Conferencias dadas
En pocas palabras...
Realizamos conferencias, conciertos, audiciones o proyecciones, con una periodicidad mensual
La mayor parte de nuestras actividades están abiertas a todo el mundo.
WAGNER POETA I MÚSIC. PARSIFAL. ACTE SEGON
Maria-Mercè Guix Gros
Tema: Parsifal
Bona tarda,
No ens canserem de dir que les obres de Wagner són obres de passió i no d´acció.
Avui, en el segon acte del Parsifal en tindrem un dels exemples més clars i alhora emotius d´aquest tipus de construcció dramàtica i musical.
Ja fa uns anys que ens trobem aquí per anar viatjant per l´obra wagneriana i quan em va tocar explicar el segon acte de Parsifal, vaig triar 4 fragments:
--- el primer, va ser el diàleg entre Klingsor i Kundry, Erwachst du? Ha!
--- el segon, on Kundry anomena a Parsifal pel seu nom per primer cop, Parsifal- Weile
--- el tercer, Parsifal es desespera al saber de la mort de la seva mare, Wehe! Wehe! was tat ich? Wo war ich?
---i en el quart descobrirà la compassió universal, al sentir el dolor de la ferida, Amfortes! Die Wunde.
O si ho volen, era anar del mal, la voluptuositat i el nerviosisme dels primers temes, als del nerviosisme, Amfortes i el de la compassió dels últims.
O també, des de l´angoixa de Kundry per haver de doblegar-se a Klingsor, al seu desig de redempció.
Passió i emoció, doncs, és el que avui sentirem amb totes les accepcions de la paraula.
L´acte està dividit en tres quadres i passa en el castell encantat de Klingsor:
En el quadre primer, escena única, segons Joaquim Pena, en pujar el teló hauriem de trobar:
"Masmorra en una torre, oberta de part de dalt. Uns graons de pedra condueixen al marge emmarlat de la muralla. La fosca cobreix la part més pregona, on s´hi davalla per un relleix del propi mur qui forma´ l sol de l´escena. Instruments de magia i atuells de nigromància, escampats arreu."
El mag Klingsor mirant-se en un mirall de metall està convençut que ha arribat el moment de conquerir el Grial, Amfortes va caure i ara atraurà a Parsifal el jove pur, per evitar que redreci la situació.
Per això crida a Kundry, la desperta i l´obliga a seduir al jove, cosa que ella no vol fer, però està sota la màgia de Klingsor i tot aquell qui sigui seduït per ella no la podrà redimir, només ho podrà fer:
"Qui´t planti cara, deu deslliurar´t:
assaja amb el noi qui ara ve!"
Com li diu Klingsor.
El diàleg entre el mag i Kundry és molt tens i ens dóna la mesura exacta del personatge de Kundry i el seu patiment.
El segon quadre transcorre en un jardí màgic del castell:
"L´escena s´es transformada en un jardí plè de vegetació tropical; arreu esplèndides flors d´ufana luxuriosa. Al fons, el verger és clos per els marlets de la muralla, flanquejada dels murs en relleix i les terraces del propi castell, del més ric estil alarb.
Parsifal és dret dalt de la muralla, esguardant meravellat el jardí. De tots indrets, tant del jardí com del palau, ixen corrent i en desordre xamoses Noies, de primer d´una a una i desprès en gran nombre; van abillades amb uns tenuus vels de colors delicades, simulant que s´han cobert amb ells apressadament, com si acabessin de despertar esglaiades."
Aquí, en l´escena primera, la dita "de les Noies flors", val recordar el que Cosima va escriure en els seus Diaris sobre la preocupació que a Wagner li produïa aquesta escena, ja que pensava, que segons com, podria acabar sent quelcom grotesc i somniava amb l´escenari invisible, tal i com havia aconseguit l´orquestra invisible per no distreure al públic i aconseguir més densitat dramàtica. No cal dir, doncs, que una bona escenografia wagneriana és aquella que es torna invisible, o si volen, aquella que està tant unida al drama i al música que no capfica, ni produieix cap divergència substàncial.
Aquestes noies encerclen i juguen amb Parsifal, fins que la veu de Kundry el crida. I aquí és on sentim el seu nom per primer cop, Parsifal, com ell diu, el nom que em donà la mare en somnis.
Les noies desapareixen i comença la segona escena del segon quadre.
