsia"; en alguns llibres és mencionat com "arts d´Isolda"; però el seu nom correcte, atenent a les circumstancies en les que apareix en altres obres seria "força del destí". Recordem que aquest tema, encara que menys desenvolupat, ja apareixia,  -i en la conferència mencionada anteriorment sentíem exemples musicals-,  en "L´Holandès Errant", "Els Mestres Cantaires" i en "Parsifal".

Fixin-se que aquest tema, incomplet i poc evolucionat -instrumentalment parlant- que estem sentint de manera reiterativa al llarg de les quatre hores que dura l´obra i que ens manté amb l´ànim en suspens i ens causa un neguit interior, es resol cromàticament en l´última intervenció d´Isolda, amb la mort d´amor de la protagonista. És en aquest moment, quan els protagonistes estan per fi units en l´eternitat de l´amor, quan el geni de Wagner realitza que nosaltres, els espectadors, mitjançant aquest tema, també participem d´aquest èxtasi musical.

Pel que fa al poema, parem atenció sobre alguns aspectes que mereix la pena ressaltar:

- A l´inici de l´acte, el pastor pregunta a Kurwenal pels mals que afligeixen al seu senyor, i Kurwenal contesta que "mai podrà saber" que li passa a Tristany. No és que no vulgui dir-li, és que la naturalesa del seu sofriment és difícilment comprensible per poder-ho explicar amb paraules. Si ho recorden, és la mateixa contestació que Tristany dóna al rei Marke quan finalitza el segon acte:

"El que tu em preguntes, no ho sabràs mai"

- Tristany, quan es desperta, enyora que s´acabi el dia (vida) per tal de què arribi la nit (mort) i unir-se a Isolda, evocant també el que vam veure en el segon acte.

- Després d´un recitatiu molt emotiu on lloa la fidelitat del seu escuder Kurwenal, Tristany diu, recordant quan va conèixer a Isolda:

"Em va guarir una greu ferida, i quan esperava una completa curació, me´n va obrir una altra de nova"

Aquestes són les paraules que confirmen que el seu sofriment ve causat per aquesta segona ferida, i també proven que l´enamorament no és l´efecte de cap filtre màgic, sinó obra de l´amor que ambdós van sentir en aquell primer moment en el que es varen conèixer.

- Més endavant, quan Tristany sembla que delira dient que veu la nau amb Isolda que ve cap ell... no és la seva imaginació, és veritat que la nau ve. La seva confiança en Isolda no resulta traïda, doncs en aquest moment sona la melodia alegre del pastor que anuncia l´arribada del vaixell.

- En un moment del poema, hi ha un "estrany" joc de paraules, doncs Tristany, quan arriba Isolda diu: "sento la llum" referint-se a ella, i beneeix el sol magnífic i el dia sense nit que, en aquest cas i contràriament al significat del segon acte, vol dir la unió eterna de Tristany i Isolda. Anteriorment, quan Tristany pregunta el color de les veles, també hi ha aquesta simbologia quan ell diu:

"En el dia lluminós, Isolda ve a mi"

Podem dir, en el fons, que la nit en el segon acte, és glorificada, perquè uneix als amants, i en aquesta última ocasió ho és el dia, perquè també ell porta a Isolda. En el fons no existeix dia ni nit, sinó que la unió dels amants és la que porta la felicitat, sigui dia o nit.

- Tristany mor als braços d´Isolda, no cal dir res, doncs ja sap que des del moment que ella ha aparegut, ell està sanat.

- Atenció al recitat del rei Marke, ple de sentiment, i a la decisiva intervenció de Brangäne. Ella ha explicat al rei "l´assumpte del filtre"; és a dir, que no hi ha traïció vers ell, sinó que estan veritablement enamorats i es pertanyen l´un a l´altra, i el noble rei entén al moment la situació i es fa a la mar seguint el vaixell d´Isolda, però no pas per castigar-la, sinó per dir-li que renuncia a la seva mà i li entrega al seu fidel Tristany.

Rei Marke: "Quan vaig poder entendre el que abans no podia comprendre (la suposada traïció de Tristany) em vaig sentit feliç de trobar lliure de culpa a l´amic"

- Isolda, en tot aquest diàleg, roman com aliena als comentaris que hem escoltat. El seus ulls (la seva vida) són tan sols per Tristany. On els demés tant sols veuen un cos inanimat, Isolda veu altres coses: el seu somriure, la seva mirada plena de vida, el seu cos desprenent rajos de llum, el seu alè també ple de vida. Es pregunta:

"És que tant sols jo veig aquestes coses? només jo les sento?

