Associació Wagneriana de Barcelona

Ramón Bau

Tema: Die Meistersinger von Nürnberg

Bona tarda.
Moltes gràcies per la seva presència, que en un dia tant dolent com el d’avui, de pluja i vent, és molt de valorar.

Avui començarem a veure de veritat Els Mestres Cantaires, perquè avui veurem el primer acte complet. Aquest primer acte consta de deu minuts d’obertura i una hora i quart de primer acte. Llavors, el total és quasi una hora i mitja. Això vol dir que, afortunadament tant sols m’escoltaran durant un quart d’hora o màxim vint minuts, sinó sortiríem molt tard.

Una vegada dit això i com que no tenim més de vint minuts, el que farem és donar una idea molt concreta i detallada d’uns quants punts importants d’aquesta obra, perquè té coses molt interessants. La primera de tot, és veure el canvi que va produir-se en aquesta obra. Fer-la va portar vint anys a Wagner. La va fer molt ràpid al final, però realment va tardar vint anys en composar-la, i a més a més, és molt interessant, perquè la va canviar completament. La concepció del principi a la del final s’assemblen molt poc i té un interès molt gran el canvi que hi va fer.

Al 1845, Wagner ja havia composat el Tannhäuser i va pensar en fer una comèdia satírica. ¿Perquè se li va ocórrer fer una comèdia satírica que no era precisament el seu estil i precisament després del Tannhäuser?. Wagner, en aquella època estava molt interessat en el tema de la tragèdia grega. Els grecs, quan feien una tragèdia, normalment es tractava d’una trilogia, una trilogia tràgica, encara que de vegades en feien una sola, però normalment en feien tres, i després de la tragèdia, normalment feien una comèdia, no purament de riure, que era una continuació o una rèplica de la que havien fet, però d’una manera còmica. Era una mica per demostrar que es podia tractar el mateix tema d’una forma tràgica i còmica.

Wagner, com hem dit estava molt interessat en el tema de la tragèdia grega, perquè pensava que era l’única vegada en la història que s’havia fet un art com ell volia, amb totes les característiques de tragèdia, representació, música, amb un sentit religiós i espiritual, perquè la tragèdia grega no era una obra de teatre sinó una representació quasi religiosa, i com que estava molt interessat en aquesta filosofia en front de l’òpera clàssica, volia fer una tragèdia i va pensar en l’argument dels Mestres Cantaires. ¿Perquè dels Mestres Cantaires? Doncs perquè en Tannhäuser el que es presenta és el debat poètic dels Minnesinger i en els Mestres Cantaires es portava un debat poètic dels Meistersinger que eren una continuació dels Minnesinger del Tannhäuser. Llavors, les cofradies dels Mestres Cantaires, tenien una certa semblança amb els Minnesinger i una continuació del mateix tema.

Si en Tannhäuser es tractava de quina era l’essència de l’amor, en els Mestres Cantaires volia tractar de quina era l’essència de l’art. Perquè en Els Mestres Cantaires que va establir el 1845 en el primer esbós que va fer, li donava un tractament diferent al de després, que no es tractava de l’amor de Sachs, Eva i Walther; no tenia res a veure amb això. Fonamentalment es tractava d’establir el problema de la renovació de l’art, perquè l’art s’havia de canviar front les tradicions. Tot el tema era bàsicament un problema artístic, no un problema d’amor. Això és el que va pensar. Després va quedar aturat durant quasi vint anys, perquè va fer el Lohengrin. El 1861 i precisament el 1861 i només en aquest any, és quan va començar a fer realment la composició poètica dels Mestres Cantaires i en ses o set anys la va acabar, o sigui el 1869.

Ho va presentar el 1869 a Munic. ¿Perquè aquest canvi tant sobtat? ¿Perquè va ser el 1861 quan va començar realment Els Mestres Cantaires ? Wagner, precisament entre l’any 1857 i 1859 va composar el Tristany. Ja sabem que va començar el Tristany dins de l’asil de Zuric a casa dels Wesendonk i quan va tenir de marxar d’aquesta casa va anar a Venècia i després a Luzerna. Va acabar el Tristany el 1859. El Tristany és una obra que evidentment està molt influïda per la idea de l’amor entre Wagner i Matilde i està molt dintre d’aquest tema, encara que no és aquest tot el tema del Tristany, però evidentment això hi va influir moltíssim.

