Associació Wagneriana de Barcelona

Juan C. Juárez

Tema: Vida de Wagner, biografí­as, anécdotas...

 

Bona tarda.

Benvinguts a una nova sessió de conferències wagnerianes, que dins del cicle anual organitzat per l´Ateneu Barcelonès en col·laboració amb l´Associació Wagneriana, versarà aquesta tarda sobre el tema "Ricard Wagner i Mathilde Wesendonck".

L´1 de febrer del 2001, Maria Infiesta, l´actual presidenta de l´Associació Wagneriana, va donar una conferència dins dels actes commemoratius del centenari de la nostra Associació, que tractava sobre Mathilde Wesendonck, la important musa del nostre estimat artista, efectuant un extraordinari apropament al personatge que avui ens ocupa. En aquella conferència es van donar nombroses dades biogràfiques sobre la relació d´ambdós personatges, incloent la lectura de textos de la correspondència entre Ricard i Mathilde, es van llegir fragments del diari de Wagner "a l´exili", es van recitar poesies de Mathilde Wesendonck i es van donar a conèixer aspectes, fins llavors inèdits en el nostre país de la vida i l´obra de Mathilde Wesendonck.

Realment, crec que ben poc es pot afegir a l´expressat en aquella ocasió. Però també crec que, degut al caràcter quasi "familiar" de la nostra Associació Wagneriana i conseqüentment, a la molt petita difusió de les idees que nosaltres volem donar respecte a la vida  i obra de Ricard Wagner, els nostres esforços  passen amb freqüència desapercebuts fora del reduït cercle dels nostres amics. Per això, és bo tornar de tant en tant, el mostrar el nostre punt de vista sobre determinats aspectes de la vida i obra del mestre, que amb freqüència no són interpretats correctament, i fins i tot directament tergiversats pels detractors de la reforma cultural que Wagner professava.

Per tal de situar-nos en un punt inicial des d´on poder començar a expressar les nostres idees sobre aquest tema, m´agradaria que ens poguéssim traslladar anímicament, al moment on succeeixen els fets que els explicarem. Això representa, situar-nos a la meitat del segle XIX i comprendre com vivien i com sentien les persones de cultura elevada d´aquella època. Això és important, perquè no podem caure en l´error de valorar les qualitats morals o culturals d´una persona d´una època determinada, amb els paràmetres d´una altra època.

El segle XIX, va tenir moltes i diverses qualitats i defectes, però a nosaltres ens interessa especialment el ressaltar allò que va afectar principalment als nostres protagonistes, tant els de ´carn i ós´ com als que van sorgir de les plomes d´aquests. Aquest tret distintiu d´aquella època se´n diu ´romanticisme´, una paraula que no és ben entesa actualment entre les persones més joves, perquè es queda en una vaga definició de coses que quasi sempre venen a significar, pel poc versat en la matèria, com una cosa d´enamoraments platònics i altres coses per l´estil. Això no és el romanticisme.

El romanticisme és un moviment cultural i ideològic que va afectar principalment a la vella Europa, molt poc connectat a un nivell ´normatiu´ o d´estil´ i que no obstant, a pesar de què en alguns països es va donar d´una manera molt primerenca (Alemanya, per exemple) i en altres, molt tardana  (Espanya, sense anar molt lluny), tenia uns trets comuns que l´identifiquen per sobre de les èpoques i de les Arts específiques a les que va afectar.

Tot i que no queda massa bé dir-ho, el romanticisme apareix com a oposició a un estat de coses en el què algunes persones no hi estan d´acord. El primer d´ells és que després de la revolució francesa i el triomf de la ´raó´ com a veritat suprema, sorgeix el desig de valorar el ´sentiment´ per sobre de les qualitats raonades de les coses. Si a mi m´emociona contemplar un quadre, considero que aquest quadre és bonic, encara que algú vulgui raonar que no està ben pintat. Si una obra literària m´agrada o no, depèn de si m´emociona o bé em mostra uns valors que em poden commoure i no depèn de què si el seu lèxic està format amb millor o pitjor encert, o si utilitza els temps verbals d´una manera o d´una altra. Si m´enamoro d´una persona, no ho faig perquè les seves proporcions fisiològiques estiguin dintre d´uns paràmetres considerats perfectes o perquè la seva manera de vestir sigui conforme als desitjos de la moda del moment, sinó perquè aquesta persona m´atrau per les seves qualitats morals, o la seva bellesa pugui ser extraordinària per a mi, però no per altres persones.

Resumint, primer tret del romanticisme: El SENTIMENT front a la fredor de la RAÓ.

El segon tret és el d´anteposar els principis ètics davant el poder dels criteris utilitzats. Això sorgeix de la constatació, ja que en aquella època, encara que la civilització pogués avançar molt materialment (recordem que estem en l´apogeu de la ´revolució industrial´), a un nivell superior hi ha un retrocés de la nostra cultura. En aquest punt també podem incloure un retorn a la religiositat i al valor de la nostra cultura tradicional, front a la idea d´una fe quasi exclusiva en el progrés de la humanitat a costa d´oblidar-nos de les nostres arrels.

El tercer tret distintiu d´un romàntic, és el de cercar la bellesa que es pot trobar a través de l´art, de la natura, o de les expressions tradicionals de la nostra cultura. Per això, altres trets del romanticisme artístic serien per exemple, el redescobrir llegendes i tradicions populars, o l´exaltació d´algunes èpoques, mal considerades fosques, com l´Edat Mitja.

Si s´hi fixen bé, quan parlem del què es van suposar mútuament Ricard Wagner i Mathilde Wesendonck, veuran que van realitzar una apoteosi del sentiment, de l´ètica i de la bellesa, que ambdós van plasmar en les seves creacions artístiques, arribant a uns cims en els que molts pocs artistes del seu temps van arribar a somniar.

