Conferencias dadas
En pocas palabras...
Realizamos conferencias, conciertos, audiciones o proyecciones, con una periodicidad mensual
La mayor parte de nuestras actividades están abiertas a todo el mundo.
WAGNER POETA I MÚSIC. l'ACORD DE TRISTANY I ELS CONTINUADORS DE WAGNER
María Infiesta
Tema: Tristan und Isolde
Bona tarda.
En primer lloc, agrair la seva assistència en aquestes dates nadalenques.
Avui parlarem del Preludi, de l´acord del Tristany i dels que, segons el nostre parer, han estat els continuadors de Wagner.
Amb la composició de Tristany i Isolda, Richard Wagner, sense proposar-s´ho, va commocionar tot el món de la música; no pensava fer una revolució com la que va fer. Va composar el Tristany perquè era el que li demanava el moment en el que estava vivint, però utilitzant el cromatisme d´una manera nova. El cromatisme no és un invent de Wagner; ve de molt lluny, dels grecs, l´havia fet servir Bach i molts altres compositors, però Wagner el va fer servir d´una altra manera, revolucionant la manera de composar fins aquell moment.
Per definir què és la música cromàtica, ho faré d´una forma molt senzilla, agafant per exemple l´enciclopèdia Espasa. Defineix que la música cromàtica és un gènere de música en el qual l´escala procedeix per semitons. "kroma", en grec, significa "color", llavors la música cromàtica seria com si agaféssim un color molt fort i d´una manera imperceptible anéssim canviant el color fins arribar a un to tènue, però sense que nosaltres ens n´adonéssim d´aquest canvi.
La contraposició entre el sistema cromàtic i el sistema diatònic consisteix en què en el sistema diatònic, el pas es fa de to a to, exceptuant el pas del "si" al "do" i del "mi" al "fa", que és d´un semitò. En el gènere diatònic, la successió de sons la sentim com d´una manera enèrgica, com una cosa molt natural, molt equilibrada, si ens referim al sentiment. En canvi, en el gènere cromàtic, el pas d´un to a l´altre va disminuint de manera imperceptible, com si fossin les sensacions vetllades de la passió. Per això a Wagner li va anar tant bé perquè justament el tema del Tristany i Isolda era el d´un amor apassionat.
Wagner no falta en cap moment a les regles establertes que es consideren inamovibles en els conservatoris però sí que fa una sèrie de transgressions, de variacions, arribant a una situació límit, que és el que fa que sobre el Tristany se centri la música del futur.
Sobre l´anomenat "acord" del Tristany, veurem un petit fragment d´un vídeo en el què el gran musicòleg actual, José Luís Téllez, ens ho explicarà d´una manera molt més clara del que jo ho puc fer. Aquest "acord" del Tristany és el que es considera com el començament de la futura història de la música. Cosima Wagner va assistir a l´estrena d´una obra d´un compositor francès, Ernest Chausson, que es deia "El Rei Artur" i després de sentir aquesta òpera, Cosima Wagner va inventar el mot de què aquella obra "Tristanejava". Mai hem sentit d´una obra, que "Lohengrinegi", que "Sigfridegi" o que "Walquiriegi", en canvi sí que es diu moltes vegades que "aquest compositor "tristaneja".
Hem de pensar que aquesta escriptura compositiva, Wagner la va utilitzar única i exclusivament per composar el Tristany i Isolda; mai l´avia fet servir abans i tampoc la va fer servir després. Això perquè? Doncs perquè Wagner, quan composava una obra ho feia cada vegada d´una manera diferent; pensem que de Rienzi va passar a L´Holandès Errant que és una diferència abismal. Del Lohengrin va passar a L´Or del Rin. Després de composar el Tristany va composar Els Mestres Cantaires que no tenia absolutament res a veure.
Nietzsche va composar una obra que es deia "Meditació de Manfredo" i dic això perquè Hans von Bülow, li va escriure una carta parlant del tema de si "tristaneja" o no "tristaneja". Trobo que és molt adient per a tots els compositors que "tristanegen". Hans von Bülow escriu a Nietzsche: "Una fantasia que es desborda en reminiscències de la música de Wagner, no és una base per a la producció musical. Les més audaces gosadies de Wagner es justifiquen per l´acció dramàtica, i tenen el seu origen en les paraules del poema. Wagner mateix, s´absté de semblants monstruositats en les seves composicions purament musicals, ans al contrari, aquestes resulten sempre correctes fins i tot en els més petits detalls de notació". En aquesta carta de Hans von Bülow que era un gran entès de Wagner, podem dir clarament que el Tristany no és el principi de res, que simplement és una obra més de Richard Wagner.
