Associació Wagneriana de Barcelona

Ramon Bau

Tema: Tristan und Isolde

Parlament de la Sra. María Infiesta, Presidenta de l´Associació Wagneriana:

Bona tarda.

Abans de començar la sessió d´avui,  -parlo asseguda encara que m´agradaria més parlar dempeus, pel micròfon- faré un comentari per comunicar a vostés que l´Associació Wagneriana està molt trista, aquests dies, perquè en un marge de tres dies, entre divendres i diumenge, han traspassat dos socis molt entranyables per nosaltres.

Es tracta d´en Josep Maria Sagalés i Fontcuberta i de la soprano Eva Elisabeth Clemens de Folch.

Suposo que el Sr. Sagalés era el més conegut de tots vostès, perquè formava part de la família Sagalés, ja emblemàtica perquè en la primera meitat del segle passat va fer unes fantàstiques representacions dels drames wagnerians a casa seva amb els membres de la família, el pare, els dos germans Josep Maria i Jordi conjuntament amb prohoms de la ciutat com era la família d´arquitectes Domènech i Montaner; aquestes representacions van ser visitades fins i tot pel net de Wagner, Wieland Wagner quan va venir a Barcelona en motiu dels Festivals de Bayreuth de 1955 a la nostra ciutat, i també, gràcies a la família Sagalés, sobre tot al Jordi i al Josep Maria Sagalés es va enregistrar la representació de La Walkiria d´aquest any 1955 en el Gran Teatre del Liceu, que avui en dia es pot comprar en Compact-Disc.

El Sr. Sagalés ens va conèixer a l´Associació Wagneriana i des del primer moment va quedar entusiasmat amb el nostre projecte de recuperació de l´antiga Associació Wagneriana de Joaquim Pena i ha estat una persona entusiasta, optimista i vital fins l´últim moment de la seva vida. Ha mort als 91 anys i ens ha donat un exemple meravellós de com es pot ser gran i continuar treballant amb molta efectivitat; quan li van demanar si volia ser membre de la Junta Directiva de la nostra Associació, va acceptar immediatament i per nosaltres i per l´Associació ha estat un motiu de prestigi.

Pel que es refereix a la soprano, he dit els dos noms: Eva - Elisabeth Clemens de Folch, perquè ella estava contentíssima de què li haguessin posat aquests dos noms wagnerians quan va néixer. L´Eva Clemens va tenir una vocació de soprano dramàtica wagneriana des de tota la seva vida, però en el moment que va tenir d´escollir entre ser soprano o ser mare, va escollir ser mare. Des de llavors, va continuar com a aficionada, la seva activitat com a soprano fins l´últim moment de la seva vida; no s´hi va poder dedicar de ple com a ella li hauria agradat.

La Sra. Clemens de Folch també va ser una persona entusiasta; en tot moment, qualsevol projecte li movia el cor. De fet la trobarem a faltar, perquè quan s´acostava el moment, sabíem que trucaria per telèfon per preguntar si aniríem a veure la "Passió d´Esparreguera" per Setmana Santa, si escoltaríem el "Don Juan" de Zorrilla per Tots Sants, si escoltaríem "La Petita Elfa de Crist" per Nadal, és a dir, que totes les obres que anava coneixent l´entusiasmaven i ha fet un cos total amb l´Associació Wagneriana.

Tots dos ens han demostrat que es pot tenir il·lusió fins l´últim moment, es poden tenir 90 anys, 91 com tenia el Sr. Sagalés i viure amb una tremenda il·lusió. Això és el que nosaltres sempre recordarem i és el que volem fer palès en aquest recordatori.

El "Tristany i Isolda" era per tots dos, un dels seus drames favorits, si no el més favorit; tots dos eren assistents assidus a aquestes vetllades i hem pensat que, justament com ara comencem a veure la representació del "Tristany", avui l´acte primer, el febrer l´acte segon i el març el tercer, els hi volem dedicar, encara que estem seguríssims de què tots dos en el Cel estan gaudint d´una representació modèlica, molt millor de la que podem veure nosaltres aquí baix.

* * * * *

Ara, el nostre amic Ramon, començarà la dissertació d´avui.  

 

Bona tarda.

Com que aquest primer acte dura una hora i mitja, tant sols tinc cinc o deu minuts per parlar, cosa que tots agraireu.

Abans de començar, hem de parlar, sobre tot, de tres punts que són inevitables.

El primer punt, és dir que aquesta representació que veurem avui és especial. Teòricament és perfecta, és de la Deutsche Grammophon, està feta en el Festspielhaus de Bayreuth, la direcció de l´orquestra és de Daniel Barenboim, i els cantants són extraordinaris, René Kollo de Tristán, Matti Salminen de Marke, Johanna Meier d´Isolda, Hermann Becht de Kurwenal, Hanna Schwarz de Brangäne, és a dir, són cantants perfectes. El decorat ja és una altra història, desgraciadament, de totes les obres de Wagner en tenim versions perfectes, excepte del "Tristany i Isolda". D´aquesta obra no hi ha versions que en puguem dir realment "bones" en el mercat. En tenim alguna en vídeo, però no està subtitulada en castellà, i llavors és pitjor, perquè en Wagner, si no se sap el que es diu, l´obra no té cap interès; nosaltres creiem que aquesta no és una obra musical sinó que és una obra dramàtica i s´ha d´entendre el poema i el drama. La millor que hem trobat  -o la millor que jo crec que he trobat-  és aquesta, i quan dic "la millor" vull dir el següent: si a un senyor li diuen que té una pulmonia molt greu, diríeu "malament, pobre home...", però si un senyor va a un metge i li diagnostica una malaltia incurable, i després li diu: m´he equivocat, vostè té una pulmonia greu, diríeu "doncs està millor...". Doncs això és una pulmonia. Vull dir amb això, que aquest decorat és dolent, però comparat amb les barbaritats que es fan per allà, podem dir que és "acceptable". No és una barbàrie absoluta, no és una disbauxa completa, sinó simplement, és dolent. Ja veureu que en aixecar-se el teló surt Isolda amb una espècie de mantell immens que no sap ben bé de què va; el decorat sembla un vaixell, la vela del vaixell divideix la zona del Tristany de la zona d´Isolda i de Brangania. Es pot suportar, però hi ha coses bastant extravagants. Aquesta no és una versió que ens agradi fer, però no ni ha una altra.