Aquests cims són per a Mathilde alguns dels seus ´poemes´, que avui escoltarem; els seus contes i drames literaris; per a Ricard el seu ´Tristany i Isolda´, els seus ´Mestres Cantaires´, ´Parsifal´...  No està gens malament per a un simple ´flirteig d´estiu´ com alguns indocumentats ens volen fer creure que va ser l´amor de Ricard i Mathilde?

*  *  *

Per a Ricard Wagner, l´episodi de la seva relació amb Mathilde Wesendonck, va ser enormement important des del punt de vista personal; però també, des del punt de vista creatiu és un període que sens cap mena de dubtes podem dir que és el més lluminós en la vida artística de Wagner, com tot seguit tractarem de mostrar.

A l´hora d´intentar ordenar les idees que em bullien al cap sobre els meus coneixements d´aquest tema, buscava la millor manera d´explicar aquest assumpte a l´auditori. No vull donar moltes xifres, encara que en alguns moments resultaran necessàries per entendre la cronologia dels fets. Tant sols els menciono a efectes pràctics. No els hi dediquin especial atenció.

He preferit anar per un altre camí.

Fa algun temps, en una altra conferència que vaig tenir el plaer de donar a aquest auditori, titulada ´Wagner, l´home´, deia que per a mi, l´aspecte més important de la personalitat de Wagner i que recollia tots els demés, era ´la sensibilitat´. I és per aquí, per on vull portar la meva xerrada d´avui. I per això també l´he començat amb una exposició sobre el que jo considero què és el romanticisme artístic.

M´agradaria entrar de ple en el tema que ens ocupa, recordant-los per què, com a membres de l´Associació Wagneriana, realitzem algunes xerrades que, com aquesta, s´aparten de la forma ´convencional´ de presentar les obres de Wagner: això és, posar un DVD, prémer un botó... i llestos.

El motiu principal és mostrar-los la visió global, en el seu conjunt, d´un geni creatiu; rebutjar la forma en què es tergiversa tot el seu art; però per una altra banda, quan mostrem a l´artista total en la seva integritat com a persona, ens adonem de què aquesta faceta sensible de l´artista ens atrau més que qualssevol d´altra.

Escoltem un exemple de la seva sensibilitat:

Els llegiré l´encapçalament d´una carta dirigida a Ricard Wagner el 1854:

´Molt estimat Ricard: Quin destí el nostre! Estar obligats a viure separats així l´un de l´altre! Tot el que puc dir-te és que penso en tu constantment i que t´estimo de tot cor´.

Aquesta carta és de l´amic del nostre artista, Franz Liszt. Un altre gran artista i protector de Wagner, que va donar a les seves obres més transcendentals un sentiment extraordinari. Ja veuen que el romanticisme no és tant sols una qüestió ´d´enamoraments´ terrenals i ´embolics de faldilles´.

*  *  *

Anem a entrar de ple en el tema que ens ocupa.

A Ricard Wagner ja el coneixem, però qui és Mathilde Wesendonck?

El primer que hem de dir d´una manera categòrica és que una dona capaç d´inspirar obres com ´Tristany i Isolda´ ha de tenir, forçosament, quelcom d´excepcional.

Una persona com Ricard Wagner, amb una seguretat en la seva pròpia capacitat artística, i una fermesa en mantenir les seves conviccions ideològiques, no es podia sentir atret per una persona vulgar.

Mathilde (de soltera Agnes Luckemeyer), en el moment de conèixer a Ricard, té 23 anys. En fa tres que està casada amb Otto Wesendonck, de 36 anys; ambdós són alemanys i resideixen a Suïssa on hi van anar a raure després dels successos revolucionaris de 1848.

El matrimoni Wesendonck, mentre s´instal·la a Zuric, com a amants de l´art que són, assisteixen a diverses vetllades culturals a la ciutat suïssa. El febrer de 1852, Ricard, que llavors té 39 anys i que també es troba exiliat a Suïssa per la seva participació en successos revolucionaris, dirigeix una sèrie de concerts a Zuric. En el domicili d´uns amics comuns, Ricard presenta la seva obertura de ´Tannhäuser´ i és aquí on comencen a conversar per primera vegada tots els amics.

De resultes d´aquesta amistat, els Wesendonck queden captivats per l´art i la personalitat de Wagner, i Otto, descobrint en el seu interior una vocació de mecenes, a la que s´hi pot dedicar degut a la seva situació econòmica, decideix consagrar-se a ajudar als artistes necessitats. Des d´aquest moment comença a protegir al seu compatriota.

Tot seguit, m´agradaria explicar-los com aquesta amistat, portarà a tots els amics participants en ella, a elevar-se per sobre de les seves ´misèries´ diàries. El primer en despertar ha estat Otto, que passa de ser una persona adinerada, però sense pretensions cap els altres, a considerar que té el deure d´ajudar a tots els artistes que tenint quelcom que crear, no poden fer-ho per manca de mitjans materials. Ho farà generosament amb Wagner però també amb altres artistes, com per exemple amb Brahms.

Mathilde també desperta en contacte amb Ricard doncs sent bullir en ella la flama de l´art, que molt poc temps després -com veurem- la durà a escriure els seus primers poemes i a començar una fructífera vida com a escriptora de drames teatrals, i recopiladora de contes i llegendes populars.

Naturalment, el nostre artista també desperta de la seva aparent letargia, doncs des del seu exili no havia escrit ni una sola nota musical. En els últims anys va dedicar tot el seu temps a escriure obres teòriques, i resulta molt significatiu, que tot just quan coneix als Wesendonck, torna a la seva activitat creativa amb un ímpetu desbordant.