Ara veurem aquest fragment de José Luís Téllez parlant de l´acord del Tristany i a continuació veurem el Preludi, en el qual es fa tant palès el cromatisme compositiu de Richard Wagner. El Preludi, descriu la unió de dos éssers humans en el silenci de la nit que transcendeix fins l´infinit en la redempció. I què és la redempció? L´etern ideal de Wagner, el « leit motiv » de tota la seva producció dramàtica.
En els papers que els hem donat, hem posat una reproducció d´un quadre de "Tristany i Isolda" de Eugenio de Egusquiza i a sota, el començament d´aquest preludi, en el que és palès des del seu començament, el caràcter cromàtic de la partitura. Veuen que està escrit "lent" i "lànguid" en ritme de 6 x 8. El preludi comença amb un gemec dels violoncels i aquest gemec és el tema del "desig" i del "patiment" de Tristany: la "a" sota les notes. Aquest gemec sorgeix de l´orquestra sense cap recolzament harmònic, només dels violoncels, fins arribar al re sostingut en el tercer compàs, que és on s´harmonitza i comença la imatge "b" amb semitons cromàtics que ens ve exposat per l´oboè. El dos acords que es perllonguen són estranys, misteriosos i reconcentrats: és el famosíssim "Acord de Tristany": fa, si, re sostingut, sol sostingut, definit com "l´acord de l´enyorament" en el que dos clarinets, un corn anglès i dos fagots ens fan sentir una intensa sensació de tensió. Ací, el gemec enllaça amb un sospir igualment dolgut, que es perllonga com una interrogació, fins a convertir-se en un silenci prolongat, acabant d´una manera que dóna la sensació com si fos una resposta negativa.
Això és el que José Luís Téllez ens explicarà ara. És la que podríem denominar la "melodia infinita" de Wagner, que no acaba i crea un tema de tensió. Ara veurem l´explicació de José Luís Téllez i el preludi. José Luís Téllez és un crític que es considera ell mateix anti-wagnerià; fins i tot va fundar una associació anti-wagneriana però realment explica molt clarament tota la qüestió d´aquest "Acord de Tristany".
"...La música de Wagner es inmensa, no se termina nunca, es un caudal poderosísimo, pero hay algo que resulta muy irritante, que es el proceso que en Wagner se averigua absolutamente deliberado de prolongar la cadencia más allá de sus límites. La cadencia en Wagner no es una cosa que hace tónica-dominante-subdominante-dominante-tónica, normal en una armonía diatónica. Es algo que empieza a interpolar grados cromáticos, que empieza a digredir grados constantemente hacia otras terrazas, hacia otros puntos de tonalidad. Constantemente estamos perdiendo o a punto de perder la referencia tonal, lo que nos fija, lo que nos da la seguridad misma de la unidad del discurso. Finalmente, en Wagner se acaba produciendo la consonancia, se acaba produciendo la cadencia, pero a lo mejor hemos tenido que esperar, como en este preludio y muerte, ese arranque y ese final, de una de las óperas sin duda más hermosas, más intensas que jamás se hayan compuesto, que es "Tristán"... Prácticamente no es otra cosa que una cadencia que recorre todos los grados cromáticos imaginables desde un tono hasta su relativo mayor, apenas ocurre otra cosa, nada más que eso, pero nos ha llevado dieciocho minutos de una especie de enfebrecida disquisición por cantidad de tonalidades en principio lejanas. Incluso hay en el arranque de ese "Tristán" uno de los momentos más especialmente mágicos en la historia de la música, que empieza con el clarinete, el corno inglés y tal y de repente surge un acorde que en realidad podemos verlo a la luz de la armonía que se va a producir al final. Es un acorde de séptima en una determinada posición, en una determinada inversión, pero de repente ese acorde no resuelve, se queda ahí como ingrávido, sustentado en medio del aire, entonces ahí hay algo profundamente exasperante y profundamente dionisíaco tambié, que es esa espera, ese dilatar hacia dónde va a ir ese acorde, hacia dónde va a desplomar su masa sonora y ese especialísimo y turgente colorido que tiene, gracias a la especialísima orquestación que Wagner ha hecho... Wagner es uno de los más grandes, que duda cabe, orquestadores que han existido, de los hombres que más sensibilidad han tenido para la inventiva tímbrica que poníamos antes de ejemplo de "Tristán", para que ese acorde, sobre el que tantos y tantos ríos de tinta se han vertido, es lo que es, no sólo por la disposición, la situación de las notas, por la posición armónica que tiene, por lo tremendamente inestable que es; es también así por el colorido, por como está colocada cada nota en cada instrumento preciso. Si ese acorde lo tocamos en un piano, pierde un cincuenta por ciento de su efecto, si cambiáramos la orquestación perdería el ochenta, el noventa o el cien por cien, no tendría ese poderoso efecto de sorpresa. Es precisamente porque las tesituras de los instrumentos están cambiadas con respecto a lo que tendría que ser lo normal en una orquestación más convencional, de un acorde de ese tipo, es decir, el instrumento más agudo es que hace el bajo y viceversa, lo que acentúa muchísimo más el carácter inestable de ese acorde, y de ahí la potentísima pregnancia que posee; entonces, es un tipo de música que a mí me habiendo influido quizá como ninguna..."
