Associació Wagneriana de Barcelona

María Infiesta

Tema: Der Fliegende Holländer

 

Bona tarda.

Gràcies com sempre, per ser aquí amb nosaltres, per compartir aquesta estona d´iniciació a Wagner.

En la introducció del mes passat, la senyora Eva Muns va parlar molt sobre la situació personal en la que es trobava el Mestre de Bayreuth quan va composar L´Holandès Errant, les seves peripècies, els problemes que tenia, ho va estant explicant bastant àmpliament i també va parlar de les fonts literàries en les quals s´havia basat Wagner per composar L´Holandès Errant. També va parlar del fet de què Wagner va escriure un esbós del llibret i que se´l va tenir de vendre per raons econòmiques. I que a aquest esbós un altre compositor li va posar música, però el tema li havia agradat tant a Wagner, que no el va deixar córrer i va tornar a escriure un altre llibret, posant-li ell la música, que és el que coneixem com L´Holandès Errant, que és el que avui veurem el segon acte.

Podríem dir que, com tantes vegades al llarg de la seva vida, Wagner va escriure L´Holandès per a ell mateix, perquè ell tenia una necessitat de composar aquesta obra. A Wagner no li agradava que li fessin encàrrecs, de fet en va acceptar molt pocs, i les obres que feia, les feia, perquè les portava dins seu i sentia la necessitat interna de composar-les.

Wagner, de fet, va escriure bastants llibrets als que, al principi, hi pensava posar música i després no ho va fer. Per dir-ne uns quants, tenim per exemple Wieland el herrero, La feliz familia de los osos, Jesús de Nazareth, La sarracena, tots són llibrets que existeixen, el text està acabat, i després a ell no li va interessar i no els hi va posar música. Però hi ha altres temes, que li van arribar al fons del cor, i els va convertir en drames musicals. Doncs L´Holandès Errant va ser el primer de tots aquests.

Per un Wagnerià de referència, el Dr. Carlos Duverges -al llarg d´aquesta conferència aniré citant els noms dels autors que he estat rellegint per tal de fer aquesta xerrada, per si hi ha alguna persona que vulgui aprofundir o per què tinguin referències d´autors que  al nostre parer són interessants en relació al tema de Wagner-. Aquest wagnerià, el Dr. Carlos Duverges, ens explica que en L´Holandès, per primera vegada en Wagner, existeix una íntima col·laboració entre el poeta i el músic. D´això en parlarem una mica al final.

En contra de composar com es feia en aquell moment en el que es composaven fragments independents de música, Wagner, per primera vegada es podria dir que composa com una simfonia continua i va unint els fragments amb els motius, els temes musicals conductors, i aquests temes musicals ens estan traduint el sentiment dels personatges que surten en el drama, i que posen en evidència el que reposa en l´ànima dels intèrprets, però de manera que realment el personatge no n´és conscient, és la música, el "leitmotiv", el que ens està dient què és el que sent l´ànima del personatge. La música que Wagner composa, no descriu les coses accidentals o exteriors, sinó el que ell busca és expressar els estats de l´ànima, l´ interior de la persona.

En aquest acte segon que avui escoltarem, la paraula sola no aconseguiria l´efecte que realment dóna sense aquesta manera de composar que va ser totalment innovadora i que per això al principi no va ser gaire compresa. És així que per primera vegada Wagner caracteritza als personatges i algunes situacions del drama, mitjançant determinats motius musicals que es van repetint quan interessa ressaltar el personatge. Per exemple, sentim el "tema de l´Holandès" o bé el "tema de Senta", o quan es menciona o es repeteix l´acció. Així podem sentir el "tema de la Tempesta", el "tema de la Redempció", el "tema de la Condemnació", perquè té un motiu interior en aquest moment del drama.

Segons el moment, el motiu es pot interpretar en diferent tonalitat, en diferent timbre o en diferent ritme, depèn de si es vol donar un sentiment més d´alegria o més de tristor.

De motius, ni ha molts. A l´Associació Wagneriana de Joaquim Pena en van trobar moltíssims, però ni ha alguns que són els més importants, que en aquest cas podrien ser el de "L´Holandès", el de "Senta", el de la "Redempció per amor" d´un amor fidel fins la mort, el de la "Mar i les tempestes", en aquest segon acte que veurem, el motiu de "Daland", i alguns que es van repetint, com el de la "Redempció" que són els que més ens sonen. Això, en L´Holandès, Wagner ho fa d´una forma molt senzilla i ho anirà desenvolupant a mida que va composant obres, i on és més impressionant és en les darreres obres seves, en el Tristany, en la Tetralogia i en el Parsifal. En L´Holandès encara està una mica verd en aquest sentit.