Si pensem que en el 1861 –estem parlant del 1859 quan va acabar el Tristany– quan Wagner va marxar de l’asil, continuava estimant  a Matilde Wesendonk, però era perfectament conscient de què hi havia problemes: estava casada, tenia fills, tenia un marit i evidentment no podia ser. Fins el 1861 Wagner encara no havia renunciat del tot, encara tenia una certa esperança de què existiria per part de Matilde alguna reacció o alguna cosa. Realment Matilde estimava a Wagner i Wagner estimava a Matilde, però ella era també conscient del seu estat. De vegades no li contestava les cartes. Wagner li escrivia d’una forma molt ardorosa i Matilde li contestava dient: tot està molt bé però amb compte, és a dir, hi havia una certa retenció. El 1861 precisament, quan va renunciar definitivament, Wagner va dir-se que això no podía ser i evidentment tenia de renunciar, i és quan es va clavar en el cor realment la renuncia.

La renuncia va ser la base de fer Els Mestres Cantaires. Aquesta idea de que havia de renunciar a Matilde, de que havia d’adonar-se’n que tot s’havia acabat, encara que la va estimar tota la vida, però que no podia realment passar d’aquí, és la que el va fer decidir de canviar perfectament l’argument que havia establert en Els Mestres Cantaires de principi, per Els Mestres Cantaires que va composar realment. És molt interessant la carta que va escriure a Matilde Wesendonk, precisament el 1861 presentant-li el primer poema de Els Mestres Cantaires, i diu així:
“Us enviaré amb freqüència algunes coses del meu treball amb Els Mestres Cantaires, que us farà obrir els ulls. Quan a Sachs, aneu amb molt de compte amb el vostre cor i no aneu a enamorar-vos d’ell.”

Ell era Sachs, i diu: “Aquí veureu realment la meva renuncia a tu. Quan veieu la bondat d’aquest Sachs, quan veieu com realment pateix i com ha de vèncer el seu amor a Eva per donar-li la felicitat, et donaràs també comte de la meva renuncia a tu.” És exactament aquesta idea, la que el va fer començar el 1862 la composició de Els Mestres Cantaires de veritat.

El 1862 va escriure també una carta molt interessant que diu: “Ara veig clarament que aquesta serà l´hora més perfecta meva” ¿Què vol dir això? –que evidentment sempre ho deia de l´última, però aquest no és el tema–. El tema és important de dir-lo pel que diu després: que “el Tristany havia estat depassat”. El Tristany estava molt be, l’amor estava molt be, però la renuncia per amor que planteja Els Mestres Cantaires, havia superat inclús el Tristany. Volia dir amb aquesta frase, que ell havia superat el seu amor, o la realització física i real del seu amor, per la realització de la renuncia per amor, què és el que ell plantejava.

Be, parlem dels personatges de l’obra. En el 1845, Sachs té un caràcter molt diferent. No estima a Eva ni Eva l’estima a ell. És simplement un home que vol ajudar a Eva, però l’ajuda perquè vol, i perquè a més a més li agrada la renovació artística que representa Walther. En realitat ajuda més a Walther que a Eva. Ajudar la renovació artística de Walther és realment el que li interessa a Sachs. Això canvia completament en l’obra definitiva. Es veu el canvi perfectament. Interessant, no?

Una altra història molt curiosa és la de Beckmesser. S’havia dit moltes vegades, que Beckmesser s’havia fet per burlar-se’n o per deixar una mica en ridícul a Hanslick, el crític austríac que des de Viena no deixava de ficar-se amb Wagner. Moltes vegades també s’ha dit que això no era veritat, però és que sí, realment sí. ¿Perquè? ¿Com ho sabem? Perquè en el primer esbós de Els Mestres Cantaires, Beckmesser no es diu Beckmesser, es diu Hans Lick. Després, al final ho va canviar, perquè evidentment no volia insultar ningú públicament i li va canviar el nom. És curiós també i bo és saber-ho, que Beckmesser no queda malament del tot. Sobre Beckmesser podríem parlar una hora seguida, però no la tenim. Beckmesser és un personatge molt curiós perquè Wagner, en principi, se’n burlava més, però després li va donar un caràcter diguem-ne histriònic, que fa més pena que glòria, com diuen. I un s’adona de què està una mica trastocat, però no és que sigui una mala persona, no se li veu una maldat, en absolut, i és, perquè Wagner va canviar el caràcter d´una persona que no era bona, per una persona que realment estava una mica boja, que no s’adonava de la seva situació.