(Preludi)
Bé, ens entren ganes d´escoltar també la "Mort d´Isolda", però no entra avui en el programa.
A partir de "Tristany i Isolda", sorgeixen els detractors i els continuadors o defensors de la música de Richard Wagner. Dels detractors no en parlarem, perquè no és el tema de la conferència, per tant, parlarem ara dels continuadors.
Entre els admiradors, n´hi van haver molts que els agradava la música de Wagner, però veien que el seu camí era totalment diferent, no obstant, defensaven aquesta música, com pot ser per exemple el cas de Johan Strauss que va ser el primer que va tocar música de Wagner a Viena, tenint molt clar que el seu camí compositiu era totalment diferent.
Entre els admiradors que van continuar l´obra de Richard Wagner, s´ha de distingir entre el tema compositiu i el tema de l´obra pròpiament dita. Wagner es va inspirar moltes vegades en les "sagues" i en les llegendes i els que van seguir el seu camí també van buscar en les "sagues" i en les llegendes els temes de les seves obres cadascú, però, dintre del seu territori, és a dir que un compositor nòrdic com pot ser Wilhelm Peterson-Berger agafava temes nòrdics.
Nosaltres en la nostra terra, Catalunya, també vam tenir compositors admiradors de Wagner que van agafar temes de llegendes arrelades a la nostra terra. Entre els d´aquí, podríem citar avui, a l´Enric Morera. L´Enric Morera va fer dos tipus de composicions; per una part va fer música popular i per una altra va fer música dramàtica, tenint-les molt diferenciades per la seva part: els dos tipus de composició eren totalment diferents. Aplicant la frase que he llegit abans de Hans von Bülow ho reafirma.
L´Enric Morera va néixer l´any 1865 i va morir el 1942, és a dir, Wagner havia nascut el 1813 i va morir el 1883, per tant, el va poder seguir de prop. Si definíssim l´Enric Morera, podríem dir que tenia una sòlida formació tècnica, que el seu temperament era molt romàntic, que la seva escriptura compositiva era molt vehement i que era un personatge entusiasta i un partidari apassionat quan volia defensar quelcom. Tots aquests trets, són típicament wagnerians; ens poden reflectir la personalitat de Richard Wagner. En els seus judicis estètics Wagner n´era un apassionat i també ho era l´Enric Morera.
Tenim el problema de què hi ha molt poca cosa per no dir res, enregistrada. Nosaltres, com Associació Wagneriana tenim relació amb associacions wagnerianes d´arreu del món i fem intercanvi d´informació i altre material. Malauradament rebem CD´s d´òperes dels seus compositors, i nosaltres no els podem enviar res dels nostres. Aquest és el cas de l´Enric Morera, autor de diverses òperes wagnerianes, que no està enregistrada en CD ni en DVD ni es representa enlloc. Llavors, avui i per posar un exemple no hem pogut trobar cap enregistrament de les seves òperes. Sí que escoltarem una peça composada per orquestra de corda que es titula «Melangia». A Catalunya hi ha una firma que es diu "La Mà De Guido" que està fent una tasca fantàstica, editant CD´s de molts compositors catalans. Un dels CD´s és aquest que inclou aquesta peça, «Melangia» i veurem en els primers compassos les reminiscències del cromatisme lànguid del "Tristany" i el relleu de tots aquests elements i tècniques que li són pròpies. Escoltarem un tros curt del començament d´aquesta «Melangia» de l´Enric Morera.