En aquesta xerrada, parlaré dels personatges que surten en aquest acte segon, que de fet són tots els personatges cabdals de l´obra, de la correspondència que Wagner volia que existís sempre entre el text i la música, de la interpretació que ell volia, perquè va deixar amb tot detall com volia que s´interpretés l´obra i del contingut espiritual que ell sempre buscava transmetre en totes les seves produccions.

El primer a recalcar, tantes vegades com calgui i que gent del món musical no està d´acord amb aquesta opinió, però que pels wagnerians normalment sí que és així, és que Wagner esdevé poeta i músic a la vegada i no és menys important la seva faceta de poeta que la seva faceta de músic. Hi ha gent que diu que com a poeta és molt dolent, però Wagner donava la mateixa importància a una faceta que a l´altra. 

Fins aquest moment de la seva carrera compositora, en el que ja havia fet Les Fades, La prohibició d´estimar i Rienzi, les dues facetes anaven separades. Primer de tot, ell i tots els compositors en general, o encarregaven el llibret a una persona que ja es dedicava a això, o escrivien el llibret ells mateixos, per més tard posar música al llibret ja redactat. La gran novetat de Wagner va ser la de transformar l´òpera en inspiració poètica, és a dir, que en la trama argumental existeix també una acció interior en l´ànima dels personatges. Aquesta trama no la veiem físicament en l´argument, en el llibret, i és aquesta trama la que ens va indicant el "leitmotiv".

El tema de l´obra d´avui, és un que el compositor va valorar enormement i que va repetir constantment al llarg de la seva vida, que és el tema de la "Redempció per amor" i en aquest cas mitjançant la mort.

Aquest tema de la redempció, Wagner el va tractar de maneres diferents, però el veiem en moltes de les seves obres. Tenim, per exemple, en Tannhäuser que Elisabeth redimeix al pecador i també mor. En Parsifal, Parsifal redimeix a Amfortas però no mor. També podríem dir que el Capvespre, al final redimeix a Wotan i que quan l´Anell és llançat a les aigües del Rhin, la humanitat també queda alliberada. També en Tristany i Isolda podem dir que quan moren tots dos, de fet queden alliberats. És a dir, que el tema de redimir és un tema constant en la producció wagneriana. No obstant, en L´Holandès hi ha una diferència important respecte a les altres obres i és que en aquest cas, és l´Holandès el que demana que se´l redimeixi, en canvi, en les altres obres, és el personatge, que decideix redimir al pecador o a qui sigui. Així, trobem realment molt egoista l´actitud de l´Holandès en tant que el personatge de Senta, particularment penso que és la veritable protagonista de l´obra; no és l´Holandès sinó que és Senta. Senta és l´esperit heroic que somnia redimir a l´Holandès.

El doctor Carlos Duverges, que ja he mencionat, en la seva traducció i comentari sobre L´Holandès, esmenta les següents paraules de Wagner: "Recordo que vaig escriure el text i la melodia de la Balada de Senta abans d´haver-me posat en obra per a L´Holandès. Inconscientment, vaig dipositar en aquest fragment, tots els gèrmens temàtics de la partitura sencera, tal com es dibuixava en el meu pensament. Tant és així, que un cop enllestida l´obra, vaig tenir la intenció de nomenar-la ´Balada dramàtica´. Quan vaig passar a la composició, la imatge temàtica que havia concebut, es va estendre per si mateixa, com si d´un teixit es tractés en l´obra sencera". És a dir, que la Balada, que justament entra en l´acte d´avui, de fet, conté tot L´Holandès.

Com és habitual en aquest compositor, una vegada acabada l´obra, no va deixar de fer menció i especificar amb tot detall com volia que es representés. La major part de les indicacions que Wagner va fer sobre L´Holandès, es troben reunides en un article que va signar el 22 de desembre de 1852, pel teatre de Weimar. L´obra s´havia estrenat per primera vegada a Dresde el 2 de gener de 1843, és a dir, quan Wagner tenia vint-i-nou anys i estava a punt de complir-ne trenta i no havia tingut massa èxit.