Citant a Judith Cabaud, autora de la biografia més completa que s´ha escrit sobre Mathilde:

´El període entre 1852 i 1864 durant el qual Wagner va mantenir relació amb els Wesendonck, va ser el període de creació més fecund de la seva vida (...)´

´A més a més, la correspondència entre Ricard i Mathilde, constitueix una autèntica crònica sobre la gènesi i la composició del ´Tristany´, en la que el compositor va revelar secrets del seu art com mai, ni abans ni després de Mathilde, ho va fer amb cap altre persona amb aquest nivell de profunditat´

El final d´aquest comentari es refereix principalment a ´Parsifal´, del que Wagner desenvolupa, davant dels ulls de Mathilde quasi tota la seva estructura i el caràcter psicològic dels personatges. Juntament amb la correspondència amb Lluís II sobre el mateix tema, es poden considerar unes ´autèntiques obres d´art en prosa´.

Efectivament, aquesta etapa d´esterilitat musical´ cau amb la composició d´una innocent ´polka per a Mathilde Wesendonck´ i amb una sonata acompanyada d´una enigmàtica frase: ´Sabeu el que passa?´ (Nornes en l´Ocàs´). Per respondre a l´enigmàtica pregunta tan sols cal descriure molt per sobre l´estructura d´aquesta peça musical. Està construïda sobre el mateix esquema del que després serà el preludi de ´Tristany´: un inici molt melangiós que condueix en el seu crescendo a quelcom irrealitzable; quan sembla arribar a aquesta fita, la melodia s´enfonsa i torna a la seva melangia inicial. En el primer temps d´aquesta sonata ja es troben intervals del tema que després es coneixeria amb el nom de ´mort d´Isolda´, així com el tema que s´ha anomenat amb posterioritat ´l´anunci de la mort´ de ´La Walkiria´. Amor i mort entrellaçats en la incipient relació entre Ricard i Mathilde. Així, la pregunta ´Sabeu el que passa?´ troba sentit en la música.

A partir de setembre de 1853 comença a escriure la música de ´L´Or del Rhin´, que cada tarda a les cinc, toca per a la Sra. Wesendonck a la suite on aquesta s´allotja de l´Hotel Baur. Entre 1854 i 1856 composa ´La Walkiria´ portant el seu esbós inicial les sigles ´G.s.M.´ (Beneïda siguis Mathilde).

Però és, a partir de 1857, quan les relacions entre Ricard i Mathilde comencen a desbordar-se. En aquestes dates, els Wesendonck s´instal·len a la seva recent construïda casa de Zuric. Per què el seu admirat artista disposi de la tranquil·litat necessària i pugui dedicar-se per complet a la seva tasca creativa, li lloguen una casa en un terreny adjacent a la seva residència, a la que Wagner denominarà afectuosament l´Asil´.

Sovint es pensa que els enamoraments platònics o ideals són una cosa típica de dones i que elles són quasi les úniques en valorar aquestes coses d´una manera excessivament sentimental. Però des d´aquest moment podran comprovar que en l´assumpte de sentiment i amors, els homes també tenen la seva sensibilitat.

El 18 de setembre Wagner entrega el poema de ´Tristany i Isolda´ a Mathilde. Poema escrit d´una tirada en tant sols un mes, entre agost i setembre de 1857. Si comparem el temps que tarda en escriure aquest poema, en contrast amb el que tarda en escriure els altres: ´Lohengrin´, 4 mesos; ´Tannhäuser´, quasi un any; ´Mestres´, 3 mesos; ´Parsifal´, 3 mesos, amb un interval de 12 anys, podem observar el procés de ´febre creadora´ que inunda a Wagner com mai abans li havia succeït.

És evident que Ricard i Mathilde ja estaven enamorats molt abans de traslladar-se a l´Asil´ el 1857, si llegim la correspondència d´aquestes dates. Per exemple en una carta de Wagner a la seva germana escrita el 1858 li comenta:

´... el que durant 6 anys m´ha mantingut i consolat, és l´amor d´aquella jove dona, (...) Ja que entre nosaltres no podia existir una unió total, la nostra atracció va tenir un trist i melangiós caràcter, que sempre va mantenir allunyat tot l´indecorós i que tant sols va tenir com a única font d´alegria el benestar de l´altre. (...) Aquest amor, que primer vam mantenir en secret en el nostre interior, es va revelar obertament quan vaig acabar el poema de ´Tristany´ i li vaig entregar´.

Si unim les dates, veurem que Wagner es refereix a què l´amor d´ambdós ja dura 6 anys el 1858, llavors data de 1852 que és l´any en el que es van conèixer.

Mathilde va exclamar després de llegir el poema de ´Tristany´:

´Ara ja no desitjo res més...´

Aquest amor, obligat per les circumstancies personals dels seus protagonistes, ambdós casats, i Wagner vivint dels ajuts d´Otto, que l´aprecia de tot cor; però sobre tot, obligats per l´altura espiritual de Ricard i Mathilde, es converteix d´aquesta manera en un amor pur i ideal, doncs comporta la renúncia de tot desig egoista. Accepten la seva situació personal respecte a les seves parelles i al mateix temps que aquesta situació es transforma en una font de goig anímic, també és un amor en perpetu sofriment.

Mathilde i la seva influència en Wagner ha tingut molts detractors fins el dia d´avui; són els mateixos que ´rebaixen´ al mestre del pedestal en el que alguns l´hem col·locat. Convé tenir això molt en compte per no caure en la temptació de la ´peresa mental´ i deixar que els demés pensin per nosaltres. Nosaltres estem raonant, d´una manera pausada, però ferma, la importància d´aquesta història d´amor en la vida del nostre artista, i defensarem aquest amor pur de la mateixa manera que defensem la noblesa dels protagonistes de les seves obres.

Quin va ser el comportament dels nostres enamorats quan es confessen mútuament el seu amor?. Esplaiar la seva creativitat interior. Deixar que aquest sofriment, que quasi sempre en la història de l´Art ha estat la font d´on han brollat grans creacions en totes les èpoques, vagi sorgint de forma natural, sense subjeccions ni frens de cap tipus.