Kundry, aquí com una dona guapa i esplèndida intenta seduir a Parsifal, però no com les Noies flors, sinó com una dona que el comprèn i consola. Ell es retrova primer amb el seu nom, desprès amb el descobriment de la seva genealogia, el que el porta a pensar amb Herzelaide, la seva mare, és a dir a allunyar-se de l´inconsciència del jove temerari, matador de cignes del primer acte. Comença, reflexionant i recordant, el seu camí real cap el Grial.
Ella explica la mort de Gamurel, el desconsol de Herzelaide, i apareix el teme de la compassió.
I quan acaba la narració amb la mort de Herzelaide, Parsifal que cada cop és més i més conscient, queda aclaparat pel dolor.
Deixant per un moment els grans wagnerians que ens han precedit, hom es podria preguntar si Kundry, relatant aquest dolorós final de la mare de Parsifal, no està provant de trencar l´encanteri de Klingsor, ja que empeny a Parsifal al dolor i la compassió, ajudant-lo a trobar el seu camí.
És una manifestació de la voluntat de Kundry?
Ella oferirà consol al desolat Parsifal, torna a explicar-li l´amor que el seu pare Gamuret sentia per Herzelaide, ell està cada cop més abatut, confós, però quan intenta donar-li un petò sent el dolor de la ferida de la llança i rebutja a Kundry, qui s´adona que és l´heroi promés.
Un heroi de la renúncia, ja que no ha fet cap gesta, ha deixat de seguir el camí que va perdre a Amfortes.
Una renúncia, però sana, lleial amb si mateix i allunyada de la hipocresia i de l´agonia que surt de les renuncies falses.
En aquest moment de "no fer" es pot veure, per una banda l´oposició diametral amb Kligsor, que just per voler ser allò que no pot ser, un cavaller del Grial, s´automutila i així s´exclou per sempre d´estar entre ells, i alhora només desitja destruir-los.
Mentre que Parsifal, no buscant ser més que ningú, es troba amb dos moments en que podria resoldre la decadència de Montsalvat, en el 1er acte hauria pogut preguntar a Amfortes, que l´afligia i així compartir el seu dol, es a dir, compadir-se, però no estava madur.
Aquest moment arriba en el 2on acte, on enten el patiment i el que cal no fer, a què cal renunciar i com que això surt d´ell i de forma natural, será el que portarà la redempció de tots, incloent a Kundry.
Malauradament, estic convençuda de que coneixem a més Kligsors que Parsifals, gent que s´automutila els afectes, o les emocions, per consagrar-se a quimeres: feina, diners, poder i quan no obtenen el que es pensaven que mereixien es converteixen, des de les seves torres fosques, en emanadors d´odi i calumnies.
Un altre canvi significatiu que es dóna en aquest instant és la convicció de Kundry de que Parsifal és l´heroi, que ella per tant, es podrà redimir, que per fí podrà descansar. Però, cau en un paroxisme convuls ja que ella vol ser redimida ja, i no entèn perque haurà d´esperar que Parsifal completi la seva missió. El teme del nerviosisme estarà molt present. La clarividència sobtada de Parsifal, que el converteix en cavaller asenyat contrasta amb l´impaciència comprensible de Kundry, ja que veu que li toca esperar encara força temps per descansar eternament, ella que l´ha portat pel camí del record cap a la compassió.
En la traducció de Pena, Parsifal li diu:
"Eternament
seràs dammada amb mi,
si sols una hora
jo oblido ma missió gran
en els teus braços mòrbids!
També duc salvació per´tu,
si d´eix desig restessis lluny.
El bàlsam qui´ls teus mals acabi,
no´l dón la dèu d´on són brollats;
salut mai no´t serà atorgada,
si ans eixa dèu no s´ha estroncat..."
El paper de Kundry, per la complexitat psicológica que manifesta, requereix d´unes aptituds vocals i escèniques molt especials.
I Waltraud Meier les té. En la meva modesta opinió és LA Kundry.
Tornant a l´argument, el rebuig de Parsifal desferma l´odi de Klingsor qui apareix amb la llança al capdamunt de les muralles. Parsifal atura la llança que li ha tirat Klingsor i fent amb ella la senyal de la creu, el castell i el jardí desapareixen per sempre, donant pas al brevísim quadre tercer, on Parsifal adreçan-se a Kundry li diu: Ja saps a on em trobaràs....
Parsifal ha donat un altre pas en el seu camí: rebutjant a Kundry l´allibera.
Moltes gràcies.
l'ATENEU BARCELONÈS 2008-05-12