Franz Liszt escriu al respecte: "Quan es va estrenar L´Holandès Errant, va causar la impressió d´una obra en la que la seva profunda aflicció i lúgubre simplicitat, no la feien adequada per a l´escena". És a dir, que la gent volia una òpera "a la italiana". En canvi, el propi Liszt diu: "L´interès d´aquest drama ideal es concentra en l´intercanvi de sentiments i paraules -veiem  la importància del text- en aquesta tragèdia que es desenvolupa en les regions més elevades i profundes de l´ànima. L´orgull desbordant d´egoisme ha estat la causa de la ruïna d´un ésser humà. Només un desbordant amor abnegat d´un altre, pot tornar a enlairar-lo".

Ara repassarem una mica, l´acció de l´acte segon, que és el que veurem i escoltarem avui, i aniré mencionant fragments d´aquest escrit de Wagner on explica com s´ha d´interpretar l´obra.

L´acte comença amb l´escena de les filadores, que entonen una cançó que va acompanyada d´una acolorida instrumentació que imita el brunzit de les filoses. Finalitzada la cançó, les burles que les noies fan a Senta contrasten amb el silenci obstinat d´ella. Llavors sentim el tema de la "Redempció" i quan sentim aquest tema, descobrim el perquè de l´estat melancòlic de la protagonista. La causa és el retrat de l´Holandès Errant, que en la versió que veurem avui, es troba penjat sobre el marc de la porta de l´entrada. Les noies volen xerrar i Senta vol que pensin en l´Holandès i que s´impliquin. Llavors Senta demana a Mary, la seva dida, que canti la Balada. Quan Mary, li diu a senta abans de començar la Balada:

"Der fliegenden Holländer lasst im Ruh!"

(L´Errant Holandès deixa en pau!). Abans de dir aquestes paraules, l´orquestra ens toca el tema de "L´Holandès".

Les traduccions catalanes que faré avui, són totes de l´Anna d´Ax. Les de Joaquim Pena són molt estimables, però potser són més difícils de comprendre pel seu català antic. Llavors, com que mai no sabem decidir a qui estimem més, si al Joaquim Pena o a l´Anna d´Ax, si l´Anna d´Ax ho fa més planer, doncs jo en aquesta conferència faré servir les traduccions d´ella.

Com que Mary no vol cantar la Balada, la canta Senta. Comença amb un tremolo intens de la corda que suggereix el mar furient, i el motiu de "L´Holandès" que sentim interpretat pel metall. Amb el tema de la "Redempció" tot es calma, agafant un to molt gran de melancolia. La Balada de Senta és un lied format per tres estrofes idèntiques, amb l´única diferència que en la segona i la tercera estrofa, les noies noruegues canten també en cor en la segona i "a capella" en la tercera.

Sobre el paper de Senta, que és una noia que no sap res del món, Wagner escriu en aquest article que he esmentat: "El seu caràcter somniador, no s´ha d´interpretar com sentimentalisme de mal gust, ans al contrari, Senta és una massissa noia del Nord, força innocent, que viu en mig de la molt característica natura septentrional. És allà on la Balada de L´Holandès i la imatge del navegant, poden despertar en una naturalesa forta i simple, el sublim anhel de la conversió del damnat. Tal desig es manifesta en ella amb una idea subjugadora i violenta que només pot concebre un ésser innocent. Hom ha observat que les noies noruegues tenen una gran sensibilitat. D´aquesta mena de sensibilitat és la que sembla tenir Senta, no pas malaltissa. Tal és el caràcter de la pàl·lida Senta". Com poden veure, Wagner descriu amb tota claredat la psicologia de Senta, que és molt diferent de la Senta que ens mostren avui en dia les produccions del Regietheater, fins i tot en el mateix Festspielhaus de Bayreuth,  les darreres interpretacions del personatge de Senta no es corresponen en absolut amb el personatge ideat i idealitzat pel Mestre de Bayreuth. De fet, el mateix Wagner va dir que havia enaltit les dones més que qualsevol altre poeta o artista, i realment, el concepte de la dona en Wagner, és molt impressionant. En L´Holandès, Senta renuncia a l´amor humà, per un amor pur. I aquest amor pur, podríem dir que és la compassió o la pietat.

Acabada la Balada, entra Erik i llavors ve el duo entre Senta i Erik, que de fet es diu que és un duo, encara que només per uns breus instants canten els dos a la vegada. Seria més bé com un diàleg entre Erik i Senta.