Dèiem abans, que per a Mathilde és una font de creativitat, i la proba d´això és que per primera vegada sent la necessitat d´escriure, de treure enfora aquelles idees que bullen en el seu interior.

Així, de l´estat emocional de Mathilde, en correspondència a l´expressat per Ricard en el segon acte del ´Tristany´, van sorgint, una rere altre, una sèrie de poemes que enviarà al seu estimat i que aquest, al mateix temps els hi tornarà amb música. Són el cicle de cançons conegut com ´Wesendonck Lieder´, i que va sorgir amb una extraordinària rapidesa i en una total harmonia de sentiments.

Mathilde, contràriament a la majoria de les muses passives de la història, es converteix ella mateixa en una artista.

Aquest cicle va començar a crear-se entre finals de 1857 i maig de 1858. Vegem el desenvolupament cronològic:

1) ´L´Àngel´ (30-11-1857). [Acords lluminosos de ´Lohengrin´ i evocació I acte de ´La Walkiria´].

2) ´Somnis´ (4-12-1857 i 18-12 la instrumental per a orquestra de cambra. [Estudi per a ´Tristany´]. El 23 de desembre Wagner estrena una versió orquestrada (18 músics) per l´aniversari de Mathilde.

3) ´Pena´ (dues setmanes després de l´anterior) i el 17-12-1857 la música.

4) ´Detura´t´, poema basat en el duo d´amor del II acte, musicat el 22-2-1858.

5) ´Dins l´hivernacle´ (1-5-1857). [Música del preludi del III acte del ´Tristany´.

Es posen les dates de les acabades primerament, doncs posteriorment, Wagner va efectuar arranjaments en algunes. Felix Mottl va escriure la instrumentació de ´Somnis´ per a solista i gran orquestra. Per a la publicació dels Lieder, Wagner va utilitzar les composicions finals d´octubre de 1858 i va  ordenar les cançons, segons la dramatúrgia del text, formant un cicle, i no segons la data de creació: ´L´Àngel´, ´Detura´t´, ´Dins l´hhivernacle´, ´Pena´ i ´Somnis´. Es van estrenar el 30-7-1862.

*  *  *

Ara farem un incís als comentaris que estem fent, per a passar a escoltar el cicle complet dels Lieder de Mathilde Wesendonck.

Tot i que disposem de dos enregistraments diferents, l´ordre serà l´anotat per Wagner per a la seva estrena.

De les cinc cançons, dos d´elles (la primera i la quarta), formen part d´un programa emès per la televisió alemanya, titulat "Wagner a Suïssa", i realitzat pel prestigiós crític vienès, ja traspassat, Marcel Prawy. En aquest programa, realment molt interessant, es realitza una recreació de la vida de Wagner en els mateixos escenaris en els que va transcórrer la seva estada a Suïssa. Les dues cançons de Mathilde, veurem que s´interpreten a la casa de l´amiga d´ambdós, Eliza Wille, -de la que després en parlarem- cedida amablement per a l´ocasió pel seu net, i amb el mateix piano amb el que Wagner delectava als seus amics en les vetllades musicals durant el seu exili. La primera cantant que veurem en aquest documental és Ortrun Wenkel, coneguda wagneriana i més endavant veurem a Gwyneth Jones, de qui no cal presentació. El pianista és Tom Grabowski.

Finalment veurem una recreació del lied "Somnis", que també forma part del programa mencionat anteriorment.

En les versions orquestrals, el text que figura en els subtítols és traducció del recordat A.F. Mayo. No obstant, veuran que els hem repartit un text amb la traducció al català, adaptada a la música, realitzada per Joaquim Pena. Si poden seguir les cançons en català, amb la lletra del nostre il·lustre wagnerià, veuran l´efecte meravellós que s´aconsegueix amb les traduccions rítmiques aquí realitzades, que van contribuir en gran manera a fomentar l´apropament i la comprensió de les obres wagnerianes.

La durada del cicle complet és d´uns vint minuts.

* * *

Aquest cicle de cançons és un dels fruits de l´amor entre Ricard i Mathilde. Però ja hem dit que mentre durava la seva amistat amb Mathilde i especialment durant la seva estança en la caseta de l´Asil´, Wagner es dedica amb notable energia a la seva tasca artística.

Quan ha acabat de composar el poema de ´Tristany´ comença a musicar-lo, però no el podrà acabar a Zuric pels esdeveniments que comentarem després.

Fem un parèntesi sobre el ´Tristany´ per dir-los que Wagner es va consagrar al seu treball amb tots els sentits. El primer esbós en prosa del ´Parsifal´ també el va escriure allí.

Però, la felicitat per ambdós, després d´aquests moments d´eufòria personal i creativa, estava a punt de patir un seriós revés.

Efectivament, l´esposa de Wagner que no va viure sempre amb ell, va interceptar una carta de Ricard a Mathilde i com era d´esperar, va clamar al cel, forçant una decisió d´ambdós enamorats sobre el particular. El destí de la parella Ricard i Mathilde, - els dos estaven casats, recordem-ho - es jugava en la decisió que estaven a punt de prendre.

Mathilde informava al seu marit dels seus sentiments i de les seves nobles intencions, fent que el pobre Otto es consumís pels sentiments de la seva dona i del seu amic, i per un altre costat pels sincers desitjos d´estimació i de mecenatge vers Wagner.

Mathilde, sincera amb el seu marit, no li havia ocultat la passió que emanava del seu cor. Otto coneixia els poemes i la música i mantenia una actitud de confiança en la seva esposa i en el seu amic, perquè la cosa no anés a més. Evidentment, malgrat la bondat d´Otto, quan Minna va organitzar la disputa domèstica, no va tenir més remei que demanar al seu amic que abandonés l´Asil´.