("Melangia")
Hi ha un altre grup de compositors continuadors de Wagner, que aconsegueixen, o a nosaltres ens sembla que hauria de ser així, el continuar amb la línia melòdica però aprofitant al màxim la riquesa orquestral i els avenços orquestrals que va aconseguir Wagner. Entre aquest grup, voldríem anomenar a Siegfried Wagner, el fill del propi compositor i d´aquest escoltarem l´escena d´amor de la seva òpera "Schwarzschwanenreich" (El país dels cignes negres). Per aquells que no hagin sentit mai música de Siegfried Wagner, esperem que els impacti aquesta composició de primera categoria. Siegfried Wagner és un compositor desconegut i no ho hauria de ser. A la nostra revista "Wagneriana" hem publicat diversos articles i informació per intentar donar a conèixer aquest compositor oblidat. Actualment, existeix a Alemanya una associació Siegfried-wagneriana que ha aconseguit que estiguin enregistrats en CD unes quantes òperes. Siegfried Wagner va escriure tantes o més òperes que el seu pare i estan enregistrades en segells musicals importants com pot ser "Marco Polo" o "CPO". En l´òpera que escoltarem avui, "Schwarzschwanenreich", l´acció transcorre a Bohèmia durant la Guerra dels 30 Anys; aquesta és una època plena de superstició, de bruixeria, d´exorcisme i en aquesta obra, la protagonista, Hulda és una noia que ha tingut un fill il·legítim i avergonyida, l´ha matat i enterrat en un bosc. Llavors la noia busca un home que la redimeixi de la seva acció a través del seu amor. Veiem que tot està dins del romanticisme de Richard Wagner. Aquest home és Liebhold que és un jove que està enamorat d´ella, però tothom està en contra de què es casi amb ella, però els dos nois es casen en contra de tothom. Ara escoltarem el començament del segon acte amb el preciós duo d´amor entre Liebhold i Hulda. Tenen el text entre les fulles que els hem repartit.
("Schwarzschwanenreich")
Ara passarem a escoltar un altre compositor: Engelbert Humperdinck, un gran admirador de Wagner des de molt jove. Als 14 o 15 anys es va fer membre d´una associació que es deia dels "Cavallers del Grial" i pocs anys després va anar a Itàlia a conèixer a Wagner, que hi residia en aquell moment. Va poder entrar en contacte amb Wagner, que va quedar impressionat per aquest jove, de tal manera que quan va tornar a Bayreuth per començar a preparar el Festival, el va cridar i li va demanar que l´ajudes en aquesta tasca i fins i tot que fos mestre de música dels seus fills. Això va fer que Humperdinck tingués una amistat amb tota la família Wagner. Curiosament, Humperdinck va estar a Barcelona impartint classes de música al Conservatori del Liceu durant un temps, però era quan encara no havia composat la seva òpera més coneguda: "Hänsel i Gretel" i no era famós. Va composar diverses òperes d´una gran categoria i com d´altres compositors que hem citat al llarg d´aquesta conferència, han restat injustament desconegudes. "Hänsel i Gretel" ha estat el seu èxit més important. En el seu moment, el seu llibret va estar traduït i adaptat a la música per personalitats tan importants com són Joan Maragall, amb la col·laboració del Mestre Ribera. "Hänsel i Gretel" és una òpera que es va posar de repertori en l´època de Nadal i avui en dia, en moltes de les principals ciutats d´Alemanya, encara es representa durant aquestes festes, per tant, és adient a la conferència d´avui.
D´aquesta òpera hem escollit el trosset de l´oració del bosc. És el moment, en aquest famosíssim conte dels germans Grimm en què els dos nens estan perduts al bosc, veuen que no poden tornar a casa i es tenen de quedar a dormir aquí. La versió que hem escollit consta de l´oració del bosc, que és un tros molt curt i després ve un fragment simfònic que ens mostra com Humperdinck tractava l´orquestració aprofitant els ensenyaments de Richard Wagner. És una versió preciosa, d´un romanticisme extraordinari que està editada en DVD i es pot comprar com un regal adient per aquestes festes Nadalenques.
("Hänsel i Gretel")
Com heu pogut veure, és una producció ideal per començar a introduir els més petits en l´amor a la música clàssica.