Erik és un caçador que està enamorat de Senta des de sempre, i tenia esperances de casar-se amb la noia. Sobre el personatge d´Erik, escriu Wagner: "Erik tampoc no és cap sentimental, al contrari, és vehement, violent, esquerp, eixut, tal com ha de ser qui viu en la solitud de les muntanyes del Nord". Entra en escena a temps de sentir les darreres paraules de Senta en les que demana ser ella qui redimeixi a l´Holandès. Concretament, quan entra, Senta està cantant:

"Oh! Sigui jo la que fidel et salvi!                                                      

L´àngel volgués a tu donar-me!                                                             

Per mi la gràcia a tu arribi;                                                                      

en mi la trobis!"

Erik reconeix que el retrat de l´Holandès que penja de la paret, suposa un greu perill per a ell i que exerceix un poder important sobre Senta. Llavors, Erik inicia la seva intervenció amb un "Senta!" fort i mantingut. Mary i les donzelles surten de l´escena i Erik inicia aquest duo en el que trobem recitatius i àries. És una música amb molta melodia, sobretot quan canta l´ària en la que expressa el seu amor per Senta:

"Mein Herz, voll Treue bis zum Sterben"

(Mon cor fidel, que és teu per sempre), la melodia és preciosa. A continuació li diu que té por de no ser correspost per ella, i per tal d´explicar-li li refereix un somni que ha tingut i que comença amb les paraules:

"Auf hohem Felsen lag ich träumend"

(Sobre una roca estès, en somnis), en el que li explica al final que veu com ella s´entrega a l´Holandès. Comença a cantar aquest somni en una tessitura molt central i a mida de què va avançant, va pujant.

Un altre autor, Ramón Regidor Arribas, va escriure diferents llibres sobre la interpretació vocal dels drames wagnerians i diu que aquest somni d´Erik ja conté totes les característiques de la declamació wagneriana. Hem de tenir en compte que aquí Wagner està començant de fet, el que després constituirà el seu drama wagnerià. A mida que va explicant el seu somni, s´adona que Senta ho està vivint molt intensament i que realment, ella vol redimir a l´Holandès i acaba amb les paraules d´Erik:

"Mon somni és cert, estic perdut!"

i quan Erik surt, l´orquestra toca molt suaument el tema de la "Condemnació".

Llavors ve el moment que ha de tenir més teatralitat d´aquest acte, que és el moment en el què l´Holandès apareix en el marc de la porta. Senta està encara absorta en els seus pensaments de què vol ser ella l´àngel bo, i de cop, quan alça els ulls, es troba que sembla que el retrat hagi baixat a terra i fa un crit molt fort. L´Holandès però, no ve sol, sinó que ve acompanyat de Daland, que és el pare de Senta. Com que Senta i l´Holandès es queden quiets i mirant-se, és Daland qui pren la iniciativa i no s´adona en absolut del que està passant.

Sobre Daland, el pare de Senta, que desitja que la seva filla es casi amb l´Holandès per un interès purament econòmic, Wagner escriu: "També demanaré a l´intèrpret de Daland, que no faci que el seu paper caigui en l´aspecte purament còmic" -que és també el que ara, per tal de divertir al públic perquè no s´avorreixi, molts "régisseurs" fan- "El capità noruec és un personatge vigorós, copiat de la vida quotidiana. És un mariner que per tal de viure aguanta les tempestes i els perills amb coratge. Si la seva ambició el mou a donar la seva filla a un home ric, tal actitud no ha de semblar innoble. Ell actua com milers de persones en el seu lloc, sense pensar que pot cometre una mala acció". Quin pare no desitja que la seva filla es casi amb un home de diners?

En aquest segon acte, Daland torna en companyia de l´Holandès i desitjós de tornar a veure a la seva filla. En irrompre a l´habitació canta una de les àries més boniques de tot aquest segon acte i de l´obra sencera, que comença:

"Mög´st du, mein Kind"

(Pots ja donar al foraster la benvinguda), en el transcurs de la qual proposarà a Senta que prengui a l´Holandès com espòs. Aquesta ària, interpretada per violins -Daland, en aquest acte sempre va acompanyat per la corda- és un allegro que justament expressa aquest tema, el tema de "l´alegria de Daland". Daland està contentissim, torna a casa i a més a més amb un marit ric per la seva filla. En aquesta ària, el que tenim de veure és el caràcter bonàs i ingenu del personatge. També veiem en aquesta ària, que hi ha respecte i precaució envers Senta, és a dir, ell no pensa obligar-la a casar-se amb l´Holandès. Com en totes les obres de Wagner, la dona tindrà la decisió final de dir si es vol o no es vol casar. Continua cantant una estona i com que veu que no entén res del que està passant, perquè l´Holandès i Senta no parlen, només es miren, marxa una mica desconcertat i perplex.