L´Amor de Minna per Wagner ja feia temps que anava navegant cap un naufragi irremeiable, i va creure que amb això havia salvat el seu matrimoni, i realment el que va fer, va ser posar rumb cap el final.

Mathilde va fer el que devia, restar fidel al seu marit i als seus fills, no descartant també, mantenir-se fidel en l´amor a Ricard. Això que dic pot semblar un desvari, però pensem que precisament quan estem parlant d´un amor idealitzat i sublimat mitjançant un comportament exemplar, és possible romandre fidel a ell observant un comportament posterior que sigui reflex d´aquest amor.

Per algunes persones, concretament per a Cosima Liszt, que ja saben que anys més tard es convertiria, quan va morir Minna, en la segona esposa de Wagner; Mathilde ´no va estar a l´altura de les circumstancies´. Així ho expressava ella mateixa:

´L´any 1858 hauria pogut ser decisiu en la vida de Wagner, si Mathilde hagués estat a l´altura de les circumstancies´

Però nosaltres creiem, com diu Anna d´Ax en el seu llibre ´Wagner vist per mi´ que:

´cadascú jutja als demés d´acord amb el propi temperament. Jo crec que l´any 1858 va ser decisiu per a Wagner, precisament perquè Mathilde va estar a l´altura de les circumstancies, i que l´amor del mestre per aquesta dona, té una influència cabdal en les seves últimes creacions´.

Vegem com ambdós van estar a l´altura de les circumstancies.

El 1858, Wagner es veu obligat a anar-se´n de Zuric. Els dos enamorats es fan la promesa de portar un ´diari´ on anotaran els seus íntims sentiments.

Per aquest diari sabem amb detall els sentiments que els embargaven i l´amor noble i pur que es professaven. Les anotacions de Wagner són d´una profunditat quasi mística, que fan callar als que no veuen en aquest amor ideal més que un amor baix i mundà.

La primera anotació en el diari de Wagner és del 21 d´agost de 1858 i arriba fina a finals d´aquest any. El 22 de desembre de 1858 comença el segon diari.

Wagner dóna el diari a Eliza Wille, amiga i confident d´ambdós, que el fa arribar a Mathilde.

Més endavant llegirem una carta que Wagner escriu a la senyora Wille, on li expressa, en unes paraules que no donen lloc a cap dubte, l´amor que sent per Mathilde i com precisament, com a fruit d´aquest amor i pensant en el be de l´estimada, l´única sortida que li queda és la renúncia.

Renúncia a la culminació del seu amor, però aquesta renúncia porta amb ella, una fidelitat per sobre dels convencionalismes socials.

En total la història ens ha guardat 148 cartes i notes de Wagner a Mathilde.

En el seu diari a Mathilde, anota a Venècia el 29 de setembre de 1858:

´Els que venen a veure´m esperen trobar, segons totes les possibilitats, la imatge d´una dona estimada. No! D´ella no en tinc cap. Però porto la seva ànima dintre del cor. Que la vegi qui pugui!´

L´abril de 1859, Wagner va camí de Luzerna i visita als Wesendonck. Des d´aquest encontre la correspondència es normalitza i en diverses cartes inclou compassos del ´Tristany´.

Com podem imaginar, al marge de la correspondència, l´actitud creadora de Wagner no s´interromp. Amb respecte a ´Tristany´, per exemple, la música és composada a Zuric, Venècia i acabada a Luzerna l´agost de 1859.

L´octubre de 1859 es trasllada a París per muntar el seu ´Tannhäuser´, i des d´allí, per mitjans de la correspondència informa puntualment a Mathilde d´aquests esdeveniments; també Otto lluitarà a favor del seu amic, fent això molt feliç a Wagner quan veu que l´amistat amb el seu mecenes no s´ha trencat. Quin gran gest el d´Otto, que malgrat tot el que ha succeït també segueix fidel a la seva amistat amb Ricard!.

Tot transcorre amb una certa normalitat, però arribem a un segon i molt important punt d´inflexió en la relació d´ambdós. Aquest punt es dóna exactament el novembre de 1861 a Venècia.

En aquell moment, els Wesendonck i Wagner coincideixen en el transcurs d´una visita a la ´Acadèmia de Venècia´, i després d´un rencontre entre tots els amics, Wagner, quan contempla a Mathilde feliç de bracet del seu marit, decideix que l´única sortida a la situació d´aquest amor, és refugiar-se en el seu treball i renunciar, pel bé de la seva estimada, a l´amor que ha estat la font d´inspiració de la seva vida.

A finals de 1861 Ricard escriu a Mathilde:

´(...) Tant sols ara estic resignat. Les hores del nostre últim encontre a Venècia han estat suficients per destruir la meva última il·lusió amorosa: retrobar-nos novament a l´Asil´ i poder viure novament al seu costat.

Dec reconèixer que la llibertat que necessita i que deu mantenir, no podria conservar-la si jo estigués al seu costat. Tant sols el meu allunyament pot donar-li la força per actuar, segons la seva pròpia voluntat. (...)

No puc suportar veure-la oprimida, subjecta, pagant el preu de la meva proximitat. Al no poder compensar aquest sacrifici, ja que la meva proximitat no li pot oferir res i davant el pensament de què el menys dolorós que puc fer per vostè en aquestes circumstàncies, ha d´ésser pagat amb la llibertat i amb la dignitat humana, la proximitat és per a mi una tortura. (...)

Segueixo pensant que per a mi és un consol haver-li proporcionat algunes aficions i saber-la en un medi social que fa que el seu dolor tingui un caràcter idíl·lic i suau.

Per part meva, intento situar correctament la meva vida, de tal manera que sense ser molestat pugui seguir el meu impuls creador. (...) Llavors, precisament gràcies a vostè, podré arribar a ser jo mateix, a ser alguna cosa. (...)