I el desig d´unir-se al seu estimat en aquest "alè infinit de l´ànima universal" la porta realment a morir amb ell, doncs és d´aquesta manera com poden arribar a fondre´s en un amor que supera la barrera de la mort física.

Per a aquells que tinguin la desgràcia de no creure que hi ha una vida després de la mort, el drama de "Tristany i Isolda" no té cap significat elevat, tan sols el poden veure amb els ulls vulgars d´un Melot. Únicament comprenent aquesta "vida immortal de l´ànima", es pot entendre l´amor de Tristany i Isolda.

*  *  *

Finalment, i abans de passar a veure i escoltar l´últim acte d´aquest drama musical de Ricard Wagner, hem d´efectuar alguns comentaris sobre les versions que avui contemplarem.

De quasi tots els drames wagnerians que podem adquirir comercialment existeixen versions que són acceptables segons el principi de què no tan sols els cantants siguin bons, sinó que a més a més el muntatge artístic i la direcció escènica siguin correctes. L´única excepció la trobem precisament amb "Tristany i Isolda", on no existeix cap versió que sigui recomanable i fidel a les indicacions donades per Wagner sobre l´obra.

Davant d´aquesta situació teníem la disjuntiva d´oferir una versió mediocre de l´obra, o bé oblidar-nos de la posada en escena i escoltar només la música de l´obra en alguna versió discogràfica. Hem optat per la primera opció, però amb alguns matisos. Continuarem veient la versió que els hem ofert en les últimes sessions, amb una mediocre direcció escènica de Jean Pierre Ponnelle (Bayreuth 1983) a la que hem suprimit el final (l´escena de la mort d´Isolda), absolutament inacceptable des del nostre punt de vista, i hem afegit aquesta mateixa escena d´una producció de l´Opera de Quebec, (Canadà), de l´any 1976, que és bastant més digna de veure.

Tot aquest tercer acte, exceptuant l´escena final, està subtitulat. Creiem que tots vostès coneixen el text del poema de la "mort d´Isolda", no obstant els hem repartit unes fulles que contenen  la traducció, adaptada a la música, realitzada per Joan Maragall, i que ja vàrem tractar en una anterior conferència.

Respecte al què hauríem de veure en l´escena d´aquest tercer acte, hem de remetre´ns al que va deixar indicat el mateix Wagner, que va ser el següent:

"Els jardins d´un castell. A un costat els alts murs de la fortalesa; a l´altra, un parapet on s´hi aixeca una talaia. Al front, la contraporta. El paratge es troba dalt d´un alt penya-segat. Al fons, a traves dels espais lliures, la vista s´estén pel vast horitzó del mar. El conjunt ofereix aspecte de llarg abandonament, revelant el seu descuit el deteriorament i les maleses que s´observen per tot arreu. En primer terme, sobre un jaç improvisat, a l´ombra d´un vel til·ler, dorm Tristany, que sembla mort. Al seu capçal hi seu Kurwenal, qui s´inclina en dolorosa actitud sobre el jaç, observant angoixat la respiració del seu senyor. S´escolta al llunyà la melangiosa i lànguida melodia que toca un pastor amb el seu caramell".

Aquesta descripció ens té de servir per imaginar-nos el que veritablement hauríem de veure en l´escena quan s´aixequi el teló.

*  *  *

Acabarem aquesta exposició llegint un petit fragment d´una carta de Ricard Wagner a Mathilde Wesendonck des de Venècia.

"Nena meva!, aquest Tristany serà quelcom terrible! Aquest últim acte!!!... Temo que l´òpera arribi a ser prohibida, en el cas de què una mala representació faci del conjunt solament una paròdia... Tan sols les representacions mediocres poden salvar-me! Les perfectament bones tindrien que fer tornar boja a la gent... No m´ho puc imaginar d´altra manera".

Dintre de les nostres modestes possibilitats, anem a intentar submergir-nos en aquest tercer i últim acte de "Tristany i Isolda".

 

l'ATENEU BARCELONÈS 2010-03-15