Sobre el personatge de l´Holandès, Wagner escriu: "Cal aconseguir que el seu intèrpret assoleixi desvetllar l´interès més pregon. Ell ho assolirà si observa escrupolosament els detalls expressats tot seguit que aclareixen les seves relacions passionals". Ara llegiré el tros que fa referència a aquest fragment de l´acte segon, en el moment en què l´Holandès i Daland entren per primera vegada a l´habitació on es troba Senta, i perquè vegin fins a quin punt és impossible de fer-ho malament, Wagner deixa instruccions de com es té d´interpretar. Diu: "Quan apareix per primer cop davant Senta en el segon acte, l´holandès es mostra tranquil i solemne. Totes les apassionades impressions són dominades per un esforç titànic al seu interior. Durant els primers acords, roman quiet, aturat en un indret. Quan comença el "solo" de timbals, avança poc a poc cap el primer pla. Sobre l´octau compàs d´aquest "solo" s´atura. Els dos compassos més vius, tema de "l´amant espera" dels instruments de corda, il·lustren els moviments de Daland que espera que Senta el saludi. Amb els tres compassos que segueixen als timbals, l´Holandès Errant s´avança sobre el costat i roman dempeus sense fer cap moviment mentre mira fixament Senta. El motiu dels instruments de corda, s´aplica a la repetició més viva del gest de Daland, que invita a Senta a saludar-lo. Després del "pizzicato" hi ha un silenci insistent encara, aixeca el cap estranyat i en començar els contrabaixos s´avança cap a Senta". Aquest petit fragment de l´article, ens dóna una idea de fins a quin punt Wagner ho tenia tot estudiat, fins el més petit detall. Realment, no faria falta ni el "régisseur", per això em sap tant greu que els actuals directors d´escena s´aprofitin de les obres de genis com Wagner en el seu profit, canviant fins i tot el sentit de l´obra, perquè justament L´holandès és un dels drames en el què alguns "régisseurs" canvien totalment el sentit del que volia dir Wagner. El jove que va a veure l´òpera, surt pensant quin és el missatge del drama.

Les primeres paraules de l´Holandès:

"Wie aus der Ferne..."

són dites per a ell mateix. És un monòleg. I en la traducció de l´Anna d´Ax diu:

"Com una imatge sempre desitjada                                   

ara la trobo al meu costat.                                                  

Tal com en somnis d´eternal presència                             

ara amb mos ulls la puc mirar.                                   

Sempre l´esguard amb gran delit alçava                          

vers una dona que em portés la llum.                                

Un cor ardent Satan va al pit posar-me                             

per fer més viu el meu cruel dolor".

En expressar el somni de trobar algun dia una donzella que el redimís, l´Holandès, utilitzant ja una declamació wagneriana, comença cantant en un registre central greu i a mida que va avançant, va pujant a poc a poc fins el final.

Hi ha una col·lecció de llibres en alemany que es diu "Der deutsche Prophet" que analitzen d´un en un els drames wagnerians des d´un punt de vista molt curiós. Són molt particulars, però jo penso que tenen unes idees molt originals i que personalment m´han agradat molt. Llavors, en relació amb aquest fragment, hi ha  una reflexió que voldria comentar amb tots vostès, i que és que l´Holandès, en aquest monòleg que hem llegit, es presenta a si mateix com l´home caigut. Rellegint les dues últimes frases:

"Un cor ardent Satan va al pit posar-me                            

per fer més viu el meu cruel dolor"

l´Holandès, en aquest moment es presenta a si mateix com l´home caigut, que no s´adona que no és la maldat de Satan, sinó que és la misericòrdia de Déu la  que li manté la capacitat de patiment, perquè si ell fos content de viure en el pecat, llavors no es podria salvar mai de l´eterna condemnació, perquè ja estaria content; és el patiment el que l´empeny a buscar la font de salvació. El patiment que sent és la conseqüència del pecat que va cometre. Això és veritat, però també aquest patiment li estimula el desig de reparació.

El monòleg continua:

"El tètric foc que tot el cos em crema                               

puc jo, infeliç, d´amor el nom donar-li?"