De la meva vida sabrà sempre el just... l´extern. De l´intern... en pot estar ben segura! Crec que voldrem veure´ns de tant en tant, no és veritat? Però sense cap desig! Lliures, per tant!

Aquesta és una carta ben singular! No creurà el fàcil que m´és el saber, que vostè sap, que jo sé, el que fa temps que sap!

Aquí, encara una cançó de sabater!´

Aquests dos últims paràgrafs són una referència al seu ´Tristany´ i a Hans Sachs en el moment de renunciar a l´Eva.

Mathilde li va contestar el gener de 1862. A propòsit d´uns comentaris sobre Schopenhauer, escriu:

´Així vaig recordar la nostra relació personal; veia davant meu tota la riquesa del món que vostè va obrir al meu esperit infantil; els meus ulls admirats no s´apartaven de la meravellosa construcció, el cor glatia més i més amb un íntim agraïment i, sentia que no podia perdre res d´això! Mentre respiri m´esforçaré, això és una obra vostra.´

Des d´aquest moment, cadascú es refugia en el seu treball, però l´amor no mor. Mathilde escriu belles poesies (´Amor constant´, ´L´abandonada´) i Wagner se centra en els assajos per posar en escena el seu ´Tristany´. També acaba la composició dels ´Mestres´. El 5 de juny de 1863, més d´un any després del trencament voluntari amb Mathilde escriu a la seva amiga i confident Eliza Wille:

´Estimada i respectada amiga, aquests dies voldria escriure als Wesendonck, però tant sols ho hauria de fer a ell. Quan penso amb Mathilde, el meu cor es torna tan sensible i pletòric que m´és impossible dirigir-me a ella amb l´obligació de reprimir-me. Tal i com està el meu cor, no li puc escriure sense trair al seu marit, al que aprecio i tinc en alta estimació. Que puc fer? No puc tenir aquesta situació amagada en el meu cor, al menys una persona ha de saber el que em passa. Per això li dic a vostè: ella és i seguirà estant el meu primer i únic amor! Ho sento cada vegada amb més força. Ha estat el moment culminant de la meva vida. Els bells i inquiets anys que vaig viure en l´encant, sempre creixent, de la seva proximitat, del seu afecte, van contenir tota la dolcesa de la meva vida. (...)

Renuncio a tot, l´únic que vull és pau en el meu treball, l´única cosa que m´allibera dels meus escrúpols i que em pot fer realment lliure! Renuncio a l´amiga en la seva pròpia llum, a l´amiga a qui no puc oferir millor prova del meu amor etern que negar-me a tornar-la a veure. (...)

Ai, benvolguda amiga! Només s´estima una sola vegada en la vida. (...) Sí, estic totalment segur que no deixaré mai d´estimar-la, a ella sola en el món!

Vostè sabrà respectar la innocència d´aquesta confessió i em perdonarà haver-li fet´

Aquesta carta, com hem comentat, escrita el 1863, quan la separació entre Ricard i Mathilde ja era efectiva, mostra inequívocament, els sentiments que embargaven a Wagner en absència de la seva ´musa´.

Que l´artista seguia pensant en la seva Isolda i en la seva correspondència, ho veiem reflectit en les seves obres.

En les dues obres posteriors a ´Tristany´ trobem fragments que proven que seguia tenint a Isolda en el seu cor. Parlem d´aquests dos fragments.

El primer exemple és de ´Els Mestres Cantaires´. Tenim un fragment del tercer acte, on Eva agraeix a Hans Sachs l´estimació i la felicitat que sempre ha procurat buscar per a ella. Al final de la seva intervenció, sonen clarament les notes del tema de les ´Arts d´Isolda´. A aquesta intervenció d´Eva en segueix una de Sachs, on Wagner realitza una referència a ´Tristany´, quan recorda el sofriment del rei Marke. Fixin-se en el final de la intervenció d´Eva, quan sonen les notes del ´Tristany´.

El segon exemple és de ´Parsifal´. També en el tercer acte, davant el cansament de Parsifal, aclaparat pel dolor i el cansament, Kundry s´apressa a portar-li aigua que el pugui refrescar, i en aquest moment, d´una manera clara es poden escoltar les quatre notes del tema de les ´Arts d´Isolda´, flotant en l´ambient.

*  *  *

Quan Wagner acaba de posar música a ´Parsifal´ té 66 anys i com diu Anna d´Ax en la seva obra:

´Aquelles quatre notes, síntesi del seu drama, clarament intercalades en la seva última creació, subratllen amb tendresa el seu amor, únic, perfecte, immortal com la seva obra´.

Però com que coneixem millor la vida de Wagner que la de Mathilde, tornem a ella per veure, a grans pinzellades com transcorre la vida de la seva ´musa´.

Ja coneixem la resposta que va realitzar Mathilde a la carta que confirmava la renúncia de Wagner, agraint-li també - de fet de la mateixa manera que Eva agraeix a Sachs la seva cura - la inspiració i la riquesa que va aportar a la seva vida.

Si veiem que Wagner es va refugiar en el seu art, podem dir que Mathilde, animada per la confiança que li va infondre Ricard, va decidir dedicar-se també a la creació literària. Quan ho decideix? Doncs justament, quan Wagner li parla de refugiar-se en l´art com a única sortida a la seva situació anímica.

Comentàvem abans, que Mathilde no era una ´musa´ passiva, sinó que ella mateixa havia descobert el camí de l´art per mitjà de la literatura. A més a més de la seva correspondència, tenim una variada col·lecció de poesies, d´estil romàntic o llegendari, així com diverses obres de teatre. També té nombrosos contes, dos dels quals, ´l´ocell estranger´ i ´el cigne´, enviats a Wagner a Venècia tenen reminiscències de les seves vivències amb Ricard.