Un altre dels exemples d´aquest tipus de compositors, és un d´injustament oblidat i desconegut, què és el compositor austríac Wilhelm Kienzl. Ha composat òperes precioses, algunes de les quals estan enregistrades en CD com per exemple "Don Quixot". Que sapiguem nosaltres, no existeix en format DVD cap versió de les seves obres i només hem pogut aconseguir una versió bastant antiga en blanc i negre de la seva obra més coneguda que és "Der Evangelimann". Aquesta òpera de la que veurem un fragment, està basada en uns tràgics fets reals que van passar en el segle XIX en el Monestir Benedictí de Sant Othmar a la Baixa Àustria.
Tenim aquí, en Johannes Freudhofer que és un mestre d´escola que demana la mà de Martha, que és la protagonista i neboda del consultor jurídic. Martha el refusa, perquè està enamorada del germà de Johannes, Matthias que és passant del seu oncle.
El seu oncle s´estima més que la filla es casi amb el que té un esdevenidor més prometedor, denega la mà a Matthias i a més a més el despatxa, per allunyar-lo de la seva filla. L´escena que veurem a continuació és la de l´acomiadament d´amagatall entre els dos enamorats, i son espiats per Johannes que estant molt enfadat, perquè Martha prefereix el seu germà, decideix cremar el pati del monestir i carregar les culpes a Matthias, perquè sembli que ha estat un acte de venjança, perquè se´l treuen de sobre. El personatge que presenta Kienzl en la seva obra i com a principal protagonista, Matthias, és de molt bon tarannà, però no té energia i és incapaç de fer front a la infàmia i a la calúmnia. En la versió que veurem està mol ben aconseguit, perquè el cantant que el representa dona la sensació d´una gran timidesa i de no saber fer front a l´acusació.
Veurem un altre tret wagnerià en el vigilant de nit que surt al començament de l´escena i que ens recordarà al d´Els Mestres Cantaires de Wagner. Veurem en aquesta obra l´escena d´amor, d´acomiadament en un enregistrament que hem aconseguit gràcies a un membre de la nostra Associació Wagneriana, en Josep Maria Rota de Tarragona que passa moltes hores veient cadenes digitals i que ha trobat coses molt interessants. Aquesta és una d´elles.
("Der Evangelimann")
Per acabar aquest tipus de compositors que donen una gran importància a la melodia, voldria anomenar un altre compositor català injustament oblidat i del que es va editar en el seu moment en discos de vinil la seva òpera "Canigó" però no ha estat reeditada en CD, cosa que seria el normal, si estiguéssim contents per la seva obra. Ens referim, con tots vostès saben, al Pare Antoni Massana que en aquesta òpera "Canigó" s´acredita com un digne deixeble de Wagner, mantenint un elegant equilibri entre la seva personalitat llatina en general i catalana en particular i els seus passatges de notable bellesa dins del més pur estil wagnerià. D´aquest excel·lent artista escoltarem l´ària de Flordeneu de l´òpera "Canigó" amb llibret de Josep Carner inspirat en l´obra homònima de Mossèn Cinto Verdaguer. En aquest fragment Flordeneu, que és la reina de les fades, fingeix ser Griselda que era la noia de la qual el protagonista Gentil, n´està enamorat. Flordeneu usurpa la personalitat de Griselda per conquerir a Gentil. "Canigó" va ser estrenada al Gran Teatre del Liceu el 21 de maig de 1953 i es caracteritza, segons explicacions del propi compositor, per estudiar psicològicament els personatges lligats a l´acció, evocar el formós paisatge de la Catalunya Nord i provocar acarnissades lluites entre les forces del paganisme i del cristianisme. Comparant-lo amb l´obra wagneriana, diu que el seductor i malèfic encant de les fades de "Canigó" es podrien comparar a les Noies Flors de "Parsifal" i el fervor pietós dels monjos de Sant Martí del Canigó als Cavallers del Sant Grial. Anys abans, el 1910, ja s´havia fet una versió escènica del "Canigó" també amb text de Josep Carner i música d´un altre compositor, del que hauríem volgut donar avui algun exemple, però del qual no hi ha absolutament res enregistrat, que és Jaume Pahissa. La filla de Jaume Pahissa viu a Barcelona i dóna tot tipus de facilitats, perquè s´interpretin les obres del seu pare; fins i tot ha iniciat diàlegs amb el Gran Teatre del Liceu en diverses ocasions, però no hi ha manera de què podem sentir aquí la música de Jaume Pahissa, que també és un dels continuadors de l´estil wagnerià. També tenen el texte a les fulles que els hem repartit.