Com que encara no està redimit, no crema d´amor, crema d´un desig tremend de trobar pau. I acaba dient:

"Ah no! Desig sols és de salvació.                                

´Sigui eixa dona avui mon àngel bo´."

Llavors Senta, parla també amb si mateixa, primer tota sola i després tots dos a  la vegada. Comença primer molt lentament i a mida que va avançant canten més de pressa.

Senta diu:

"Perduda soc en somnis prodigiosos.

No és el que miro il·lusió?

Tot, fins avui, no ha estat més que mentida?

Ve a despertar-me aquest nou jorn?

Jo el tinc davant i amb sofriment em mira

i a mi em confia son destí cruel.

Pot també avui la compassió enganyar-me?"

Aquí tenim una altra paraula clau en la terminologia wagneriana, que és la paraula "compassió", que Wagner també fa servir en diverses obres seves. La compassió és la que fa que Lohengrin vagi a trobar a Elsa. També la compassió és la que fa que Parsifal redimeixi a Amfortas. De fet, si es diu a un wagnerià que digui una frase del Parsifal, tots diem:

"Durch Mitleid wissend der reine Tor"

és a dir:

"Compassió seny dóna al pur i foll"

Un altra wagnerià de referència, Àngel Fernando Mayo, diu que quan Senta canta:

"Jo el tinc davant i amb sofriment em mira                             

i a mi em confia son destí cruel"

tenim al davant un moment culminant d´expressió, de sentiment a través de la paraula i de la música, inseparables l´una de l´altra, el poeta i el músic.

Aquest duo entre l´Holandès i Senta està ple de melodia i l´orquestra acompanya aquest passatge preciós que acaba amb el tema de la "Redempció".

Després, l´Holandès s´acosta a Senta i li pregunta si durà a terme el desig del seu pare.

Senta contesta:

"No sé qui ets, ni sé la gran desgràcia                             

que et pot portar el teu destí cruel;                                    

no sé la sort que al teu costat m´espera,                          

prò al pare sempre jo obedient seré!"

A l´acabar les darreres paraules, sentim les trompes que fan un ritme que vol ser com el cor de Senta que batega acceleradament per l´emoció.

Un altre reconegut wagnerià, Kurt Pahlen, diu -que també em va agradar molt- que Senta és un personatge del món real que aconsegueix ficar-se dins del món dels fantasmes, i redimir-los.

Llavors, l´Holandès comprèn que ella no li jura amor, perquè l´estimi, sinó pel sentiment que li inspira, per compassió.

Ella diu:

"Dissort terrible! Vull consol portar-te!"

i més tard:

"Tingui ell la pàtria aquí per sempre                                      

i el seu vaixell un port segur.                                           

Què és eix daler que en mi batega?                               

Què és el que sento dins mon pit?                                  

Déu meu! Això que enlaira mon ésser                            

sigui el poder d´un cor fidel!"

Franz Liszt en els seus escrits, interpreta aquestes darreres paraules:

"Déu meu! Això que enlaira mon ésser                          

sigui el poder d´un cor fidel!"

com una oració en la que Senta demana ajut al Cel, perquè tingui voluntat per portar a terme la missió que vol fer.

També afegeix Liszt que pels que no coneixen aquest duo de quatre-cents compassos, pot semblar avorrit, però que si no només escoltes, és a dir, que penses en el que diu, en el contingut, en les paraules, en la poesia, no es pot romandre impassible davant d´una quantitat de sentiments tan profunds.

El duo, segons també l´Àngel Mayo, es composa de tres parts.

La primera, és una part estàtica, comença amb un ambient reservat i immòbil, les figures distants, en el límit del que és la realitat i el que és el somni, es contemplen, reconeixen la mútua esperança de l´un en l´altra i s´adonen de què es troben units en un món que no és el món real, el món que ens envolta.

En la segona part, el tempo s´anima, la música esdevé més banal i va "in crescendo" fins a l´exaltació que acaba en "agitato" quan Senta pronuncia el seu jurament de fidelitat.

La tercera part del duo ja és l´entrada de Daland i un molt curt tercet que hi ha entre Daland, l´Holandès i Senta, que és molt més convencional.

Liszt també opina -i jo també opino com Liszt- que l´acte tindria d´acabar amb l´escena d´amor entre l´Holandès i Senta, quan sonen les darreres notes del duo i que l´entrada de Daland, Mary i les donzelles banalitza la situació.

Així acaba aquest acte.