Podem efectuar un petit resum de les seves principals obres, per poder dir, sens cap mena de dubtes, que la seva dedicació a la creació literària no va ser solament d´una manera circumstancial:

- Poemes a la mort del seu fill: ´Queixa de la mare´, ´A Guido´. Poc temps després, també un conte: ´L´ocell estranger´.

- Per la tardor de 1862 publica el seu primer llibre de poesies: ´Poesies, cançons populars, llegendes i sagues´. [´Amor constant´,´L´abandonada´, recorden els seus sentiments vers Ricard].

- El 1864 ´Contes i comèdies fantàstiques´, dedicats als seus fills Myrrha, Carl i Hans.

- El 1866 ´Genoveva´, en tres actes. Basada en una llegenda medieval.

- El 1868 ´Gudrun´ (l´home no ha d´ésser forçat), drama en cinc actes basat en llegendes germàniques.

- El 1869 ´El llibre alemany dels nens en imatges i paraules´ (poemes juvenils amb boniques il·lustracions).

- El 1871 ´Frederic el Gran´, drama en cinc actes, dedicat a la joventut alemanya i destinant a la ´Fundació Alemanya d´Invàlids´ els ingressos del mateix.

- El 1872 ´Edith o la batalla de Hastings´, drama en quatre actes. (Acaba amb la redempció per amor de la protagonista).

- El 1874 una nova entrega de ´Poemes, cançons populars, llegendes i sagues´. (Inclou ´Mignon´, poema en cinc parts i 25 estrofes sobre Goethe).

- El 1875 ´El mite de Baldur´ (basat en llegendes medievals).

- El 1878 ´Ulisses´, obra en dos actes i una introducció.

- El 1890 ´Cançons i poemes per a nens´.

- El 1891 ´Alcest´, drama en quatre actes.

Com podem veure, no hi ha cap mena de dubte de què, influenciada per les paraules i l´exemple de Wagner, Mathilde també va dedicar la seva vida, en la mesura de les seves possibilitats, al difícil camí de l´Art.

En aquesta petita biografia de les seves obres, no hem inclòs les ´obres soltes´ con són els 6 lieder que va escriure el 1876, basats en les emocions de l´estrena de la tetralogia wagneriana, o el poema escrit a la memòria de Wagner amb motiu de la seva mort. I tampoc altres nombrosos poemes i contes dedicats a més a més dels seus fills, als seus nets i que sempre tenien conclusions moralitzadors.

Pel que respecta a la vida personal de Mathilde, hem de dir que a partir de 1872, la família Wesendonck torna a Alemanya i s´instal·la a Dresde.

El 1876 assisteixen a la inauguració del Festpielhaus. Fruit de les emocions de l´estrena de ´l´Anell´, Mathilde escriu 6 lieder.

Des d´aquest any, assisteix a tots els Festivals de Bayreuth.

El 1882 assisteix a l´estrena de ´Parsifal´

El 1886, tres anys després de la mort del seu amic, assisteix (per fi!) a la representació del ´Tristany´ a Bayreuth. No va poder estar present a l´estrena mundial a Munic el juliol de 1865. De manera que va esperar 21 anys per sentir per primera vegada ´la seva´ obra. Que va sentir Mathilde aquell dia? Potser va recordar aquells mots, enigmàtics com molts altres de Ricard:

´Allí on estem no ens veiem; únicament allí on no hi estem es fixa la nostra mirada´.

Els seus amics la van precedint en el camí de la vida. El febrer de 1883, com sabem, mor Tristany; el 1894 la seva amiga i confident Eliza Wille; i el 1896, el seu extraordinari i bon marit Otto.

Mathilde segueix peregrinant cada any amb fidelitat, a Bayreuth.

Per comprendre l´amor de ´Tristany i Isolda´, són molt eloqüents les paraules emprades per Mathilde quan escriu el 1892, alguns anys abans de la seva mort, al crític anglès Ashton Ellis:

´El llaç d´unió que el lligava a Mathilde Wesendonck, a qui solia dir la seva ´musa´, va tenir una naturalesa tan noble, sublim, pura i ideal que, ai!, només serà comprès per aquells que, en el seu propi i noble pit, sentin la mateixa elevació i despreniment espiritual´.

En un poema escrit amb motiu de la inhumació de Ricard Wagner a Bayreuth, escrivia:

´Parlaves sovint amb plaer de la mort,

guardo en la memòria temps passats

quan calmant el cor palpitant

creies un premi la pau de la mort!

L´amor de Tristany parla del desig de la mort,

en el dolor d´Amfortas es troba l´anhel de la mort

i en el front de Kundry, Parsifal dóna el bes redemptor,

consagrant-la a la mort!

La teva vida va ser en aquest món una diària jornada creadora,

després arribà l´ocàs i després la nit,

i el teu noble cap s´ha rodejat de la pau del sepulcre.

Descansa! Salve! Tot s´ha consumat!´

L´agost de 1902, Isolda també dormí en la ´pau de la mort´.

Aniré acabant aquesta xerrada citant novament el treball realitzat per Maria Infiesta:

´Mathilde és l´autèntica heroïna wagneriana, en la ficció i la realitat! Ella és la prova vivent de què els personatges dels drames wagnerians poden ser reals, i de què en el món sempre existiran persones sublims que ens ajudaran a superar-nos en els nostres moments de descoratjament i pesar´.

*  *  *

I acabarem d´una manera inusual per nosaltres. Desoint els nostres propis consells que els hem anat reiterant en nombroses ocasions en aquesta mateixa sala, sobre ´l´obra d´art total´ on hi conflueixen música, text, gest escènic i escenografia. Acabarem simplement ´escoltant´ el final de ´Tristany i Isolda´

Oblidem-nos de què canta tal o qual persona, dirigits per aquest o aquell director famós. Oblidem-nos de la data de l´enregistrament i de l´orquestra que el realitza.