Quan a Eva, evidentment hi ha una diferència amb Tristany i Isolda. A Tristany i Isolda, Isolda no estima gens al rei Marke, mai l’ha estimat. En canvi Eva, sí que estima a Sachs. Realment, Eva està disposada a casar-se amb Sachs. No ho diu en el primer acte però ho dirà en el tercer. Realment estava disposada a casar-se amb Sachs, per tant és molt més important la renuncia de Sachs.

Sachs és un personatge únic. Jo diria que és molt més interessant que molts altres personatges, perquè realment, ell podria aconseguir l’èxit, ell podria haver-se casat amb Eva i ser feliç amb ella, però la seva renuncia per amor és molt interessant.

Ara farem solament, perquè no tenim quasi temps, l’explicació de l’argument de tres punts interessants del primer acte, ja tindrem més temps per explicar els altres. L’acte primer, escena primera, passa a l’interior de l’Església de Santa Caterina a Nuremberg que és on es feia això, perquè de tota la part històrica del tema dels Mestres Cantaires i de Hans Sachs en parlarem en una xerrada que tindrem dintre d’aquest cicle al mes de maig, que també la faré jo i que està extreta en gran part d’una crònica, que es diu “Crònica de Wagenseil” que explica com eren els Mestres Cantaires de veritat, reunint-se a l’Església de Santa Caterina, que encara existeix.

Eva i Magdalena estan assegudes i Walther està al darrera mirant a Eva. Ja veureu que fa una sèrie d’ardits per poder parlar sols. És molt interessant i important, que en un cert moment Eva diu a Walther: “Vós o cap altre”. Walther li ha preguntat si vol estar amb ell, o si està promesa, contestant-li Eva que està mig promesa, ja que Pogner ha dit que es casaria amb qui guanyés el concurs de Mestres Cantaires, llavors, quan Walther li pregunta si es casarà amb el guanyador, és quan Eva li respon “Vós o cap altre”. Això és molt interessant, perquè Walther acaba d’arribar a Nuremberg, ha conegut a Eva una vegada i Eva ha vist a Walther també una sola vegada. Llavors, de sobte hi ha un amor totalment instintiu, un “amor a primera vista” que es diu. És molt curiós, perquè és una consecució molt interessant amb el tema de Sachs. Eva tenia totes les possibilitats i totes les raons per estimar a Sachs: l’ha conegut de petita, ha estat amb ell, ha vist la bona persona que és, l’hi ha ensenyat el tema de l’art i ella ho dirà. Ho dirà tot en el tercer acte, quan li diu “Tu m’ho has ensenyat tot, a ser dona, l’art, la bondat”. Tenia totes les qüestions per estimar a Sachs i en canvi estima a Walther que no l’ha conegut mai, de sobte l’ha vist i s’ha enamorat d’ell. ¿I això perquè ho fa? Precisament aquest xoc entre l’amor instintiu, juvenil i un amor que té totes les raons del món, però que no surt, diguem-ne, i aquesta diferència és la que és molt interessant de veure. Eva estima a Walther de cop i sense cap raó, sense quasi conèixer-lo i això és molt interessant.

Després està la parella, sortirà David i Magdalena que és la vis còmica que hi ha a l’obra, perquè el cas de Beckmesser ja no és tan còmic. En el manuscrit de Wagner hi posa “Comèdia”, però al final ho va treure. No es tracta d’una comèdia, en absolut i és evident. Magdalena demana a David que ensenyi a Walther con arribar a ser Mestre Cantaire, i tota la segona escena és una rèplica del que va aprendre Wagner de la “Crònica de Wagenseil” que explicava tot el que feia falta per ser Mestre, les regles i explica molt be tot el formulisme que s’havia creat per poder ser Mestre Cantaire. Tot això és molt interessant, perquè era cert, era molt complicat ser Mestre, perquè havien d’aprendre moltes coses, i Walther ho diu: “Valga’m Déu! Quina inacabable llista de tons!” quedant horroritzat quan veu la quantitat de coses que ha d’aprendre si vol ser Mestre. Això és tota la segona escena, que té tot l’aspecte instructiu de com és tot això i de què evidentment, Walther no podia ser Mestre ja que tenia d’aprendre masses coses.