També voldria dir -i és una opinió molt personal- que normalment en les obres de Wagner, en general, no hi ha dolents i que si n´hi ha, no són massa dolents. Algun n´hi ha, com per exemple la Ortrud, però en general tots els personatges dels drames de Wagner actuen de bona fe, són honestos i fan el que creuen que tenen de fer. En aquesta obra, per exemple, tenim a l´Erik, que no és dolent, perquè el que li passa és que estima a Senta i vol que es quedi amb ell. L´Erik és incapaç de comprendre el sacrifici que ella vol fer per l´Holandès, però de fet, no és un personatge dolent. Com Daland, que tampoc és un personatge dolent, no li vol cap mal a la seva filla, sinó que tots dos actuen de bona fe i sense malicia, però el problema és que només pensen en el seu profit. L´Holandès és un personatge molt egoista, que només està interessat en la seva salvació. És per això, que aquí la figura magnífica és la figura de Senta, brillant, heroica, bonica i sublim. Ella no té altre interès que donar en contra de rebre i dins d´aquest acte, realment, la cèlebre Balada es troba entre les pàgines musicals més boniques de la producció wagneriana.

Segons el nostre parer, també, un cantant wagnerià té de reunir quatre característiques bàsiques, la veu, evident; tècnica, evident; però no tant evident i que realment son tan importants com la veu i la tècnica, son la interpretació i l´aspecte físic, per aconseguir realment el que Wagner pretenia, que sentim el que  ell desitja que sentim.

L´intèrpret ha d´actuar mentre canta, i això és tan important com que canti be; si un cantant canta fantàstic però no actua, el resultat no s´aconsegueix.

Sobre les veus en aquest segon acte, tenim a Senta que és una soprano lirico-dramàtica que va del si bemoll 2 al si bemoll 4. Necessita molta capacitat, perquè té de dominar el registre greu en la Balada, però també en la mateixa Balada té de cantar matisos "piano" o sigui, que és difícil. També requereix molts bons aguts que també ha de cantar amb potència en el duo amb l´Holandès. El públic té de quedar convençut de la seva joventut, per exemple, en el duo amb l´Erik, hi ha un moment, després de la Balada, en el que ella, per tal de tranquil·litzar-lo diu a l´Erik:

"Sóc un infant i no sé mai que canto."

llavors, l´aspecte físic també és important.

En l´últim número de la nostra revista Wagneriana, el número 77, vam publicar un comentari sobre un llibre de Memòries, escrit per una de les més fantàstiques "Sentas" wagnerianes dels darrers temps, en el sentit de què reuneix aquestes quatre característiques, veu, tècnica, interpretació i aspecte físic. Estic parlant d´Anja Silja. El llibre es titula "Die Sehnsucht nach dem Unerreichbaren" (Ansietat vers l´inabastable), i no ha estat traduït fins ara al català ni al castellà, però la nostra incansable traductora Rosa Maria Safont, ens va fer un terç de la traducció només perquè nosaltres poguéssim escriure aquest petit comentari a la Revista.

En aquestes memòries, l´Anja Silja explica que ella va debutar a Bayreuth com a Senta l´any 1960 quan ella tenia vint anys. Als vint anys ja pot ser una Senta atractiva.

Quan Wagner va estrenar L´Holandès, va composar la famosa Balada, però volia que la cantés Wilhelmine Schröder-Devrient, que era una cantant que ell apreciava molt. Llavors, perquè ella la pogués cantar, Wagner va abaixar un to aquesta Balada.

Doncs Anja Silja, explica en aquestes memòries, que quan ella va arribar a Bayreuth, el director d´orquestra que l´havia d´acompanyar, que era Wolfgang Sawallisch i Wieland Wagner, li van proposar que cantés la Balada en la tonalitat original que la va composar Wagner i que fins aquell moment no s´havia cantat mai.

Per la nostra part, vam intentar comprovar aquest detall amb una gravació d´Anja Silja i una d´una altra cantant, sense poder veure-ho i llavors vam demanar a un bon amic, conegut de molts de vostès, el senyor Miquel Lerín, besnet del tenor Francesc Viñas, si ens podia confirmar si la versió que nosaltres teníem d´un Holandès cantat per Anja Silja a Bayreuth l´any 1962 -en les seves memòries parla de l´any 1960- estava cantada en el to original més alt. Aquest bon amic, va tenir la paciència d´agafar la partitura per a orquestra i assegut al piano a casa seva i comparant la nostra versió amb CD, ha senyalat el punt exacte en el què efectivament, canta el to original, que és, després que Mary es nega a cantar la Balada, quan Mary diu:

"No ho vulgui Déu! Sols manca això;"

quan Senta, després d´un "pizzicato" dels violoncels canta per animar a les noies, perquè s´interessin per l´Holandès i diu:

"Hört. Mädchen , zu!                                                      

Lasst mich euch´s recht zum Herzen führen"

(Noies, sentiu; el vostre cor desperti´s ara;).