Ens agradaria que es concentressin en la sublim història d´amor que els hem relatat, i en el text i la música escrits per aquesta ocasió, i aquí magníficament traduïts - adaptats a la música - pel nostre insigne poeta Joan Maragall.

En aquests 7 o 8 minuts que dura la ´mort d´amor´, que cadascú posi el rostre de Tristany i Isolda que desitgi. Ara tan sols existeix el sentiment.

 

*  *  *  *  *  *  *  *

 

CINC POEMES

(Mathilde Wesendonck - Richard Wagner)

[Traducció adaptada a la música per Joaquim Pena]

 

L´ANGEL

 

Quan els anys poc pes me feien,

molts, parlant dels àngels, deien

que del cel deixant l´estada

fan vers nostre món volada,

 

car ont hi ha un cor qui alena

decadint-se en mig la pena,

on plorant a dolls tremola

i en torrents de sang s´escola,

 

on fervent està pregant

sempre, redempció implorant,

llà devalla l´àngel bell

per a dur-lo al cel amb ell.

 

Cert, també jo un àngel veia

d´ales blanques qui´m sonreia,

lluny s´en duia tot mon dol

i l´esprit al cel d´un vol.

 

 

DETURA´T

 

Roda del temps qui´l curs fa abrivat,

regla de l´eternitat,

astres radiants qui l´espai ompliu

i´l món esfèric circuïu;

mare-creació, detura´t si´t plau;

ja prou mudança, deix-me en pau !

 

Pren ja repòs, força gegant,

vella pensa, tostemps creant!

Frena ta empenta, domta els teus vols,

calla anc que sigui un segón tan sols!

Pols qui batega, resta ben ferm;

fina ta cursa, oh jorn etern!

per´ que en dolça i sortosa oblidança

jo trobi d´alts goigs la gaubança.

 

Si´ls teus ulls joi als meus me donen,

nostres cors en un sol se fonen;

l´ésser en l´ésser parió´s retroba

i ja no´ns puny sofirença nova.

Els llavis són muts, en màgic silenci;

cap desig no hi ha que´l cor no venci;

ovira l´home´ls arcans divins

i en la Natura parla l´esfinx!

 

 

DINS L´HIVERNACLE

 

Doma verda qui´m corones,

d´esmeragdes baldaquí,

plantes filles d´altres zones,

prest digueu: què us fa entristì?

 

Vostre mut brancatge en l´aire

va vinclant-se i dibuixant;

d´ell ne brolla dolça flaire,

les tristicies consolant.

 

Com dalint-vos, amb fatlera

ara´ls braços heu estès,

abraçant en tal quimera

sols buidor i fret no-res.

 

Prou que ho sé jo, pobres plantes,

car tenim igual destí;

mal que´ns nimbin llums radiantes,

nostra patria no és ací!

 

I tal com el sol fuig ara

de l´esclat del jorn tan buit,

cerca aquell que´l dol amara

les tenebres de l´oblit.

 

Ve´l silenç, la fosca es plena,

fan les fulles lleu remor;

cau a gotes la serena

matiçant la llur verdor.

 

 

PENA

 

Sol, qui al cap-al-tard amagues

el teu rostre encès com l´or,

i en la mar ton foc apagues

com anant envers la mort;

 

l´endemà, de nou despert,

gloria estens per la foscor

i reprens l´antic poder

com un hèroe triumfador!

 

Ah! per què´s consum mon aima,

per què´m fuig del cor la pau,

puix que´l sol també s´esblaima,

puix que´l sol també decau?

 

Si la pena un goig procura,

si en la mort la vida hi ha,

oh, mercès a la Natura

qui eixa pena´m vol donâ!

 

 

SOMNIS

 

Digues: quins mirífics somnis

mos sentits així empresonen

i mai, com l´escuma flonge,

en el buit no-res no´s fonen?

 

Somnis, qui més bells esclaten

cada dia i cada instant,

i amb llur celestial poixança

d´alt conort l´esprit refàn.

 

Somnis, qui com raigs devallen

vers la nit del cor qui tembra

i una eterna idea hi graven:

tot oblida-ho, ço remembra!

 

Somnis, com les flors eixides

de la neu al bes del sol,

qui delicies mai sentides

fan brollâ en l´ivern del dol,

qui revifen i espandeixen

dolç perfum boi somniant...

Mes damunt ton sí´s marceixen,

i -ai laç- mústics, se desfàn!

 

 

*  *  *

 

TRISTANY I ISOLDA (Final)

[Traducció adaptada a la música

per Joan Maragall]

 

Suau i tendre

son somriure,

sa mirada

dolça i pía.

Contempleulo

¿no´l veyeu?

Llum gloriosa

llu en son rostre,

estel radiant

qu´al cel s´en va!

¿no´l veyeu?

com son cor

ardit s´aixampla,

rica font

de son pit va brollant!

Com sos llabis

plens d´amor

dolsos llensan

suaus sospirs.

Dieume! Amichs:

¿sols jo´l sento y veig?

¿Sols jo sento

l´harmonía,

qu´admirable,

misteriosa,

tendre´s queixa,

tot ho conta,

dú la calma

tant sonora

que´m penetra,

que m´enllassa,

que m´envolta

ressonanta.

Veus més claras

que m´inondan,

¿son onadas

d´ayres dolsos?

¿son encisos,

boyras flayrosas?

Com onejan,

remorejan;

¿las respiro?

¿las escolto?

¿M´hi enfonzo?

¿M´hi ubriago

y respiro

els seus aromas?

¡En el mar onejant,

en el vent ressonant,

en l´alé palpitant

qu´ompla´l mon,

negarse,

desferse,

inconscient

goig suprem!

 

 

 

l'ATENEU BARCELONÈS 2009-11-16