Del segon punt, hem de dir que ja vam fer dues conferències abans, una sobre les llegendes del "Tristany i Isolda" i una altra sobre la relació de l´amor amb Mathilde Wesendonck i el "Tristany i Isolda". Aquestes dues conferències són bàsiques per comprendre l´obra de "Tristany i Isolda". La primera, per saber exactament que no tenen res a veure les llegendes amb el text de Wagner; són dues coses completament diferents. Wagner va fer una obra intimista, una obra sobre l´amor i les llegendes són obres de cavalleria, que tenen un fons d´amor i altres coses diferents i algunes bastant curioses. Jo dic sempre que "Tristany i Isolda" és una obra que no hi passa res. Vull dir que no hi passa res "exterior", tot és "interior", és el problema de l´amor i de l´honor, una qüestió de la humanitat interior; quasi no hi ha una acció exterior. En les llegendes és tot el contrari. Tant sols es parla de les llegendes, quan al principi del primer acte, es parla de l´entorn llegendari, i Isolda i Tristany expliquen una mica els orígens de tota l´acció, d´Irlanda, del Rei... i una vegada explicat, ja no passa res. En canvi, el tema de l´amor amb  Mathilde Wesendonck és fonamental en el "Tristany" però ja va ser tractat en una conferència molt llarga i ara no en continuaré parlant, simplement diré que és absolutament essencial perquè  l´obra està reflectint perfectament el conflicte de Wagner entre l´amor i l´honor, entre l´amor i el deure. I per comprendre això, és fonamental el tercer punt.

En aquest tercer punt, s´ha de parlar del tema dels "filtres", si no, no s´entén res de l´obra. El coneixement dels filtres d´AMOR i de MORT, són fonamentals per la comprensió de l´obra. Si en l´obra de "Tristany i Isolda" el filtre d´Amor fos efectiu de veritat, aquesta obra no valdria res. Si l´amor entre el  Tristany i la Isolda és degut a un filtre, tota l´obra no tindria absolutament cap sentit. Heu de saber, que no hi ha filtres d´Amor, en canvi hi ha filtres de Mort, verins, però no hi ha filtres d´Amor. En aquella època es creia que existien, però com a màxim, Brangania va donar a Isolda un afrodisíac. L´amor entre Tristany i Isolda és molt més anterior a quan van beure el filtre. Què és l´important? Doncs l´important és què el dos s´estimen ja des de l´època d´Irlanda, quan Isolda el guareix, es miren... ja ho diu. En aquell moment neix l´amor. Però, què passa en el primer acte? quina és l´essència del primer acte? L´essència, és la lluita interna i brutal entre l´honor de Tristany i també l´honor d´Isolda i l´amor. Recordem que Tistany ha matat el seu estimat, Morold.   En realitat és la lluita entre l´amor pur i la realitat humana. Hi ha moltes coses a la vida que n´impedeix de vegades reflectir totes les qüestions espirituals que voldríem. Aquesta lluita és l´important d´aquest acte. La lluita entre un deure que tenen i l´amor. I aquesta lluita no es pot resoldre més que per la mort, per l´acceptació de la mort. Quan els dos accepten la mort, quan els dos beuen un filtre que creuen que és un verí, en aquell moment, se senten alliberats de tot el tema humà, de totes les limitacions de la humanitat. Això també és una aplicació de la filosofia de Schopenhauer. Una vegada has acabat amb la voluntat, amb tots els desitjos, perquè vas a morir, en aquell moment pots alliberar els teus sentiments profunds de l´amor. I Tristany i Isolda reflecteixen el seu amor que ja existia quan acaben d´acceptar la mort, quan acaben d´acceptar la redempció per la mort. Aquest punt és molt important, perquè si fos un amor degut a un filtre, comprendreu perfectament que aquesta obra no tindria ni cap ni peus.

Una vegada vist això, resta dir que aquesta obra dura una hora i mitja, sento que no tinguem una versió millor, però si feu abstracció de les coses extravagants que hi surten, veureu que és una versió suportablement acceptable.

Gaudiu de "Tristany i Isolda", és una obra extraordinària sobre l´amor, sobre les limitacions que tenim d´expressar sentiments sobre el nostre deure. Penseu que Wagner tenia això clavat a dintre, ell no va poder mai ni somniar, ni desitjar unir-se a Mathilde Wesendonck perquè existia un impediment d´honor. Solament la mort ho podia haver trencat. Ell ja ho va desitjar, ja ho va dir algunes vegades. Això és el que es reflecteix en el "Tristany".

Ja vaig dir l´any passat, en "Els Mestres Cantaires", és la culminació d´això: és la Renuncia, però això és un altre tema. Aquí no hi ha cap renuncia, aquí el que hi ha, és l´expressió de l´amor quan has renunciat als desitjos, quan has renunciat a la vida.

Moltes gràcies.

 

l'ATENEU BARCELONÈS 2010-01-18