Tot això ho dic perquè si algú de vostès té alguna gravació de L´Holandès de Bayreuth cantat per Anja Silja, doncs probablement la tindrà cantada en la versió original de Wagner. De totes maneres en Miquel Lerín ens va dir que això no era ni molt menys un cas únic a la història, sinó que ja s´ha fet altres vegades, d´abaixar el to, perquè els cantants ho puguin cantar; ens va posar, per exemple, el famós duo de mezzo i soprano de la Norma, o "Che gelida manina" de La Bohème.

Respecte als altres intèrprets, l´Holandès és un baríton, però ho pot cantar un baix que tingui aguts fàcils i brillants i exigeix una gran potència vocal i un caràcter interpretatiu molt dramàtic. La seva tessitura va del Fa 1 sostingut al Fa 3 sostingut i Àngel Mayo diu que aquest singular tipus de veu el 1843, era considerat com una monstruositat.

Daland és un baix que requereix una bona potència vocal, el que es denomina un "Spielbass pesant".

Erik és un tenor que també ha de tenir una bona qualitat vocal, i s´ha d´intentar que la seva persona no sembli insignificant comparant-la amb la de l´Holandès. Ell té la seva personalitat i és molt vàlida.

Tenim el curt paper de Mary, que és molt més senzill, interpretat normalment per una contralt, però també ho pot cantar una mezzo.

Finalment, dir que fins aquest moment, els instruments que feien les missions solistes de l´orquestra, eren bàsicament els violins, les flautes i els oboès. Wagner també va inaugurar el què el metall passés al primer lloc, sobretot com a responsable dels motius i també per la seva sonoritat. Al passar el metall al primer lloc, va tenir de reforçar la corda perquè se sentís.

Per acabar aquesta introducció, m´agradaria llegir un petit fragment d´un escrit de Wagner, que es titula "Una comunicación a mis amigos" escrita l´any 1851, on Wagner qualifica la música com "su ángel bueno". La intenció de llegir aquest petit fragment és, perquè tinguin una idea d´un Wagner diferent del que avui dia se´ns dóna a tot arreu. Ell escriu:

"No concibo el espíritu de la música más que en el amor. Quien siente en si la necesidad del amor, es capaz de constatarla en los otros. Mi sensibilidad artística, impregnada de música, me daba la facultad de constatar esta necesidad en el mundo del arte, en todas partes, en donde el contacto, desechando su formalismo exterior, hería mi propia facultad de amar y la irritación de mi herida, no hacía más que instigar a la acción, a mi propia necesidad de amar. Así era el amor y no el odio o la envidia lo que hacía de mí un rebelde, y esto es lo que me convirtió en un artista y no en un literato crítico.

"La figura del Holandés Errante, es una creación poética y mítica del pueblo. En él se expresa de forma conmovedora uno de los rasgos más primitivos del ser humano. Este rasgo es, en su significado más general, la aspiración al reposo después de las tempestades de la vida.

"Como castigo a su audacia, el diablo, simbolizado aquí visiblemente por las corrientes marinas y las tempestades, ha condenado al Holandés a errar eternamente por el mar. Aspira a acabar con sus sufrimientos, a la muerte. Puede obtener esta liberación a través de una mujer que se sacrifique por amor a él. Así, es el deseo de la muerte el que le mueve a buscar a esta mujer.

"Tal fue el Holandés Errante que surgió ante mí, con una insistencia y una fuerza de atracción muy frecuente en medio de las mareas cenagosas de mi vida y fue el primer poema popular que penetró profundamente en mi corazón y me obligó como artista a darle precisión y vida en una obra de arte.

"Desde entonces, -muy importante,- comenzó mi carrera de poeta y abandoné la de fabricante de libretos de ópera. Desde entonces, en todas mis obras dramáticas fui, primero poeta y tras la conclusión perfecta del poema volví a ser músico".

 

 

l'ATENEU BARCELONÈS 2011-05-10