("Canigó")
Després d´aquesta referència a un compositor català de gran qualitat, anem a ocupar-nos per acabar aquesta xerrada dels dos compositors que de manera més notable han sabut trobar nous camins a partir de la reforma wagneriana sense necessitat de trencar amb quelcom ni d´esforçar-se per ser originals. Aquests dos compositors són Richard Strauss i Hans Pfitzner.
Richard Strauss és, en la meva opinió, que ni molt menys ha de ser la de tothom, el més famós dels compositors posteriors a Richard Wagner. Un altre famós compositor va dir que com a Richard preferia a Wagner i que com Strauss preferia a Johann, és a dir: cadascú té la seva opinió.
Ha estat difícil seleccionar un fragment i suposo vostès pensarien que passaria un fragment d´"Elektra" o de "Salome", perquè és el que hom imagina com a continuador de Wagner. També vaig estar pensant en posar el final del "Capriccio" que també té una riquesa orquestral increïble, però finalment he escollit aquest fragment d´"Arabella" en part també, per la seva posada en escena. Com a wagnerians, defensem l´obra d´art total i aquesta es composa de música, de paraula i també de posada en escena. En el fragment que veurem d´"Arabella", l´acció passa a Viena l´any 1860 i representa el comte Waldner, que està arruïnat i l´única manera de salvar-se és casar la seva filla Arabella amb una persona rica. Amb aquest fi, escriu a un amic seu, molt vell, i li demana si es vol casar amb la seva filla, adjuntant-li una fotografia. Arabella té molt clar l´ideal d´home que vol i no es pensa casar amb qualssevol. Entretant es presenta a Viena un home jove, que resulta ser el nebot del destinatari de la carta del pare d´Arabella. El seu oncle ha mort i ell ha rebut la carta, ha vist el retrat d´Arabella, ha quedat enamorat d´ella i ha demanat la seva mà. L´escena que veurem correspon a l´acte segon, el ball de Carnaval, en el moment en què els dos protagonistes, Arabella i Mandryka són presentats formalment i la boda és convinguda.
("Arabella")
Per finalitzar aquesta conferència, voldria fer referència a Hans Pfitzner, un compositor contemporani de Richard Strauss, alemany i en el seu moment tan important com ell, però amb ben diferent fortuna. Pfitzner va acabar els seus dies en una residència de gent gran i com a conseqüència de la desfeta d´Alemanya en la segona guerra mundial, si no arriba a ser perquè els músics de la Filharmònica de Viena li van pagar l´enterrament, hauria anat a parar a una fosa comuna com en el cas de Mozart.
L´òpera més important de Hans Pfitzner, la que la gent coneix és «Palestrina» que avui en dia es representa molt poc. Fa un parell d´anys es va representar al Covent Garden, també es representa a Viena, però molt de tant en tant. Té altres òperes que són molt boniques i molt desconegudes. La que hem escollit per avui, és molt adient per aquestes festes de Nadal i també molt adient per acomiadar aquest acte. És un conte de Nadal titulat "Das Christelflein" (La petita elfa de Crist). En el fragment que escoltarem a continuació, un dels protagonistes, que és un avet molt vell, està indignat contra els homes per diverses causes, però entre elles, perquè els homes, quan arriba Nadal, van al bosc, tallen els avets i se´ls emporten a casa per celebrar les festes de Nadal. Un altra dels personatges de l´obra, és molt popular per Nadal a Alemanya, el Servent Ruprecht. El Servent Ruprecht és un senyor gran, que per la Nit de Nadal va per les cases amb un sac ple de joguines. Als que han estat bons minyons els dóna una joguina i als dolents els fica dins del sac i els apallissa. En l´ària que escoltarem, el Servent Ruprecht contesta a l´avet i li diu que és ell qui sap millor que ningú, perquè els homes fan això de tallar avets per Nadal. Aquest fragment està composat dins d´un estil wagnerià que estaria més a prop dels monòlegs de Hans Sachs de Els Mestres Cantaires. Escoltarem, doncs, aquest fragment nadalenc, amb el que posem fi al relat dels compositors que han vingut després del mestre de Bayreuth i en nom de l´Associació Wagneriana els desitgem unes bones festes de Nadal i un any nou millor que aquest, per tothom.
(« Das Christelflein »)
l'ATENEU BARCELONÈS 2009-12-21