La tercera escena que és quan Walther farà el cant per veure si l’admeten i on Beckmesser marcarà, hi passen una sèrie de coses molt interessants com veureu. Així com en la primera escena el punt clàssic és veure aquest amor directe, aquesta forma d’enamorament que hi ha en el món, on t’enamores d’una persona i després dius “realment, no vaig raonar gaire” després te’n dones compte i potser fas tard. En la tercera escena és molt interessant el veure com es debat precisament el motiu principal que va fer-se al principi Wagner en Els Mestres Cantaires: l’evolució de l’art. Tota la dialèctica i tot el raonament que Wagner fa sobre què significa i com té d’evolucionar l’art, està en aquesta tercera escena. Wagner ho representa perfectament i a més a més correspon a la seva idea. Sachs diu: “Per aquesta raó potser mai us penedireu de què cada any, el dia de Sant Joan, en lloc de deixar que la gent vingui a vosaltres, vosaltres haureu de baixar dels vostres núvols sagrats fins la gent. Heu d’agradar a la gent. Be, llavors crec que resultaria interessant deixar que ells us diguin si els heu agradat, perquè la gent i l’art puguin florir i créixer per un igual. Feu-ho així, Jo us ho dic, Hans Sachs.”

La idea de Wagner és que l’art no es pot encasellar en unes normes fixes com les dels Mestres, però la renovació pot trencar les formes, però té d’agradar, té de ser una cosa que agradi al poble. L’Art està, perquè el poble l’entengui, perquè el poble ho senti, perquè hi hagi una transmissió entre l’autor i el receptor. No es pot fer una renovació trencadora de forma que el poble no entengui res. A propòsit, l’altre dia vaig veure una foto al diari, on s’apilaven una sèrie de pianos i hi calaven foc, això era un concert. S’ha de fer una renovació de l’art, de forma que a la gent normal, preparada normalment per escoltar, li agradi, ho senti. És el que diu Wagner: “S’ha de renovar, però amb el poble”. Això és molt interessant de veure, perquè el combat és aquest: entre el formalisme i la renovació. Fins a quin punt es pot renovar, fins a quin punt, perquè els Mestres Cantaires poden dir: Si nosaltres anem al poble, potser finalment acabarem ballant una sardana o un rock-and-roll, que diuen. Si només fem música per agradar, potser al final la degradarem.

Wagner diu que les normes s’han de respectar, s’ha de respectar el seu sentit essencial, però es pot renovar sempre que el poble ho entengui. Hi té d’haver un equilibri entre la qualitat i la comprensió del poble. Aquest debat està molt ben explicat i el text és molt interessant dintre d’aquesta idea de renovació.

Ara veureu el primer acte, i penseu que és un acte en el que hi ha una part, sobretot la tercera escena, que és la idea essencial que va escriure Wagner al principi, que era la renovació de l’art, i en canvi, que encara no ho veureu en el primer acte, el problema real de Sachs. En el primer acte, Sachs encara no demostra la seva lluita interna entre l’amor i la renuncia. Això es veurà molt be en el segon acte i millor encara en la primera part del tercer acte, on es mostra realment el tema a fons. En aquest primer acte veureu més aquest amor, aquestes idees de l’amor essencial i el tema de la renovació de l’art.
El personatge de Sachs és extraordinari i us asseguro que si veieu el segon acte i mediteu realment sobre el tema de Sachs, veureu que és un personatge extraordinari. Penseu una cosa, i amb això acabo; el rei Marke, quan renuncia a Isolda al final de Tristany i Isolda és, perquè Brangania li diu que Isolda ha begut el filtre de l’amor i  llavors és quan Marke diu que s’ha equivocat. Sachs renuncia per amor a Eva. No hi ha cap egoisme en Sachs. Sachs és l’anti-egoisme per principi. És un personatge extraordinari. Ara ho veurem.

l'aTENEU BARCELONÈS 2008-12-15